Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Capitanejat per Marc Chornet, el Projecte Ingenu celebra els seus primers cinc anys com a companyia. Després de debutar en col•laboració amb la Sala Atrium amb el Hamlet de Raimon Molins, el grup ha presentat un total de sis espectacles més: Top Girls, Romeu i Julieta, Yerma, Vaig ser Pròsper, inFaust i La dona pantera. Actualment, per commemorar el seu lustre d’existència, han recuperat les seves tres peces de Shakespeare per representar-les en un cicle especial al Teatre Akadèmia.
MARC CHORNET: Quan vam començar, jo no volia muntar una companyia. Va néixer sense que ho busquéssim i, quan ens vam adonar, ja era massa tard per tirar enrere. En cinc anys, hem estrenat set espectacles. Molts d’ells s’han reposat. Això vol dir que, realment, no hem parat ni un mes. I tots tenim la sensació que estem començant. Per tant, no puc dir res més que és una de les coses més boniques que m’han passat artísticament a la vida. Compartim una determinada visió sobre el fet escènic, sobre què és interpretar i sempre hem tingut la sensació que el camí era llarg.
TEATRE BARCELONA: Quin és el veritable origen de tot plegat?
A finals del 2013, feia un any que l’Anna Maria Ricart, la Laura Clos i jo havíem acabat a l’Institut del Teatre. Anàvem fent projectes però teníem la sensació que no ens agradava res. I pensant-ho, vam arribar a la conclusió que, per fer els llenguatges o autors que ens venia de gust abordar, no ho podíem fer assajant un mes. Havíem de tenir un grup de gent entrenada. Aquesta idea es va convertir en un grup de treball.
En què consistia aquest grup de treball?
Quedàvem tots els dissabtes al matí quatre hores. Fèiem entrenament actoral, escenes i anàvem compartint visió. Molt lentament, vam començar a fer el que crèiem que havíem de fer per ser persones actives i amb la sensibilitat oberta. A finals d’aquell curs, el Raimon Molins em va dir que volia fer Hamlet i em va demanar que l’ajudés amb la direcció i vam fer servir al grup de treball. Així és com vam signar com Atrium Produccions i Projecte Ingenu (que era el nom del grup de WhatsApp que fèiem servir) el nostre primer espectacle.
Això va ser abans de Top Girls…
Exacte. En aquell moment, la companyia no estava ni tan sols estructurada. Després de Hamlet vam continuar assajant els dissabtes al matí. Llavors, les noies del grup, que encara estaven a l’Institut, em van demanar que els hi dirigís la tesina. Vam decidir tornar a fer servir el nom de Projecte Ingenu i la vam estrenar a la tardor de 2015.
Després va venir Romeu i Julieta, potser el primer espectacle amb la identitat de Projecte Ingenu tal com la coneixem ara.
Sí. Va ser a partir d’aquest moment quan vam començar a posar una mica d’ordre. Amb Romeu i Julieta, vam traslladar a escena totes les obsessions que havien estat presents a la sala d’assaig: la necessitat de treballar amb espais no figuratius, la convicció de què el cor tràgic és una eina poderosa en l’actualitat i també un cert menyspreu per les convencions de gènere. L’organització interna i la divisió de tasques també van aparèixer llavors.
Dieu que feu slow theatre, que us preneu les coses amb calma, però heu estrenat set espectacles en cinc anys. Com ho heu fet possible això?
Perquè la maquinària ha anat funcionant sola. Hi ha molts espectacles que no els he buscat, directament, sinó que han aparegut per tot un seguit de casualitats. Yerma, per exemple, va sorgir de sobte en tres setmanes. Nosaltres hem apostat per ser un grup de treball. A la sala d’assaig passen coses independentment del resultat que s’ensenyi. I ens hem trencat molt les banyes per, malgrat el ritme de producció, mantenir l’esperit. I hem anat evolucionant cap al format de la recerca.
De manera que el mateix ritme del grup de treball genera els espectacles i la seva forma escènica?
És així. A vegades, fins i tot, acaben penetrant coses que no són pròpiament pensades pel muntatge. En certa manera, tinc la sensació que sempre estem assajant el mateix espectacle i que es va sintetitzant. Com materialitzacions diferents del mateix treball que, en funció del moment en què es troba, el llenguatge també està amb una forma o una altra, però el camí és el mateix.
Amb Vaig ser Pròsper, aquest treball, sembla que va fer un pas més enllà…
Sí perquè volíem fer La tempesta de Shakespeare i vam trobar que la relació entre Pròsper i els seus esclaus quedava molt clara parant taula. I vam començar treballar amb això. Ningú ho tenia pensat. Va aparèixer. Això ens va portar a quedar-nos només amb l’essència.
I li vau treure el text.
De sobte, ens sobrava. Perquè les imatges que naixien eren unes altres i, amb la decisió de posar un actor real de més edat fent de Pròsper en escena, tot va agafar un nou sentit.
La ingenuïtat té a veure amb què us plantegeu les coses d’una manera poc habitual en el teatre d’aquesta ciutat?
La ingenuïtat té a veure també amb no buscar mai una estratègia. Té un punt d’ingenu ser honestos amb nosaltres mateixos. El que és cert és que en el panorama de Barcelona o Catalunya ens hem quedat en una línia intermèdia de moltes coses perquè no som dansa ni teatre pur ni performance… Crec que el que fem està molt relacionat amb alguns artistes que ens interessen molt… però que són de fora.
Quina és la vostra connexió amb Shakespeare per haver fet tres muntatges d’aquest autor?
Vam arribar a ell per casualitats. En Raimon Molins volia fer el Hamlet i el vam fer. Després, va ser la Clàudia Benito la que va proposar fer Romeu i Julieta. En realitat, l’únic Shakespeare conscient que jo he decidit va ser La tempesta i li vaig treure el text. (Riu) Shakespeare és tan bo que ens ha permès no haver-nos de preocupar del material textual per centrar-nos en la recerca. Ens ha permès conèixer-nos. Trobar-nos. És com si Shakespeare hagués sigut el professor de la companyia. Veient els tres muntatges de Shakespeare, es veu l’evolució de la companyia i, per això, era interessant unir-los en aquest cicle. Jo crec que ara ja l’hem de deixar. Com a mínim durant un temps llarg.
Com valores l’experiència d’haver sortit a l’estranger?
La primera cosa que vull dir és que és molt difícil i porta una feina titànica que una companyia independent no pot fer per si sola d’una forma regular. Ho dic perquè a vegades els polítics ens animen a expandir-nos i no és tan fàcil. Anar a Alemania amb Romeu i Julieta va ser una experiència estranyíssima. Era un festival molt burgès. Les entrades costaven 50 euros. Teníem el teatre ple i vam sortir a saludar deu vegades. Segurament, té a veure amb una actitud mediterrània davant de Shakespeare amb la qual, potser, no estan tan acostumats. A Anglaterra, amb Yerma també ens va anar molt bé tot i que no va ser una cosa tan massiva. Va ser un festival de teatre més petit amb un públic molt eclèctic. La rebuda va ser molt bona. Finalment, l’experiència xilena va resultar magnífica. Com que vam poder treballar allà durant un mes, pràcticament, vam crear una companyia ingènua a Xile. Va ser molt enriquidor. No hi ha una única lectura per a tot. Els fenòmens han estat molt diferents.
Quin és, ara per ara, el futur de Projecte Ingenu?
Estem pensant en una trilogia. El llenguatge que vam sintetitzar a Jo vaig ser Pròsper és una mica el punt de partida. Seran tres espectacles de creació. Ens hem adonat que una de les coses que hem investigat més durant aquests anys és en el tractament del temps en escena. Per això, ara ens hem proposat com a punt de partida creatiu el lloc invers que fa normalment el cinema o el teatre més narratiu. Escollirem un instant de la història de la Humanitat que creguem que és interessant perquè acumula moltes tensions socials i culturals i intentarem expandir-lo i explorar-lo perquè aquell instant sigui tot l’espectacle. Aquest és el nostre nou repte.
