Per Jordi Vilaró
Aquesta òpera està basada en la novel·la de l’abat Prévost, Histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut (1731): una noia d’origen humil (Manon Lescaut) esdevé la cortesana d’un burgès ric (Geronte), el qual va decidir segrestar-la i endur-se-la amb ell a París –amb el vistiplau de Lescaut, el germà de la noia– en el moment que ella es disposava a ingressar en un convent per voluntat del seu pare. Manon, però, s’enamora d’un jove cavaller (Des Grieux) i ell li correspondrà. Des Grieux s’avançarà a Geronte i s’endurà Manon a París, però allí ella tornarà amb el vell, ja que el fet de gaudir d’una vida regalada la tempta prou com per abandonar el seu jove amor, que no té gaires recursos econòmics. Des Grieux, però, va a trobar Manon a la casa del vell, li retreurà la seva frivolitat i ella es penedirà d’haver-lo abandonat. Geronte, en tornar a casa, els troba junts, els denuncia i la policia arrestarà Manon. Finalment ella acabarà sent deportada a la colònia francesa de Louisiana, als Estats Units, on acabarà morint en braços del seu estimat Des Grieux, que l’havia acompanyada en el desterrament.
Manon Lescaut (© Laura Ferrari)
L’obra va ser retirada de les llibreries en el seu moment per immoral, però va ser rescatada pels romàntics del segle XIX, als quals els va meravellar tant l’amor desigual de la parella protagonista com l’element exòtic que representava la Lousiana on van anar a raure Manon i Des Grieux. El romanticisme interpreta aquest espai estrany com un símbol de l’alliberament de l’individu davant la coacció social a què és sotmès per part d’una societat moralment hipòcrita i reaccionària. D’altra banda, el tema de la prostituta-cortesana era també un focus d’atenció romàntic, només cal recordar, per exemple, la protagonista de La dama de les Camèlies, Marguerite Gautier, i l’èxit que va obtenir aquesta novel·la d’Alexandre Dumas, que també va ser adaptada al gènere operístic de la mà de Giuseppe Verdi (La traviata).
La història de Manon Lescaut i el cavaller Des Grieux es va popularitzar gràcies a l’adaptació operística que va fer Jules Massenet (Manon). L’èxit d’aquesta òpera va provocar que Giacomo Puccini en fes la seva pròpia versió, la qual, en paraules del compositor de Lucca, “ompliria de passió i sang italiana la dolçor francesa de Massenet”. I, en efecte, l’òpera de Puccini es va convertir en el seu primer gran èxit i alhora en el primer treball de clara empremta verista. Recordem que el verisme és aquell estil operístic que pretenia portar la realitat quotidiana a escena i mostrar les emocions primàries de la gent real (com els Lescaut o Geronte). Musicalment això es traduiria en una gran força orquestral i unes veus en què predomina l’espectacularitat dels aguts i la força del canto spianato. Tot plegat amarat d’una sensacional intuïció melòdica per part del compositor que no deixarà pràcticament un instant de l’òpera sense un acord que no ajudi a transmetre les emocions que la història conté. La cèlebre ària inicial de Des Grieux, Dona non vidi mai, el vibrant duo del segon acte, Oh, sarò la più bella, el bellíssim intermezzo, el desesperat cant de Des Grieux al tercer acte, Ah! Non v’avvicinate, o la commovedora ària final de Manon, Sola…perduta, abbandonata, són alguns dels moments inoblidables d’aquesta bella òpera.
Al Gran Teatre del Liceu, Manon Lescaut s’ha representat en nombroses ocasions, però potser cal recordar-ne dues d’especials per motius ben oposats: d’una banda, el primer gran èxit de Plácido Domingo a Espanya l’any 1971 en el rol de Des Grieux, i de l’altra, la darrera actuació al Liceu de la malaguanyada Daniella Dessì, justament interpretant el paper de Manon l’any 2007. Enguany ens arriba una coproducció del Teatro San Carlo i del Palau de les Arts de València, en un muntatge estrenat a Nàpols l’any passat i que escènicament està dirigit per Davide Livermore, precisament l’exdirector del Palau de les Arts de Valencia. La direcció musical va a càrrec d’un expert en el verisme com és Emmanuel Villaume. Pel que fa a les veus, cal recordar que el personatge de Des Grieux és un dels més complicats de tot el repertori operístic per la intensitat i l’esforç que exigeix el rol. L’encarregat d’afrontar el repte serà l’incombustible i sempre solvent Gregory Kunde, un dels millors tenors spinto dels darrers anys. En el segon cast podrem tornar a gaudir de Jorge de Leon, un tenor que va causar una bona impressió fa pocs mesos interpretant Andrea Chénier els dies que no cantava Jonas Kaufmann. El paper de Manon Lescaut serà interpretat per l’espectacular Lyudmila Monastyrska, per a molts la millor soprano spinto del moment: tècnica, força, intensitat i elegància caracteritzen el cant d’aquest soprano ucraïnesa que ja va debutar exitosament al Liceu fa tres temporades amb I due Foscari, de Giuseppe Verdi. La soprano lírica-spinto Maria Pia Piscitelli encarnarà el mateix rol en el segon cast. El paper de Lescaut serà interpretat pel baríton David Bizic i el baix-baríton Carlos Chausson farà de Geronte.
En definitiva, un muntatge i un repertori a l’alçada de l’espectacularitat i l’exigència d’aquesta magnífica òpera.
