Marilia Samper estrena un nou text a la Sala Beckett protagonitzat per Lluïsa Castell, Montse Guallar, Andrés Herrera i Alejandro Bordanove. Situada a l’extraradi, L’alegria mostra la lluita i fermesa d’una mare treballadora que malda per tirar endavant amb un fill que pateix paràlisi cerebral.
“No suporto la condescendència amb la que es mira la classe obrera per part de la classe mitjana. No m’agrada quan es parla de gent humil; si una cosa té la classe obrera és orgull“. Així s’expressa la dramaturga i directora Marilia Samper, que explica que d’un temps ençà li dona voltes al fet que “tot el teatre que fem -i m’hi incloc- explica només la realitat de la classe mitja o alta”. Una preocupació que l’ha portat a imaginar la història de la Júlia i l’Eli. Una mare soltera, treballadora precària en una cambra frigorífica, que ha de tirar endavant amb pocs recursos i la dificultat afegida que comporten les cures d’un noi de 20 anys amb paràlisi cerebral.
“Vinc d’una família que no arribava a finals de mes -explica Samper, autora resident de la Beckett la temporada passada-. Sóc de barri i tinc clar que aquesta gent lluita amb una força extraordinària contra uns obstacles que nosaltres mateixos no seriem capaços d’afrontar”. Així és com ha imaginat la protagonista, interpretada per Lluïsa Castells. Una dona que malgrat les dificultats tira endavant amb alegria. “No té parella, no té diners i una vida força complicada, però té una fora innata. És una supervivent que ha anat acceptant el que li ha tocat viure”.
El conflicte de l’obra parteix de la necessitat que es construeixi una rampa a l’edifici per tal que l’Eli pugui baixar els nou esglaons que el separen del carrer. “Quan era petit la Júlia carregava a pes al fill per baixar-les, però ara ja és gran i, com que no té cap capacitat motora, depèn totalment del seu ajut per fer-ho. A més, per culpa de la feina i els anys de cures, pateix una hèrnia”. Malgrat que hi ha subvencions que cobreixen part del cost de la construcció d’una rampa a l’edifici, no són totals, de manera que la Júlia necessita el suport de la comunitat de veïns per tal d’acabar-lo de sufragar. Aquí començaran els problemes. “Es tracta d’un edifici on la gent té serioses dificultats per sobreviure, no és fàcil que es carreguin amb els problemes dels altres”. I aquí és on apareixen els veïns, interpretats per Montse Guallar i Andrés Herra.
“El text de la Marilia m’ha remogut moltes coses. M’ha recordat Singerlín, on vivia part de la meva família i m’ha transportat al pueblo. Tinc marcat el record d’entrar a cases i veure que tenien nens amagats a les habitacions asseguts en trones per cagar. No se’n parlava, d’aquests nens, però a mi em removia completament aquella imatge”, diu Herrera, que descriu el personatge de Cunillé “com una Hèrcules”. “Aquesta mare és com tantes i tantes dones de la meva família i arreu que han hagut de fer front al masclisme dictatorial i han fet tot el possible per educar-nos, vestir-nos i alimentar-nos“.
Alejandro Bordanove, que interpreta l’Eli, el fill, hi coincideix: “la Júlia és d’aquelles mares que està disposada a tot pel seu fill”. També s’hi ha sentit identificat: “potser no ho saps, Marília -deia a la directora-, però jo he viscut a l’Hospitalet tota la vida amb la mare, els dos sols i també teníem problemes per arribar a finals de mes. Amb la mare hem plorat, hem rigut i hem sobreviscut junts. Amb L’alegria m’he retrobat amb el meu jo petit i el que vam viure”. El repte de l’obra, ha estat, és clar, el seu personatge. “He intentat apropar-me a les persones que pateixen paràlisi cerebral amb tot l’amor del món i he entès que potser no poden parlar, però que s’assaventen de tot“.
Malgrat la temàtica i la duresa del que s’explica, Samper ha volgut explicar-ho “sense llàgrimes ni sentimentalisme”. “En l’epicentre d’aquesta història rau la necessitat de parlar de la fortalesa humana, de la imbatible capacitat de lluita i sobretot de la necessitat de l’altre, de la comunitat com a estructura de suport“.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: Kiku Piñol
