Ionesco no és sols l’autor de l’absurd de les paraules enteses com el pallasso ruc de les relacions socials; a l’altra cara d’aquest horror, hi trobem el pallasso carablanc de la pel·lícula de terror política.
A l’escenari coneixem sobretot el Ionesco de les paraules venals, les de valor de canvi d’una relació gastada, les del càlcul desgastat d’una burgesia ajaguda al divan dels mots més banals, els més buits, les paraules ja sense poder, gastades com un pobre sofaret a punt de l’estrip. El Ionesco del poder de les paraules coixes que giren en cercle sobre si mateixes, perdudes com el segle en què naixien, un s. XX nàufrag. El Ionesco de La cantant calba, amb rèpliques que multipliquen diàlegs que semblen monòlegs sobreposats (sobrepassats!) per a les converses absurdes d’uns “diàlegs per a sords” que s’ofeguen en el bassal espès de la parla quotidiana, titelles de la gramàtica social, ninots de la ventrilòquia de les circumstàncies, paraules impostades en ser dites per la veu de qui ja no veu res de si mateix ni dels altres, paraules de broma enmig de la boira del sentit, paraules calbes, belles paraules velles, maquillades i perverses, amb l’única força de la repetició.
Aquest Ionesco és un Ionesco possible. El més proper fins i tot a parts del nostre Joan Brossa, coetanis com eren. Però el retrat quedaria incomplet sense un altre de més grotesc, encara. El d’un teatre rialler més negre i fosc. Passem del Ionesco del poder de les paraules gastades a l’encara més lúcid de les paraules del poder inflades com globus. El Ionesco germà bessó de l’Ubú rei, d’Alfred Harry (1896), i d’Ivonne, princesa de Borgonya, de Witold Gombrowicz (1958). El Ionesco que desbrossa la tragèdia shakespeariana per tornar-li’n una imatge grotesca i quintaessenciada, un cos estrafet pel mirall escènic del s. XX, espill reductor que es concentra en el que de debò compta. No hi tenim encara la reducció a radiografia que Heiner Müller exercirà a Quartett (1981) sobre Les amistats perilloses de Pierre Choderlos de Laclos. El Macbeth (1972) de Ionesco planta Shakespeare a la galeria dels miralls deformadors. És un Shakespeare clownesc, inflat i expressionista en l’obra més mentalment boja del bard: el del protagonista no nascut de dona, el del rei que somia les mans tacades de sang de la seva culpabilitat, el del bosc que es mou i avança amenaçador cap als ulls que no volen creure-s’ho, el d’absurds impossibles que són, perquè tot és possible quan se’ns en va el cap.
El Macbeth de Ionesco és excés: una caricatura grotesca del poder vist des del setmanari satíric d’una escena teatral compromesa que no esquiva la mirada política i posa al descobert la corrupció i la covardia de l’ambició més criminal. Farsa tràgica i xerraire, plena de ritme i teatralitat, Macbeth completa el retrat del romanès d’origen i francès d’adopció Eugène Ionesco (1909-1994). Si el seu teatre de l’absurd és clownesc, aquí saltem del to d’august babau de La cantant calba (1950) al ridícul pallasso carablanc autoritari d’aquest Macbeth. A mig camí, El rinoceront (1959).
El plàstic i intel·ligent bagatge teatral d’indi navajo del director Ramon Simó sembla fet a mida de l’ocasió que ara brinda el TNC.
Més informació, imatges i entrades a:
