Marcos Morau, coreògraf i director de la companyia de dansa La Veronal, torna al Festival GREC amb un Sonoma més gran que mai i la mirada posada a l’espectacle que estrenarà a la tardor.
El 6 i 7 de juliol fareu una versió ampliada de Sonoma que arribarà als 75 minuts. És gaire diferent de l’original?
La peça, en essència, és la mateixa, perquè seria un error modificar l’essència del treball, però sí que plàsticament l’hem adaptat a l’escenari del Grec. Quan Cesc Casadesús ens va dir que és la seva última edició com a director i que li agradaria comptar amb tots els amics i socis que ha tingut durant els darrers anys, li vaig dir de tancar el cicle de Sonoma (que va començar a Montjuïc, però al Museu Nacional, el 2020) a l’escenari del Teatre Grec. A l’espectacle hi ha 9 ballarines titulars, però és clar, moltes d’elles han sigut mares, així que s’han sumat algunes ballarines noves durant aquests 4 anys, que són, diríem, covers o gent que fa substitucions. Llavors són 14 ballarines més la Maria Arnal.
Parlant sobre l’obra amb Anna Hierro, una de les ballarines a escena, ens ha dit que Sonoma té alguna cosa que les fa sentir “veu i cos de moltes altres dones que han existit”. Com pots explicar-ho, des del teu punt de vista extern però pròxim?
Estic molt d’acord amb el pensament que travessa l’Anna, perquè les paraules que fan servir i el que representen no és una cosa que siga nominal, no és l’Anna Hierro. Ella i les seves companyes estan posant cos i veu a un esperit que és el concepte de dona al llarg de la història. Són unes més de la llarga història que s’ha d’explicar. Amb la religió, la dona s’ha ocultat molt… sí, hi ha la Verge i tantíssims personatges femenins, però sempre han estat al voltant de la figura de Crist. També ha passat en la història de l’art, en el folklore… així que a Sonoma no hi ha cap figura masculina: tot són dones al voltant d’una creu sense Crist. I comencem amb unes benaventurances que s’han inventat per passar a parlar de coses molt més transversals, no només religioses, sinó també socials i polítiques. Quin és el paper de la dona? Com podem revertir i canviar el que està per venir? L’art és testimoni del temps, però també és un far en el camí, és cap a on volem mirar.
“L’art és testimoni del temps, però també és un far en el camí, és cap a on volem mirar”
Heu fet més d’un centenar de representacions de Sonoma al llarg de 4 anys. La repetició fa que es tatuïn els moviments en els cossos, que es mecanitzi la coreografia i que hi hagi la temptació d’improvisar? O no passa res d’això?
Jo crec que hi ha la temptació de fer cada espectacle una mica diferent. Hi ha un rigor en la coreografia, és a dir, elles ja saben fins a on s’aixeca el braç, però al mateix temps l’espectacle passa per molts paisatges: un de llibertat, un altre de militància, un d’expressió, un més d’intuïció espacial… l’espectacle travessa molts estats diferents i això fa que la ballarina hagi d’estar molt desperta. Hi ha marge per jugar i fer-se cada dia seu l’espectacle, per això no s’avorreixen de fer Sonoma . A més, les ballarines van canviant de funció a funció, i canviar les peces del trencaclosques també fa que no sigui monòton.
En una entrevista em vas dir que ets perfeccionista però no perfecte. I que la perfecció no existeix. Creus que ser exigent però abraçar l’experiment, el joc, l’error, pot ser un dels grans motius de l’èxit de la companyia?
M’agradaria dir-te que sí, però és que no [riu]. Jo crec que no hi ha una fórmula… hi ha un viatge personal, que conviu amb el professional, i que és el fet d’anar aprenent del que la vida et va donant i saber que el món no és perfecte i que gràcies a això l’art té sentit, perquè podem buscar-li les cosquelles. És bonic acceptar les teves limitacions però, d’altra banda, jo crec que l’única manera de no tenir límits és saber que tot pot fallar, que no ets el millor i que res depèn de tu.
Al Grec 23 vau estrenar Firmamento. Ja estàs preparant nou espectacle? Què ens en pots avançar?
Serà un site specific, és a dir, un espectacle que s’adaptarà a cada ciutat del món: a una capella, a una galeria, a un museu, a una plaça… Vull dialogar amb espais diferents, que el teatre no m’atrapi. Provar i jugar, no conformar-me al que ja sé fer perquè si no és molt avorrit. Es dirà La dansa de la mort: demà és la pregunta, però en alemany perquè el subtítol és una frase que hi havia al club Berghain de Berlín durant la pandèmia. Tot plegat fa referència a la dansa de la mort medieval, que tots som iguals davant de l’extinció, però cal reflexionar sobre què significa la mort ara mateix, quin tipus de morts estem vivint per la tele, les de les guerres, les pandèmies… i després, “demà és la pregunta” té molt a veure amb el fet que els artistes sempre estem parlant del mateix: què vindrà demà, quina generació és la que estem deixant enrere, quin món estem llegant a la gent que vindrà. Serà una videoinstal·lació, però amb dansa, i tot bastant minimal. Després de Firmamento, Opening Night i Sonoma, que són tres espectacles de grandíssim format, aquest any, a la tardor, estrenarem aquest espectacle molt més experimental i reduït. El 2025 sí que tornarem a fer gran format.
Més informació,imatges i entrades a:
