Per Sem Pons / @semponspuig
Ha guanyat el Premi de la Crítica a millor actriu per Una gossa en un descampat, de la Clàudia Cedó, i ho ha fet compartint-lo amb la seva amiga Vicky Luengo. I celebra aquest premi pocs dies després d’haver-ne guanyat un altre, en aquest cas cinematogràfic, el de millor actriu del Festival de Màlaga per Els dies que vindran, la nova pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet. Compagina els seus èxits amb molta feina: segueix apareixent a Com si fos ahir de TV3, prepara El temps que estiguem junts al Lliure (on substitueix a Andrea Ros), La marca preferida de las Hermanas Clausman a la Beckett, i el retorn d’Una gossa en un descampat. La Maria Rodríguez Soto no és una moda, fa més de deu anys que es dedica a la professió, i ha vingut per quedar-se. L’entrevisto amb la il·lusió d’un amic que ha seguit de prop la seva carrera, i que creu que és un bon moment per aturar-se, fer balanç, i parlar-ne.
Teatre Barcelona: Recordo fa molts anys, després d’una estrena important, que ens vam trobar i em vas dir que acabaves de llegir una crítica dolenta, i que t’havia afectat força. Just a l’inici de la teva carrera professional. I ara, després de 10 anys, segueixes aquí, amb més feina que mai i guanyant el premi de la crítica. Com ho valores, amb la perspectiva del temps?
Maria Rodríguez: Ostres! No me’n recordo! Quina memòria tens. Em devia sentar fatal. Ara, però, t’he de dir que ho relativitzo tot molt. Les llegeixo, perquè m’interessa saber què pensen, si la meva feina els arriba o no. Però quan són bones no faig una festa, i si són dolentes no em tallo les venes. He après a trobar el punt mig, a considerar-les com ho faria amb la crítica d’un espectador més.
Jo sí que veig que, ara que ho mirem tot amb mirada feminista, hi ha crítiques que t’han fet a tu i a d’altres actrius de la teva generació, que segurament no les hi haguessin fet a un actor, a un home.
Potser sí. No sabria donar-te exemples, però és cert que se’t demana molt més. Les actrius tenim moltes menys oportunitats que els actors, i en som moltes més. He tingut èpoques bones com ara, i d’altres que m’he menjat els mocs. Se t’exigeix molt. Per a les dones és tot més complicat. I som moltes dones amb molt talent. Hi ha homes que, amb la meva edat, han arribat a un punt alt on ja no se’ls jutja més, i jo no em puc aposentar, encara. Se’ns jutja més, però no només entre la crítica, també s’ha de dir.
La Victòria Pagès deia a una entrevista aquí, fa poc, que la Whoopi Goldberg deia que només hi ha tres tipus de personatges femenins. La dona jove follable, l’amargada fiscal del distrito, o l’àvia de Paseando a Miss Daisy.
Totalment! (riu). A mi em passava que només em donaven personatges de noies de 20 anys, i jo en faré 33 ara. Noies teenagers, no lolitas però quasi, amb un punt sempre sensual… He hagut de ser mare per a que vegin que també puc interpretar a una dona madura. No hi ha punt mig. Abans de ser mare, els personatges que feia eren noies de 20 anys amb poc a explicar. Com a base d’escriptura, vull dir. Dramatúrgicament les consideren nenes que encara estan creixent i poca cosa més.
Suposo que m’acompanya un físic que em poden fer servir per fer aquest tipus de personatges, i el teatre té unes convencions que et permeten tirar d’això. Sempre deia “hòstia, sempre em donen el mateix, però sort que almenys em donen algo, aviam si al final li hauré de donar gràcies a tenir cara de nena”.
La Júlia Barceló posava com a exemple La senyoreta Júlia, com a text que s’estudia com a clàssic a llocs com l’Institut del Teatre. Dramatúrgies que descriuen la dona com un personatge secundari, quasi amorf, annex a l’home… Et dona la sensació que el sector teatral us condueix a les dones a fer aquest tipus de papers?
Sí, però per sort comença a haver consciència d’això, i tu com a directora, com a actriu, pots decidir aprofundir en el tema, anar-te’n lluny d’això. Quan m’ha passat que he tingut un paper així, he tingut la sort que he tingut direccions que m’han acompanyat a fugir del tòpic, intentes buscar el més enllà, tot i que a vegades t’ho has d’inventar tu perquè no està escrit enlloc. La gent quan escrivia no podia aprofundir en els personatges de les dones, perquè no les coneixia. Per sort, les coses estan canviant. La Clàudia Cedó acaba de guanyar premis com a millor text i millor espectacle, i parlant d’un tabú clarament femení, que afecta a les dones, però no només. A les funcions jo flipava de veure els homes plorant i les dones consolant-los.
Trencar el tòpic que les dones fan literatura per a dones i els homes literatura universal.
Exacte. Però és que, de què parlen els homes? Ells creuen que fan literatura universal! Jo crec, en canvi, que fan literatura, en general, força masculina. No em sento reflectida sovint en aquesta literatura. I té l’etiqueta d’universal perquè és la única universalitat que ells coneixen. I les dones hem de parlar, també, dels problemes que tenim les dones, perquè també són problemes universals. Obres així el que fan és parlar del cos femení, de les mancances, dels problemes, de les nostres vivències… i el que fan, explicant-ho, és apropar-nos entre nosaltres, que és el que ara més necessitem.
Una gossa en un descampat és un abans i un després a la teva carrera?
Com a actriu? Sí. La feina que he fet aquí no l’havia fet mai. He tingut la oportunitat de crear dos personatges de zero amb una altra persona [la Vicky Luengo], i segurament no em torni a passar a la vida. I tant de bo li passi a molta gent, perquè és súper divertit, apassionant. Hem fet una cosa a quatre mans, i la vivesa que això provoca a l’escenari és brutal, perquè tens dos rols amb la resta d’actors, i és un text tan poderós, tan escrit des del dolor i la dolçor, des d’un sentiment cap a l’art tan brutal… que és un regal.
No et feia por afrontar-ho, per ser un tema tan delicat, i tant proper? És un text de la Clàudia Cedó, que parla sobre la mort perinatal, algo que li ha passat a ella, i que vau començar a assajar quan feia poc que li havia passat.
Sí, teníem respecte, i tant. Però la Clàudia ho tenia tot molt clar, havia fet una catarsi molt gran escrivint-ho i al Trueta la van ajudar molt en tot el procés. Ella en parlava d’una forma tan natural i tan propera, que nosaltres només podíem actuar com ella, respectar-li aquesta forma de fer. Recordo les primeres lectures, els primers assaigs que va venir… quan vam ensenyar-li com anava prenent forma l’obra, estàvem cagats, teníem molt de respecte i ho volíem fer amb molta delicadesa, perquè sabíem que per a ella tot allò era molt important…
Però la Clàudia va escriure el text i us va dirigir el Sergi Belbel, així podíeu prendre una mica de distància.
Sí, ella tenia clar que no ho volia dirigir. Que seria més poderosa si entraven uns ulls externs, que se li podria donar una altra volada. Però bé, ella ha estat molt present en el procés amb nosaltres. Què t’he de dir…? És una crack!
I guanyes el Premi de la Crítica, precisament, amb aquest espectacle.
Jo no ho havia guanyat mai un premi, en la vida. Estic en un núvol. Vull creure que potser estic recollint els fruits de molts anys de dedicació, que ara veuen que m’hi dedico. Moltes vegades he passat desapercebuda.
Creus que ara et prenen seriosament i abans no?
No, no, no crec que no em prenguessin seriosament. La crítica? L’espectador? L’espectador de teatre sí em coneixia, però sent jove no se’t té tant present… aviam, per entendre’ns, mai he estat un nom de l’starsystem català. Jo he anat treballant sempre en teatre, però ho he hagut d’intercalar repartir flyers, de cambrera en un bar… i hi ha hagut molts moments que vaig pensar que no m’hi podria dedicar, a ser actriu. I ara… ara començo a pensar que potser sí que podré. I faig una reflexió. En aquesta professió, són els altres que t’han de dir si vals o no? És molt dur.
Quan dius que no formes part de l’starsystem català, potser és perquè no sorties a la tele. Però ara sí.
Sí, potser la presència mediàtica ajuda. He de dir que no tinc més feina al teatre per sortir a la tele. Faig un paper petit, també és veritat. L’únic que m’ha canviat és que vaig pel carrer i les senyores et paren a dir-te coses. I és meravellós. Vas a un poble a passar el cap de setmana, i et ve algú i et diu, “Nena, no et quedis amb el Miquel, queda’t amb la Gemma!”. Personifiquen en tu el teu personatge. És molt maco.
Però sí que hi ha teatres que et diran que no pots fer tal o qual paper, perquè no vens prou entrades, perquè necessiten cares més mediàtiques.
Clar. En circuits més privats, grans, suposo que és normal que això passi, perquè han d’omplir la platea. I jo no omplo teatres.
Tot arribarà.
Exacte (riu).
I com ho compagines tot? Perquè últimament no pares.
Sí, és dur, és dur. L’any passat sobretot, vaig tenir molta tralla. Vaig parir, vaig començar la sèrie, vaig anar a fer un càsting per a Sopa de pollastre amb ordi, i em van agafar, i en mig de tota la bogeria, m’arriba Una gossa en un descampat. Vaig poder-m’ho combinar perquè vaig cedir-li la meva baixa de maternitat al David [Verdaguer], llavors ell va parar i jo vaig poder currar. Però al final ell va tornar a tenir feina, i sort del meu pare salvador que va poder ajudar-nos. És el nostre arcàngel!
I has guanyat, a més, el premi del Festival de Màlaga de cinema per Els dies que vindran.
Molt ‘heavy’. No ens ho esperàvem gens. És un projecte molt personal, ha estat una peli que hem fet perquè ens ha vingut de gust. Va ser idea del Carlos [Marquès-Marcet], que quan va saber que estava embarassada va voler fer una peli d’això, del procés d’embaràs d’una parella. Vam dir-li “val, però no volem un reality, volem una peli on no siguem nosaltres”. Vam crear junts els personatges, els seus antecedents, la seva història… vam començar a rodar i no sabíem ni on anàvem. Als diàlegs hi ha molt nostre, molt d’improvisació… Al principi, vam començar el projecte que no sabíem ni si cobraríem. Però va entrar l’ICAA, van entrar com a guionistes la Coral Cruz i la Clara Roquet i ens van fer un guió que ens va ajudar a veure cap a on havíem d’anar. Vam estar un any i mig rodant, des que jo estava embarassada de quatre mesos fins un any després d’haver parit. Imagina’t!
Guanyes premis amb coses que t’han vingut de gust fer.
Sí. És molt fort. És molt bonic. Amb la peli vam anar a Rotterdam totalment a l’expectativa, no sabíem com ho rebria la gent. I no vam guanyar res, però vam veure fins a tot a nòrdics i nòrdiques plorant i rient… i vam dir, escolta, encara ho haurem fet bé. Quan vam anar a Màlaga tenia dubtes, perquè jo no soc objectiva amb la peli, he estat molt a dins i no tinc perspectiva per valorar-la. I l’estrena va funcionar molt bé, també el passi de crítica, que van acabar aplaudint. Al passi de públic va haver poca gent perquè era tard i plovia, però estava la meva família, la gent va aplaudir molt… va ser molt maco.
Em fa il·lusió, Maria, perquè vens de la Verneda, portes anys i anys currant-t’ho, i ara guanyes premis. Molt de mèrit.
El David diu “perquè després diguin que TV3 exclou, que tu ets de la Verneda!”. I sí, és cert, i tampoc vinc de cap “família de teatre”.
En una professió en que mai saps si cobraràs o no, o si ho fas acostumes a cobrar molt poc, molta de la gent que s’hi pot dedicar és perquè o ja té diners i no els necessita, o perquè ve de família teatrera i ho ha tingut més fàcil per accedir a la professió.
Exacte. Hi ha gent que pot treballar sense cobrar dos mesos, i no li passa res. No és el nostre cas. En aquesta feina he après a ser una formigueta. De cop tens un projecte que cobres súper bé. Bé, súper bé tampoc, que és molt difícil cobrar súper bé en el teatre. Però tens un bon sou, i te l’has de racionar, perquè el projecte et dura com a molt quatre mesos. I quants projectes tens d’aquest estil a l’any? Dos com a molt? Has d’estalviar. I la resta de l’any ho compagines amb projectes que et fan il·lusió, en els que t’involucres, però no per diners, estem parlant d’art… sense cobrar. I quan portes uns mesos sense currar d’actriu, doncs t’has de posar a fer alguna altra cosa… i és quan has de ser més actriu que mai. Quan feia de cambrera pensava “Maria, a tope, no decaiguis, ara no”… i és quan és més difícil aguantar i seguir creient-te que ets actriu. Mai saps si te’n sortiràs. Quan estàs fent de cambrera i et surt una feina penses “bueno, seran dos mesos de teatre i després hauré de tornar aquí”… hi ha moments molt fotuts.
I quan vaig parir… ni t’ho imagines. Estava cagada, i pensava, “ja no tindré més feina”. Portava un temps sense fer coses, venia d’haver fet La Vampira del Raval a El Ministerio del Tiempo i El coratge de matar amb la Magda Puyo al TNC… i poca cosa més. I després d’això no tenia absolutament res a l’horitzó, i estant embarassada. Però mira, al final els astres s’han alineat.
I ja ha arribat el moment en que pots començar a decidir quins papers fas i quins no?
No, no, què va. Potser ara, ja veurem. No sé quines conseqüències té guanyar premis, no n’havia guanyat mai cap. Espero i desitjo que sí, que potser en el terreny audiovisual, en el cine, el Festival de Màlaga em doni visibilitat. Potser em truquen per fer càstings, no ho sé.
Què faries, si poguessis triar?
Cinema, m’agradaria fer més cinema. Amb el Carlos [Marquès-Marcet] i el David [Verdaguer] he après molt, perquè són uns màquines. Tot i que el cine és lent, el teatre et dona més energia amb el públic. I la tele també m’agrada molt… així que vull seguir podent-ho fer tot. Que vaja, t’he de dir que he après a fer cine d’una forma gens convencional, perquè amb el Carlos i el David hem tingut tot el temps del món per a fer el projecte com volíem… teníem tempos de superproducció, que diu el Carlos, perquè no és habitual en aquest país tenir tant de temps per fer cinema.
En definitiva, el que vull és treballar. I treballar així. Tornar a fer La marca preferida de las Hermanas Clausman, ara a la Beckett, em fa molta il·lusió.
Fa 9 anys de la primera producció d’aquest espectacle, quasi el primer que vas fer.
A nivell professional, jo vaig començar amb un Vides Privades del Jordi Prat i Coll a la Sala Planeta. Que va anar bé, vam fer gira, però no va arribar a Barcelona. I després ja va venir La marca preferida de las Hermanas Clausman… (s’atura un moment). Ara que recordo, crec que la crítica dolenta que em deies al principi de l’entrevista era amb aquest espectacle, perquè en recordo una que va ser dura, i em va saber greu perquè és un espectacle preciós. Deien que no se’m sentia a la platea del Tantarantana!
I també faràs El temps que estiguem junts, del Pablo Messiez, que torna al Teatre Lliure.
Sí, també és meravellosa. Quan la vaig veure, em vaig quedar pasmada. Té un nivell poètic i emocional, creen una cosa tan meravellosa… encara no l’he acabat d’entendre, t’he de dir, però em fascina apropar-m’hi així, sense acabar-ho d’entendre-ho del tot, dedicant-me a sentir-la…
I substitueixes a l’Andrea Ros en aquesta producció, i al Lliure, després d’un any allà força convuls, i amb l’entrada d’un director nou… com veus el panorama?
Doncs t’ho diré quan entri a assajar. Jo el panorama ara el veig bé, veig al personal més tranquil, més a gust… És que és un problema anar a treballar a un lloc on no et trobes a gust, on no et tracten bé. I ara estan millor, perquè venen d’un tsunami.
No cal que personifiquem. Però notes que al sector ha canviat alguna cosa?
Ja no hi ha tanta impunitat. La gent ha començat a parlar. I les nostres accions tenen conseqüències. S’ha de saber tractar bé a la gent, perquè si no tractes bé a la gent durant molt de temps, al final la gent es queixa, ho comenta, se sap… i es posarà a la teva contra, no ho dubtis. En aquesta professió cal, sobretot, educació i respecte. Aplaudeixo a l’Andrea pel que va fer, va ser molt valenta, deu haver estat molt dur per ella però ens ha situat a tots els altres en un altre lloc, al de la responsabilitat de la denúncia, d’estar al loro. Com a treballadors i com a ciutadans tenim el dret, i la obligació, de denunciar les injustícies que passin al nostre voltant. Ens ha donat un exemple a seguir.
