Per Sem Pons / @semponspuig
Marta Buchaca viu un bon moment professional. S’acaba d’estrenar la versió cinematogràfica de Litus, la seva obra que va fer temporada a la Flyhard i al Lliure. I ara torna amb nova obra a la Sala Beckett: Rita, un text que parla sobre la mort, amb Anna Moliner i David Bagès, amb el que acaba de rebre el premi Frederic Roda. Un espectacle produït, a més, per la seva pròpia productora, La Pocket. L’entrevistem al bar de la Beckett, minuts abans de l’estrena.
Per què has fet una productora?
Per escurçar el temps d’estrenar les obres. Aquesta obra, Rita, la vaig acabar d’escriure i portar aquí a la Beckett a l’abril, i si hagués hagut de buscar finançament o que algú me la produís, no l’hagués pogut fer ara, que era el forat que tenia la Beckett per exhibir-la. Porto molts anys dedicant-me a això, i mira, era el moment. He tingut la sort que el meu company és empresari, perquè a mi em fa molta por la part legal, i fem bon tàndem, ell amb la producció executiva i jo la vessant artística. I perquè m’interessa pensar el teatre des de més àmbits, anant més enllà, i si no t’hi jugues els diners probablement no ho fas. Estic molt contenta amb el resultat, malgrat la precarietat, crec que anirà bé i farem molts bolos.
I dius que no tens obres al calaix. Una gran notícia que una dramaturga ho hagi estrenat tot, no?
L’única que no havia estrenat és La família normal, i ara me l’estan fent a Sabadell. I ara m’han donat una beca per escriure una obra, marxo a Lloret de Mar dues setmanes todo pagado, i a banda una comèdia que tinc pensat escriure.
Amb la productora?
No, perquè amb la productora podem permetre’ns fer projectes molt petits, com l’anterior que vam fer, Només una vegada. I perquè la Mari Pau Pigem i l’Anna Alarcón també van ser-ne productores. O amb Rita, que són dos actors a escena. Les properes obres que tinc previstes fer tenen més personatges, i clar, produir-les és més complex per a mi.
El Guillem Clua, dramaturg, comenta sovint que ell no ha tingut darrerament tanta fortuna estrenant a casa seva, però en canvi les seves obres sí poden realitzar-se a fora, i amb èxit.
Ja, he tingut sort. He anat estrenant-ho tot. Bé, no, menteixo, si ens hi posem trobarem alguna obra que no he estrenat aquí. En conserva, per exemple, la van fer a l’Institut del Teatre, però no comercialment, i Emergència no s’ha fet mai… tot i que ara segurament ja no la faria, crec que ha quedat una mica antiga. Però quan em referia a no tenir obres al calaix és això, que he pogut anar fent, i també guanyant alguns premis. Per això em fa tanta il·lusió el Frederic Roda, que arriba en un timing perfecte per a Rita, just quan l’estrenem. Ha sigut meravellós!
Aquí a Catalunya tenim molta tradició de reposar clàssics de Shakespeare o Molière constantment, però no tractem tant bé els nostres clàssics contemporanis, els que ens són propis. Excepte Kràmpack del Jordi Sanchez ara a l’Aquitània, o l’eterna El Mètode Grönholm del Galceran al Poliorama, no estem avesats a cuidar i mantenir el nostre patrimoni.
Hi ha poc interès, això ho hauria de fer el Teatre Nacional de Catalunya, hauria de ser la casa de l’autor català. Les obres tenen una vida molt curta, a més a més. Posa per cas, Rita està anant molt bé, i ara vol fer el salt a una sala més gran. A on pot anar? Només se m’acut La Villarroel, o apurant, el Club Capitol, i ara es rumoreja que potser tancarà. Passa això a Barcelona. Falten sales de 200, 300 espectadors. El Galceran volia obrir una sala així i al final no ho va fer. I la Beckett no pot assumir aquest rol, això és una fàbrica de creació, no pot tenir obres en cartell durant un any. Ens falta un espai als autors. Jo m’emmirallo molt en Madrid, una ciutat on el públic va molt més al teatre, i on a més el seu públic potencial és el de tot Espanya, i clar, les coses funcionen més allà. Pots estar tres temporades, és un gustazo.
A Barcelona no tenim teatres mitjans, com dius, però sí d’altres experiències teatrals interessants, com els Terrats en Cultura, on de fet vas estrenar Rita aquest estiu. Què tal l’experiència?
Molt xula. No faré spoilers, però allà passava una cosa molt bonica al final. I em venia molt de gust fer alguna cosa als Terrats en Cultura, perquè és una iniciativa que m’agrada molt, també per temes de producció havíem d’estrenar al juliol i va anar tot rodat. A més era un projecte pensat per la Sara Espígul i el David Bagés, però la Sara es va quedar embarassada i ja no podia fer la temporada a la Beckett, així que almenys va poder fer les funcions als Terrats. Per això a la Beckett és una nova estrena per mi.
I és fantàstic que, com a productora, decidissis que la Sara podia fer el paper estant embarassada.
És clar, és que podia fer-lo perfectament, estava de molt poc, i no passava res. De fet, ja li vaig dir que si volia podia fer la temporada de la Beckett si volia, però estant de 8 mesos, era molt més complicat. I a més, em feia gràcia que ho fes ella, perquè ara estic escrivint obres amb les actrius amb les que jo vaig començar a fer coses, com la Sara Espígul, l’Anna Alarcón, o la mateixa Anna Moliner, amb qui vam treballar juntes a A mi no em diguis amor, i és un gustazo repetir perquè té moltíssim talent.
Rita. Una obra que parla sobre la mort.
Sí, parla de la mort però des de la comèdia. Perquè jo porto fatal el tema de la mort, l’acomiadar-se, com recuperar-se després del buit. Ja ho vaig fer a Litus.
Ens pot servir el teatre per portar-ho millor?
Sí, perquè és possible que la gent surti de l’obra dient: he de fer un testament vital. Només un 1% de la població espanyola el té fet. Jo vaig tenir una tieta que va tenir un ictus, desgraciadament, i va ser una sort que ella el tingués, ens va ajudar molt. Només que la gent es plantegi dubtes com si vol que li allarguin la vida o com evitar l’agonia, ja serà un èxit per a mi.
Com Six Feet Under, la sèrie d’HBO, que diuen les males llengües que era un encàrrec del govern americà per ajudar a la població a millorar el seu trauma envers la mort.
Ah si? Ostres, no ho sabia. És normal, és que estem educats d’esquenes a la mort, ho portem fatal. Em sembla molt injusta la mort. I per molt que llegeixi filòsofs, opinions diverses…
Rita parla també de la demència, de la mort en vida.
Sí, no només de la mort en si, sinó del final de la vida, de la dignitat. També parla dels animals, de l’estima cap a ells. Perquè la mort d’un animal també és molt dolorosa, pots haver compartit més experiències vitals amb el teu gos que amb la teva mare, per exemple.
Recordo quan es feia André y Dorine al Teatre Poliorama, que tractava sobre l’alzeihmer, des d’una mirada més dramàtica. I un dia, parlant amb la Cristina Maragall, filla del Pasqual Maragall i que s’encarrega de la Fundació Maragall, em va dir que era complicat que els familiars i entorns propers a la malaltia vinguessin a veure-la, perquè era molt difícil afrontar el dolor quan l’estàs vivint.
Aquí no ha passat, a Rita ha vingut gent que li ha passat o li està passant. Ahir va venir una noia que em va dir que, literalment, era el que li estava passant i que era com si m’hagués ficat al menjador de casa seva a escoltar les seves converses amb la seva germana. I em deia que era important veure que altra gent també està passant per això, i que era un consol, més que un drama.
La Beckett li està dedicant un cicle a la mort.
És molt arriscat, però està molt bé, fan coses molt interessants. Ara coincidim amb el Fuck you Modern Family, que ho viu des d’un punt molt més de comèdia encara, però és que tenen una temporada que parla d’aquest tema, i em sembla molt rellevant.
Tenir la paraula “mort” al títol tira enrere.
La nostra es diu Rita, no passa res! (riu)
Jo estic molt positiva, l’obra crec que interessa, està anant bé en aquest sentit. Després si la gent ve o no ve, és una altra cosa, més de mentalitat de productora.
Que la gent conversi, que és al final per a què serveix el teatre.
Sí! Com a directora i autora, estic satisfeta, perquè els qui venen riuen, s’emocionen, reflexionen. I he volgut fer un homenatge a les mares, a la figura materna, perquè és important. Jo ara que he sigut mare, i que encara tinc la mare, he viscut molt profundament aquesta connexió ancestral, amb ella, amb totes les dones. Recordo quan estava embarassada vaig insistir a tothom que quan parís no avisaria a ningú, que jo sóc molt meva. Però quan vaig posar-me de part lo primer que vaig demanar al meu company era que truqués a la meva mare, que volia tenir-la aprop, però no va donar temps.
Ara que Litus ha estat convertida a pel·lícula, veus la opció a que Rita passi pel mateix camí? Penses més en clau audiovisual?
Doncs mira, no ho sé, perquè no. De fet, ara farem la pel·lícula també de Només una vegada, acabo d’escriure’n el guió i es rodarà al febrer. Potser entrem en aquesta dinàmica, tant de bo. Totes les obres, totes les històries poden ser una peli, o fins i tot una sèrie. Tot depèn del pressupost. Però si tens una bona història la pots fer en tots els formats, des de quelcom molt petit a una cosa més gran, i el teatre té una llibertat que t’ho permet fer. Litus com a obra passava tota a un mateix espai, però en pel·lícula pots permetre’t obrir-la a molts més espais, fer-la més gran. Amb Només una vegada també ens passava, que podia ser una obra molt més gran, si haguéssim tingut més pressupost. Però la història, sigui el format que sigui, al final és la mateixa.
Estrenant Litus, el director, el Dani de la Orden, ha rebut tota la atenció mediàtica, però el nom de Marta Buchaca, que ets qui ha escrit la història, passa molt desapercebut. En canvi en teatre posar al cartell “una obra de Marta Buchaca” ja ven entrades.
Sí, però el cine val a dir que és molt diferent, és un altre món. És que al teatre és, literalment, “Rita de Marta Buchaca”, encara que la dirigís una altra persona. En teatre l’autor és primordial, aquí ho estem començant a entendre. Espero que Marta Buchaca comenci a ser un segell, fa 15 anys que escric i estreno, i això afortunadament en teatre té un valor. Però al cine gens. Jo dono classe també a l’ESCAC, i tinc aquesta lluita fins i tot amb d’altres professors, que creuen que el guionista és només una figura més del gran engranatge del cinema, on el director és el més important. Però cal fer un canvi, com va passar arran de la vaga de guionistes als Estats Units, que van decidir aturar-ho tot i posar-se al capdavant, també fins i tot a ser productors executius.
La història ho és tot.
Sí. Ho comentàvem amb el Dani (De la Orden), i ens pixàvem, ens semblava surrealista. I t’he de dir que, malgrat tot, he estat molt privilegiada perquè amb Litus he anat a rodes de premsa, a festivals, he concedit entrevistes, acompanyant-los… potser perquè vaig escriure l’obra, no ho sé.
Potser generes debat entre els professionals del cinema, entre els qui decideixen el màrqueting de les pel·lícules.
Bé, no ho crec, estem lluny d’això. Al cinema venen els actors i el director. En teatre és diferent, perquè quants actors venen entrades? No n’hi ha tants, en realitat. De fet, mira, amb Rita estic fent moltes entrevistes, jo, la dramaturga, i això vol dir que aquí l’autoria sí cobra més importància.
La dramatúrgia catalana passa per un bon moment?
Sí i no. Sí, perquè hi ha molts autors i molt bons, i no, perquè falta recolzament, falta estrenar aquí molts textos, falta ser conscients que la nostra dramatúrgia és el nostre patrimoni.
I referent d’un moment, d’un país, no?
Des dels teatres públics, el TNC, el Lliure, haurien d’apostar molt més per l’autoria catalana contemporània. Em consta que el Juan Carlos Martel (director del Lliure) té previst reforçar-la en la segona part de la temporada que ara presentaran, però el Teatre Nacional hauria de recuperar el seu rol de casa de l’autor català contemporani, el generador del patrimoni, com va ser-ho durant el projecte T6. Tots els qui vam formar-ne part estem treballant, amb més o menys fortuna, però escrivint, estrenant… i complementant-ho amb mil coses, evidentment, perquè cal remarcar que en aquest país, de només escriure teatre, a Catalunya, no hi viu ningú. Ni el Galceran! Però és important generar patrimoni.
I com que aquí no ho fem, heu de marxar fora.
Clar, és que això passa. A mi a Madrid ara em tenen moltes ganes, no sé com dir-t’ho. Que també costa molt allà, que et demanen noms de súper-actors per a estrenar. Que aquí també passa, eh, però és el què dèiem, no hi ha tants actors que venguin entrades. Mira el Guillem Clua, ha pogut estrenar La Golondrina, però fixa’t amb qui: amb la Carmen Maura! Però vaja, tot són camins, jo vull portar Rita a Madrid, i tinc opcions: agafo dos noms molt potents i faig un gran projecte, o faig una cosa més petita? És la meva elecció, i és una sort.
