Ha recollit elogis amb la seva versió de Carmen a Temporada Alta, i pocs dies més tard es presenta al Mercat de les Flors amb una producció íntima i de profundes arrels emotives: María Pagés reflexiona sobre l’ètica de la creació en Óyeme con los ojos. Jordi Sora l’ha entrevistat uns dies abans.
TEATRE BARCELONA: El títol de l’espectacle és d’un poema de sor Juana Inés de la Cruz (Mèxic 1651-1695). És una declaració feminista en tota regla?
MARÍA PAGÉS: Bé: no és una qüestió tant de gènere… Quan vam començar a treballar amb el dramaturg El Arbi El Harti una de les coses que ens planejàvem era posar de rellevància una manera de vida: una passió. En el seu cas, la recerca de si mateixa, del jo interior, a través de Déu.
Això té força a veure amb la teva producció artística oi? Passió i ètica.
La seva va ser una creació molt avantguardista per a l’època. En una societat molt conservadora. El títol crec que és molt gràfic: hi ha moltes formes de misticisme que no passen per la religió. Formes paganes presents en tot ésser humà i cultura. A Óyeme con los ojos comparteixo escenari amb els meus músics, en continu diàleg amb ells i amb el meu propi interior.
Viure l’art és també, doncs, un acte místic?
Totalment! L’art és estendre la teva manera de viure, l’espiritualitat de cadascú, cap als altres. L’espectador és el receptor d’aquest món particular. Una connivència entre els dos costats de l’escenari. Només així té sentit crear. I així es genera aquesta comunió.
En la recerca de la bellesa i del compromís…
Amb els anys he entès que el sentit d’allò que faig està en la humilitat i la fidelitat. Comences a ballar perquè t’agrada, perquè et surt, per entusiasme i plaer. Després això es va desenvolupant i creixes amb la teva vocació. I t’adones en un punt que tu sola no vas enlloc, que necessites un equip. De manera que l’escenari s’acaba convertint en un espai al qual hi vas a explicar alguna cosa. No només per exhibir-te.
Estàs plantejant l’art, María, com un espai de llibertat i reflexió…
Per cultivar emocions, on observar models de conducta, referents, que t’ajuden, t’enriqueixen. Encara que amb la limitació que representa saber que és impossible arribar a tothom. Per això cal anar sempre una mica més enllà: actuar amb gent de diferents estils i plantejaments. Col·laborar en projectes socials que dotin de sentit aquest món nostre.
Entenc que des d’aquest punt de vista el llenguatge propi del flamenc s’enriqueix en el contacte amb el món contemporani. És així com ho veus?
Tinc una manera particular de dir les coses i en Óyeme con los ojos potser hi ha més dedicació a la meva faceta de bailaora. He volgut posar de rellevància les meves possibilitats com a intèrpret. Veure en aquest punt de la meva carrera, on sóc. Sóc jo i jo. Havent nascut i viscut a Sevilla, amb tota la tradició, barroca, i aquella manera d’entendre el flamenc, arrelada en els costums, he procurat sense cap esforç buscar alguna cosa oberta i disposada a conversar amb qualsevol. Perquè el flamenc té un potencial enorme, molt ric, per poder compartir, absorbir, lliurar, repartir joc amb altres llenguatges de dansa. I una capacitat d’evolució única que ho fa especialment mestís. Perquè no hi ha el flamenc pur com a tal.
La finor del poema de Sor Juana Inés de la Cruz, enfrontada a la societat de la seva època, cansada de la hipocresia i a la recerca d’una altra manera d’entendre la coses, s’oposa a una certa bravura en la seva expressió escrita: Aquest és el flamenc que defenses? Suau en el seu sentir, fort en la seva expressió?
Si t’he de dir la veritat crec que això ha estat una inspiració que has tret tu (riu amb força…) Ja està bé que sigui així! Que t’hàgim suggerit això! Sí que és cert que Óyeme con los ojos té una calma, una tranquil·litat en tot el plantejament de la peça perquè tot flueix fàcilment: es parla dels símbols que sustenten la vida i sobre la idea circular de l’existència. Es pot observar fins i tot al cartell promocional. Idees que sempre apareixen en el treball dels místics. També penso que Sor Juana Inés de la Cruz té un punt de picardia quan explica les coses. Hem utilitzat en un moment de la peça alguns tangos que s’acosten a aquesta idea del sentir amb bravura.
Per acabar: És aquesta la teva obra més autobiogràfica?
L’art inspira. Tot canvia amb el temps i el significat de les coses. En aquest punt de la meva vida probablement sigui així. No tant com un relat de vida, com un viatge cap a l’interior. Es parla de l’amor, dels fonaments, de les bases de la nostra existència, del diàleg amb els altres. Tot el que surt des de dins, cap als altres.
