Que La Perla 29 viu un idil·li amb el teatre irlandès no és cap novetat. La nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya ha acollit La presa, Traduccions, Dansa d’agost… i ara La reina de la bellesa de Leenane. Julio Manrique signa la direcció d’aquest text de Martin McDonagh, una de les veus més punyents de la dramatúrgia contemporània. L’amor i la passió, sosté Julio Manrique, poden moure muntanyes. La ira i la rancúnia, en canvi, paralitzen, tenallen i, en fi, liquiden qualsevol possibilitat de moviment. Ho saben bé els quatre personatges de La reina de la bellesa de Leenane. Un text visceral, amb molta ànima i que surt de l’estómac. Un drama sobre la solitud, la sinceritat i les relacions personals, i també sobre com sovint repetim errors i fracassos d’aquells que hi eren abans que nosaltres. Una esplèndida Marta Marco, tant en les escenes més crues com en les d’esperança, dóna vida a la Maureen, la protagonista de la peça, un personatge fascinant, una dona que enterra la seva joventut tenint cura de la seva mare, una vella mesquina i egoista.
TEATRE BARCELONA: Per què La reina de la bellesa de Leenane és avui ja un text clàssic de McDonagh?
MARTA MARCO: El text té més de vint anys i continua mantenint la mateixa força. Reflecteix les misèries de l’ànima humana, l’egoisme que en ocasions ofega les relacions familiars i la manca de coratge que no ens deixa prendre decisions. Els personatges d’aquesta obra són uns personatges ubicats en un entorn de misèria, uns losers sense escapatòria, perdedors que lluiten i esgarrapen per sobreviure. McDonagh els sitúa a l’extrem.
La manera que té McDonagh d’expressar-se ens sembla alhora estranya i propera.
Sí, els quatre personatges de La reina de la bellesa de Leenane són reconeixibles en la nostra societat. Tot i que l’obra porta al límit la situació dels personatges qui més qui menys coneix situacions d’aquest tipus. Tant se val si es produeixen a Irlanda o a Catalunya.
El tràgic i el còmic es confonen en aquest melodrama àcid en el qual els sentiments oscil·len entre la brutalitat i l’humor, i on la violència es manifesta a través del llenguatge.
El llenguatge de MacDonagh és molt proper en el temps. Identifiquem fàcilment els personatges. Té la capacitat de barrejar molts gèneres. Em sembla genial. Pensem que és la primera obra de teatre que va escriure amb una estructura perfecte. És capaç de barrejar la comèdia negra, la tragedia, el drama o, inclús, el thriller. És molt ‘tarantinià’.
El món que intenta reflectir és un món extrem, on el clima irlandès repercuteix moltíssim en el caràcter de les persones; és més agre, més dur…
Viure en un lloc on plou dia i nit, on tot és feréstec, aïllat, on t’has de refugiar en un pub amb el perill de caure en mans de l’alcohol, és molt dur. Irlanda és un lloc preciós i hostil a la vegada. Leenane és un cop de puny. És un carrer amb quatre cases on no hi passa absolutament res. És un món tancat i ranci, per més que estigui en un context paisatgístic molt bonic.
El motor d’aquest drama rural és la rancúnia. Els personatges tràgics senten la contradicció de voler fugir d’aquest paisatge, emboirat i plujós, que a la vegada, estimen i els atrapa.
És molt interessant com ho explica McDonagh. Són gent que estima la seva terra i la seva tradició. Irlanda ha tingut l’honor de comptar amb grans artistes que han marxat del país. Hi ha alguna cosa que els empeny a fugir a la recerca d’un món millor. Però tampoc les ciutats angleses han estat amables. Han viscut una vida de merda com a immigrants. La seva estada a Londres o Manchester els ha enfonsat psicològicament, no semblen massa satisfets del camí triat.
Maureen, un personatge banyat per la pluja però també la solitud, l’egoisme, el desemparament, els somnis per complir, i la por, molta por…
Molta por a la fragilitat de la ment humana. És conscient que ha perdut els estreps. Ha exercit la violència psicològica i física. Maureen és soltera, té 40 anys i passa els dies veient com la joventut se li’n va tenint cura de la seva mare que tot just acaba de fer 70 anys. Si no pren una decisió serà massa tard. Maureen viu un moment molt fràgil, es troba immersa en un moment vital molt complicat.
La família pot ser un suport però també un llast.
És una filla abocada a cuidar de la seva mare i que no troba cap sortida tret de desfogar-se amb ella a la que rebutja obertament i odia profundament. Una mare que s’estima més una situació angoixant, mantinguda a base de trampes, mentides i traïdories, que no pas una previsible solitud. De sobte, la relació s’ha tornat dependent des d’un lloc molt perillós. Es fan mal però també es necessiten mútuament. És un món molt petit i angoixant.
L’aparició de Pato Dooley (Ernest Villegas) és per la Maureen un alè d’esperança, una possibilitat de fugir de la seva presó. Per a la mare en canvi representa un perill, una amenaça que pot desestabilitzar el seu món. Afloraran els secrets i els sentiments més primaris.A Dansa d’agost passa exactament el mateix. Quan arriba l’home fa trontollar tota l’estructura femenina establerta. La presència de Pato provoca que la corda s’estiri excessivament. Maureen sent una gran necessitat d’amor però té por a abandonar casa seva. No coneix què és l’amor. Només ha conegut l’odi i la relació tòxica amb la mare. El judici constant de la petita comunitat de Leenane. La relació que estableixen Maureen i Pato és molt bonica. Ell és sincer i confia amb la relació. És evident que han connectat i la relació pot canviar-los la vida per sempre. Tenen la possibilitat de fugir i estimar-se.
Què ha suposat posar-te en la pell de la Maureen?
És un regal de personatge. Julio Manrique m’ha permès construir un arc emocional molt bonic. Aquest personatge em permet explicar moltes coses i des de registres molt diferents. Ha estat un regal el procés i els companys de viatge. El Julio ens ha donat molt bé la mà i nosaltres ho hem aprofitat. És actor i sap molt bé com acompanyar-te, coneix a la perfecció els mecanismes que necessita l’actor. Entre nosaltres hi ha molta amistat i molts anys de carrera. Té molt talent, l’admiro moltíssim, és un dels grans.
En aquesta professió, més enllà dels càstings, també té un pes l’entesa personal?
És imprescindible perquè una companyia funcioni. El teatre és un joc d’equip. Els quatre actors ens passem la pilota amb encert. És molt bo perquè la gent ho passi bé mentre ho fem, cosa que en la nostra feina és primordial. És un plaer veure Marissa Josa, una gran veterana en el món de la interpretació, com entoma cada nit el personatge. El gran talent de l’Enric Auquer o l’Ernest Villegas, un actor completíssim, amb una sensibilitat impressionant. El Julio ha fet un càsting extraordinari. Ha fet un treball de direcció extraordinari. Les coses funcionen quan el trencaclosques està complet.
També has elogiat la feina de Silvia Munt com directora. Les noies de Mossbank Road torna l’1 de maig a La Villarroel. Un èxit recent de la cartellera que ha emocionant el públic amb el seu precís retrat de l’amistat entre dones.
Crec que la Silvia Munt ha fet fins i tot més bona l’obra del que ja era. Sap dirigir i fer equip. Enllaçaré La reina de la bellessa de Leenane amb Les noies de Mossbank road. Al costat de dues bèsties escèniques com la Clara Segura i la Cristina Genebat. D’alguna manera som tres bones amigues que a més treballem juntes. És un regal molt bonic. Sobretot, també, perquè fa que l’espectador s’ho passi bé. És una obra que té un llarg recorregut. Estem molt contentes.
“Refundat, obert i integrador”. Què et sembla el projecte que ha desgranat Juan Carlos Martel per al nou Teatre Lliure?
Tothom, unanimement, ha coincidit que Juan Carlos Martel ha presentat un projecte boníssim. Molt treballat i desenvolupat. Amb ganes de donar-li la volta a la situació, crec que ens fa falta. Tenim una bona indústria teatral i per tant hem de començar a canviar el sistema. No pot ser que fem un treball titànic de dos mesos d’assaig per només dues setmanes de funcions. Costa moltíssim que tothom pugui accedir als teatres públics i que hi passin coses. Està molt bé que les coses es renovin. Desitjo tota la sort i molts encerts al Juan Carlos Martel. Sobretot que les coses al Lliure es facin millor. Aquest és un món on costa molt sobreviure, és molt complicat tenir un sou digne. Amb els diners de tothom no s’hi pot jugar.
Una altra de les propostes de millora és la paritat en les manifestacions artístiques que s’ofereixen.
Encara queda molta feina per fer. Les dones estem alçant la veu i és bo. Estem dient que volem canviar el curs de la història perquè no l’expliquin només els homes. No podem obviar, però, l’excel·lència i la preparació de molts homes. Sóc partidària de mantenir al teatre la paritat entre homes i dones perquè no ens vagi en contra. Em considero feminista però sóc una gran defensora dels homes.
