Imagineu-vos un món sense llenguatge. Impossible, oi? El llenguatge és l’eina que fem servir per comunicar-nos, per expressar-nos, per explicar-nos, per mentir-nos, per pensar.
Ara imagineu-vos que sou erudits de la llengua i que parleu correctament. Correctíssimament. Tant, que no podeu evitar corregir els errors que detecten a tot el món. Això és el que passa al personatge de María Adánez: una senyora de la neteja que, de sobte, es converteix en erudita de la llengua. El seu company en escena, José Troncoso, és un neurocientífic que intenta que ella desaprengui el que ja sap. Per què? Per parlar com la resta de la gent. Per ser com la resta de la gent. Aquest embolic lingüístic i teatral està creat per Ernesto Caballero, que escriu i dirigeix La gramática, que estarà al Teatre Romea fins al 23 de febrer. Parlem amb l’actriu sobre llengua, pensament i evolució de la societat gràcies a (o malgrat) el nostre idioma.
Teatre Barcelona: Després de l’èxit a la cartellera madrilenya, arriba La gramática a Barcelona.
María Adánez: Estic amb moltes ganes de portar aquí la funció. És una funció molt intel·ligent, molt divertida, que ens farà reflexionar sobre el desús de la nostra llengua espanyola.
La gramática explica la història d’una senyora de la neteja, que treballa a la Reial Acadèmia.
El meu personatge és el subjecte femení, una dona bàsica i pràcticament ignorant, que treballa a la Reial Acadèmia de la Llengua per fer feines de neteja. Un dia li cau al cap una prestatgeria a sobre amb tots els llibres, des de la primera gramàtica, la de Nebrija, fins a la recent edició de la RAE. Es queda inconscient. Quan desperta del coma, es converteix en una dona il·lustrada i no pot evitar corregir contínuament qualsevol imperfecció detectada a la parla. Això provoca el rebuig i l’abandonament de la gent del seu voltant. Així que es posa a les mans d’un terapeuta, que és el personatge de José Troncoso, per tornar a ser la dona que era. Ella vol tornar a ser normal i parlar malament.
Vol desaprendre, no? Creus que és possible desaprendre?
Jo crec que si un deixa de llegir… sí que es pot, malauradament, desaprendre el que s’ha après.
Després d’aquest procés, com és la vostra relació amb les paraules? Heu canviat?
Sense cap dubte. Per estudiar aquesta funció he hagut de dedicar-hi moltes hores. Normalment, un text teatral sempre requereix un gran estudi, però especialment per a aquesta funció ha estat un gran esforç. I és veritat que inevitablement ara quan sento la gent dir errors, mentalment els corregeixo.
S’ha apoderat de tu el personatge.
Bé, m’ha encès una bombeta.
I és difícil corregir la gent?
No, però jo no ho faig.
Però el teu personatge sí.
Sí. No ho pot evitar. Però això li genera una gran frustració i desassossec, i una situació de molt patiment. Per això ella decideix canviar aquesta situació i tornar a ser la que era. La funció crec que fa una reflexió molt interessant en aquest sentit. Per exemple, el mòbils ens fan comunicar-nos d’una manera molt ràpida i es desestructura molt el llenguatge. Els joves també es comuniquen molt ràpidament. La funció reflexiona de fins on som capaços de perdre el nostre llenguatge a favor de la integració a una societat.
“La funció llança la reflexió de fins on som capaços de perdre el nostre llenguatge a favor de la integració a una societat”
Tu creus que hi ha hagut una degradació del llenguatge?
Sí, les xarxes socials, els mòbils, WhatsApp… tot és ràpid i immediat, i això ha facilitat el detriment del llenguatge. Per exemple, en castellà ja ningú no posa el primer signe d’exclamació o interrogació. El poble, al llarg de la història, és el que ha anat creant la llengua actual i ara estem sembrant la llavor del que es parlarà d’aquí a anys. I seria una pena que aquesta llengua no fos tan rica en matisos. Sempre hi haurà el teatre, que és un refugi de la paraula. Però al carrer…
El llenguatge ens apropa o ens allunya els uns dels altres?
El llenguatge és la via de comunicació que tenim els éssers humans. És realment el que ens defineix com a espècie. El que som ve de la necessitat de l’ésser humà de comunicar-se i de deixar per a futures generacions la nostra història escrita. Sense el llenguatge no estaríem tu i jo ara mateix aquí.
Estem en un moment en què el llenguatge intenta, per exemple, reflectir la realitat no binària de les persones.
Sí, però no hem d’oblidar que el castellà té un neutre, que inclou el gènere masculí i el gènere femení. No hem de perdre la riquesa del nostre idioma.
Ja, però també és normal que ho anem canviant. Tu creus que cal canviar la realitat perquè el llenguatge canviï? O cal canviar el llenguatge perquè canviï la realitat?
Jo crec que la realitat no es canvia a través del llenguatge. Es canvia a través de la cultura, la sensibilització i l’educació. No cal transformar una paraula per designar un col·lectiu que per si mateix té dret a viure i a ser respectat, tolerat i integrat. Crec que el més important és transformar el pensament abans que la paraula, perquè si no, no hi ha transformació. No sé si m’hi explico. No quedar-nos en la mera paraula, en la forma, sinó que transcendeixi. Que el canvi, la tolerància, la igualtat, el respecte existeixin perquè puguem conviure els éssers humans.
“El més important és transformar el pensament abans que la paraula”
Tots aquests debats lingüístics van sorgir als assajos?
Totalment! A més, el nostre ajudant de direcció, Pablo Quijano, que té 23 anys, ha aportat una visió molt diferent de la nostra. Les noves generacions ho viuen d’una manera molt més natural. Són molt més flexibles, en aquest sentit.
Més informació, imatges i entrades a:
