Picasso: l’artista dels artistes, el gran triomfador del segle XX. El creador, amb Georges Braque, del cubisme: l’avantguarda europea que trencava amb els models estètics que només valoraven la perfecció de les formes. Però, qui era en realitat? Què s’amaga darrere de la figura de geni? María Folguera i Rhum & Cia proposen un retrat que, curiosament, també trenca amb la perfecció de les formes: l’artista darrere de la màscara, la persona darrere del mite. Picasso, rey, monstruo y payaso, és un retaule a la usança cervantina on l’escriptor i periodista Ramón Gómez de la Serna, amic de Picasso, ens desvetllarà les tres màscares que defineixen la figura del pintor malagueny.
María Folguera. Imatge: Danilo Moroni
Teatre Barcelona: Per què investigar la figura de Pablo Picasso?
María Folguera: Aquest projecte sorgeix perquè amb els Rhum & Cia i el Teatro Circo Price de Madrid feia temps que donàvem voltes per retrobar-nos. Quan va ser l’aniversari de la mort de Picasso, vam pensar a revisar la seva vida, tan totèmica i tan central al nostre cànon occidental de pintors. Creiem que el clown és una manera molt rica per revisar el mite. Ens va semblar molt interessant meditar sobre la figura del “gran geni”, i fer una reflexió també sobre què anomenem geni. Els vaig proposar fer aquesta coproducció, però amb la condició que treballessin amb una dramaturga i ells em van tornar la invitació proposant-me que jo escrivís el text. M’imposava molt la feina, ja que per mi la figura de Picasso és controvertida, però al final vaig acceptar l’encàrrec i la veritat és que estic molt feliç amb el resultat.
I ha canviat la visió que tens del pintor?
Sí. Quan vaig començar a documentar-me evidentment jo coneixia Picasso, com tots el coneixem, ja que és omnipresent a la nostra cultura. Com més investigava, més entrava en contacte amb la lletra petita. Per exemple, amb el Picasso abusador, en l’àmbit biogràfic. També em sorprèn com va travessar tantes dècades, tants estils, tants moments històrics… Ell era allà, a París, a la Primera Guerra Mundial, també a la Segona i continuava estant als anys 60. Sempre creant i venent-se a si mateix com a gran estrella. Era molt intel·ligent a l’hora de vendre’s a si mateix com a figura. Crec que s’ha completat el cercle i he acabat apreciant i gaudint d’algunes de les seves facetes com a creador. Abans el prejudici em paralitzava més a l’hora d’acostar-m’hi.
Queralt Albinyana, Lluc Armengol, Joan Arqué, Xavi Lozano, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Piero Steiner, conformen el repartiment. Imatge: David Ruano
Un geni pot ser catalogat com a tal sense una gran estratègia al darrere?
En absolut. Crec que el geni és una construcció de la nostra cultura que està molt estudiada i que, fins i tot, en molts casos es fa a posteriori, com a relat. Picasso ho va saber fer molt bé. Durant la seva llarga vida va conciliar el maleïtisme, l’ésser bohemi, l’ésser molt reeixit, l’ésser molt ric i, alhora, ser definit com un artista pla, camperol. Ell va cuidar molt la imatge que mostrava, per això també és tan cèlebre el seu aspecte! És protagonista de retrats de grans fotògrafs. Picasso hauria fet anar les xarxes socials amb molta intel·ligència.
El públic connectarà més amb aquest Picasso que amb el que està acostumat?
Sí, perquè és un mite tan ric i tan ampli que ha deixat pistes pel camí. Hi ha pel·lícules, centenars de llibres que ofereixen mirades diferents. El que aporta Picasso, rey, monstruo y payaso és la conciliació de l’humor i la crítica. En el nostre cas, no és un retrat tràgic, hi ha molta ironia. És veritat que no està exempt de malenconia i tristesa però, per la reacció del públic, veiem que es percep aquesta complexitat i que la gent s’aixeca de la butaca amb l’experiència de comprendre la persona, però també de criticar-la, així com de valorar alhora el seu llegat i de reconèixer-ne la importància.
Jordi Martínez i Queralt Albinyana. Imatge: David Ruano
Per què has optat per un retaule a la usança cervantina per a aquest muntatge?
Des del principi teníem clar que volíem que fos un passeig guiat per Ramón Gómez de la Serna. És una figura intel·lectual que va ser amic de Picasso en vida i que, a més, estava molt dedicat al circ i a les avantguardes. En estudiar la seva vida, vaig veure clarament que hi havia tres figures arquetípiques, que són la del pallasso, la del monstre —o minotaure— i la del rei, que seria una mica com el rei Mides: converteix en or tot allò que toca, però a la vegada és un milionari aïllat. L’última etapa de Picasso va ser molt reeixida, però ell estava una mica aïllat en l’àmbit emocional i afectiu, es va anar tancant en un castell. Vaig veure clarament que Ramón Gómez de la Serna ens podia conduir per un retaule.
Què pot aportar el clown al descobriment de la figura de Picasso?
El clown és a cavall entre el circ i el teatre des de sempre i, com a bon espectacle de pallassos, és molt eclèctic. Hi ha dansa perquè Piero Steiner, un dels pallassos, és un intèrpret increïble de moviment; hi ha música perquè Xavi Lozano n’és un geni absolut, fa música amb objectes quotidians: regadores, cadires, rifles, tanques d’obra… Tot això és perfecte per parlar de cubisme! També tenim Queralt Albinyana, que és cantant i músic, i Mauro Paganini, que també és compositor i ha creat la banda sonora. Comptem també amb arts visuals, dibuixos que es fan en directe… Un espectacle completament multidisciplinari i crec que això és molt circense.
Més informació, imatges i entrades a:
