Una comèdia romàntica, lluminosa i realista, en la línia d’èxits recents de la cartellera com L’illa deserta o Smiley, una història d’amor. Així és com Marta Buchaca defineix Kramig, el nou projecte que estrena a l’Espai Texas amb Anna Moliner i Biel Duran. Parlem amb la dramaturga i directora sobre la proposta, però també sobre la seva visió del sector com a escriptora consolidada.
Marta Buchaca
Teatre Barcelona: Vas escriure Kramig per al primer Torneo de Dramaturgia del Teatro Español el 2017. Per què arriba a escena ara?
Marta Buchaca: Ara ja tinc els fills més grans i tinc una perspectiva diferent sobre l’amor i la maternitat. Estic més madura i tenia ganes de fer una comèdia romàntica. El missatge de l’obra és que la vida són etapes, res és per sempre. És una comèdia molt humana, que parla de les relacions i que entreté molt. I aquí els personatges parlen al públic, tenia moltes ganes que ens expliquessin una història. També tenia moltes ganes de treballar al Texas. I de fet és la primera producció en què estic sola totalment, que és només La Pocket.
Vas fundar La Pocket el 2019. Surt a compte tenir una productora?
Jo no em guanyo la vida amb la meva productora. No tinc estructura pràcticament, només tinc una persona que m’ajuda. Però em surt a compte com a autora. Perquè és molt diferent anar a un teatre i dir, vull fer una obra, però me l’has de pagar tu; que dir, vull fer una obra, ja me la pago jo. Evidentment, hi ha un risc molt alt, però jo per sort ja tinc un públic, tinc una subvenció… És un risc més controlat.
Hi ha dos models, oi? El de les companyies que surten de l’Institut del Teatre i que es munten la productora perquè ningú els contracta, i el dels professionals com tu, o com per exemple Jordi Casanovas, que heu fet el pas quan ja heu tingut una trajectòria.
Sí. Però el Casanovas, que ha muntat una productora, ha fet una cosa més gran i produeixen altres autors. Jo no tinc aquest múscul. Jo em puc produir a mi. Va ser un moment en què estava farta d’anar a demanar diners i em vaig adonar que era molt més fàcil finançar-m’ho jo. I això també em donava una llibertat enorme. També em surt a compte perquè m’obliga a produir regularment. Crec que si no la tingués, m’escarxofaria més.
Tu ara mateix vius d’escriure?
Jo soc una privilegiada i visc només d’escriure. Ara, no visc d’escriure teatre, visc d’escriure cinema. I el teatre suma. De Quant temps em queda? hauria pogut viure una temporada. De Kramig no crec que puguem, tindré el meu sou, però és més esporàdic. En cinema també estàs pendent que et truquin, però jo tinc la sort que vaig tenint projectes. Soc molt conscient que soc una de les privilegiades que viu només d’escriure, hi ha molt poca gent.
Estan pitjor les coses ara que quan tu vas començar?
Molt pitjor. En el meu cas hi havia el T6, hi havia més premis que ara, i premis que quan els guanyaves et suposava que podries estrenar. Ara la gent que comença ho té molt fotut. I ha de ser des de la política, que això s’arregli. Des del Teatre Nacional hi hauria d’haver un projecte de país per crear nous autors, ja no per exhibir els que hi som.
Com t’influeix venir d’un teatre més realista a l’hora de fer cinema?
Es pot fer la meva biografia mirant les meves obres. M’interessa molt parlar dels temes que em preocupen a mi aquí i ara. El cinema a vegades em permet entrar a mons totalment diferents. Vaig fer una pel·lícula, Fenómenas, en què vaig estar en contacte amb un grup d’investigació paranormal, i em fascina això. Però la majoria dels projectes que m’arriben estan lligats al realisme. Jo tinc moltes ganes d’escriure thriller, i no hi ha manera de moment. Costa molt que com a guionista dona t’encarreguin un thriller.
Biel Duràn i Anna Moliner, protagonistes de ‘Kramig’
“Vaig començar només escrivint i vaig acabar dirigint per aprendre’n més”
I el fet de venir del teatre, t’obre més portes o te les tanca?
Jo crec que te les obre. La llibertat creativa que tens al teatre et fa molt més bon guionista. També el fet de tenir un prestigi com a autora teatral t’ajuda com a guionista, ho arrossegues una mica. Ara segurament el pròxim pas serà dirigir cinema, que és una cosa que em ve molt de gust, és una manera de controlar més el producte final. Obrir aquesta branca de dirigir és el que vaig fer al teatre. Jo vaig començar només escrivint i vaig acabar dirigint per aprendre’n més.
En quins projectes estàs ara mateix?
Tinc una obra l’any que ve a La Villarroel, que és una comèdia sobre l’educació. I ara estic escrivint un llargmetratge que em fa molta il·lusió. També estic de tutora en un projecte que m’agrada molt, estem fent un curt on està implicat el Juan Antonio Bayona i estic amb coses molt divertides que m’engresquen molt. M’encantaria fer una altra novel·la, però no tinc temps. Soc molt prolífica, escric molt i faig moltes coses, però també tinc uns nens, tinc una vida. Prioritzo molt la vida i no m’agrada anar cansada si ho puc evitar.
Més informació, imatges i entrades:
