Quan parlem de violència de gènere, tothom pensa en els feminicidis que apareixen a la televisió o en aquelles dones que pateixen agressions físiques per part dels seus marits. Hi ha molts tipus de violència. Per exemple, la psicològica. Menysprea l’altra, afecta directament l’autoestima de la dona, l’anul·la totalment. El més trist és que l’exerceix qui suposadament més estimes. Marta Buchaca ha volgut centrar-se a Només una vegada en aquesta violència. I és que, el masclisme sol ser aparent i recognoscible.
Redactor: Oriol Puig / @ori_uri
Si ens preguntem què és la violència de gènere, la resposta pot semblar evident, però Només una vegada mostra que hi ha casos gens evidents que amaguen profundes agressions. La dramaturga Marta Buchaca, ens interroga sobre on són els nostres límits, ens mostra com les relacions de poder regeixen els nostres comportaments i ens adverteix sobre els riscos de convertir la violència en part de la nostra vida quotidiana. Anna Alarcón, Bernat Quintana i Maria Pau Pigem (en el paper de terapeuta) protagonitzen l’obra amb què Buchaca llança una pregunta oberta: “Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres?”.
Marta Buchaca posa davant el mirall la normalització de conductes de maltractament psicològic. “Quan vam fer l’obra al Grec, va ser curiós parlar amb dones que em deien que se sentien reflectides en allò que expliquem. La sensació és que la violència masclista només afecta a un tipus de dona. No és cert. L’obra neix de la necessitat de trencar aquest prejudici”, explica la directora. I afegeix, “totes podem ser víctimes de violència masclista. No ho podem obviar. La violència psicològica hi és a moltes relacions. És molt complicat assumir que la persona amb qui comparteixes la vida t’està fent mal”.
A través del personatge de l’Eva (Anna Alarcón), podem veure com, efectivament, tot i ser una dona empoderada, forta, l’impacte de la violència fa que vagi minvant la seva fortalesa, la seva presència, i acabi d’alguna manera responent a l’estereotip. És a dir, la fragilitat, la vulnerabilitat, no és causa sinó conseqüència de la violència. En Pau (Bernat Quintana), un home culte, intel·ligent, seductor i manipulador, humilia, culpabilitza i crida a l’Eva, és a dir, exerceix violència; per finalment arribar a la fase de lluna de mel o reconciliació, on d’alguna manera es torna a apropar a ella i apel·la a la complicitat. Aquest cicle es dóna contínuament i amb moltes diferents temporalitats en les relacions de violència, i genera sentiments de molta confusió, i dubtes.
L’autora fuig de la dicotomia bona/dolent. Tampoc hi ha víctimes i botxins. Els herois són ambigus. Com a espectadors, ens identificarem amb els personatges per moments, justificant comportaments o reprovant-los. Comprovarem com els tres personatges evolucionen a mesura que es destapen els secrets i els enganys. Marta Buchaca ens deixa un missatge molt clar, al llarg de tota l’obra: la violència és només responsabilitat de qui l’exerceix, i cap acte o conducta justifica la violència masclista. L’obra deixa ben clar que la situació d’abús emocional es pot produir en totes les classes socials i tots els perfils culturals. Si ens creiem l’excepció, ens equivocarem.
