Ens trobem al Teatre Lliure de Gràcia, que aquest Nadal serà la segona o la tercera casa de Martí Torras. El dramaturg de Montmeló estrena dos espectacles: La Taverna dels Bufons al Teatre Romea, un exercici quimèric on els còmics oblidats “li prenen la paraula” a Shakespeare i Rhümia, al Teatre Lliure, on a la família formada per en Martines, en Giuliani, el Sr. Arquetti i en Pepino s’hi sumarà un nou i curiós personatge.
De nou, en Martí ens fa riure, ens fa entendrir i ens fa pensar.
TEATRE BARCELONA: Estrenes el 20 de desembre la teva darrera proposta, La Taverna dels Bufons, de nou vinculada amb l’humor i acompanyat de Carles Canut i Joan Pera. Què hi trobes en l’humor que no hi és en altres temàtiques o gèneres?
En tots els meus espectacles m’agrada trobar la comicitat però també l’emoció rere la comicitat. No m’agrada que sigui un riure per riure sinó trobar l’animeta dins els personatges i veure quin és el punt on es posen en ridícul. M’agrada trencar la solemnitat d’alguns personatges i si ho fem fent riure millor
A La Taverna dels Bufons hi ha un clar homenatge a William Kemp i Robert Armin, els còmics oblidats i infamats pel mateix Shakespeare, per fer-ho has anat a buscar els dos grans còmics catalans… Com és treballar amb Joan Pera i Carles Canut?
Doncs són grans, molt grans en tots el sentits i en saben molt! Per sort hi he trobat molta complicitat, els escolto i n’aprenc. Per a ells també és un repte perquè els poso en un terreny complicat ja que els intento allunyar del confort.
Tot i així, els dos personatges que interpreten, Kemp i Armin, estan escrits pensant amb ells i per a ells. A cada un hi ha una mica de la personalitat dels dos actors. En Carles no sorprendrà tant perquè el públic ja l’ha vist en altres registres però per en Joan Pera sí que és un canvi de tessitura… tot i que he mantingut part del seu humor!
A més de Pera i Canut, el tercer en discòrdia és en Dafnis Balduz, com defineixes el seu encaix dins la producció?
En Dafnis és el contrapunt generacional, és qui, tot i sent un actor jove, acabarà donant la glòria als dos actors oblidats.
Per mi aquest muntatge és un homenatge als còmics d’avançada edat i d’alguna manera també és un homenatge als comediants perquè a vegades la comèdia és un gènere que es pot arribar menystenir… tot i que els actors mateixos diuen que és més difícil fer riure que plorar.
Aquest cop revises un Shakespeare com ja ho feies a Desdèmona? Amb Shakespeare val tot, és una font inesgotable?
El què he intentat no era fer un collage de les obres de Shakespeare, sinó la Denise Duncan i jo hem volgut fer un exercici quimèric, agafar replica a rèplica i anar-les cosint i així construir un nou text en clau de comèdia.
Aquest text pot servir com a homenatge a Shakespeare després dels 400 anys de la seva mort, però el que fem és d’alguna manera donar-li més valors als dos secundaris, als dos personatges còmics que ningú ha valorat històricament i eren els més populars de l’època.
Gràcies al text, a les rèpliques cosides i descontextualitzades, i convertint en protagonistes els dos secundaris, posem en ridícul a Shakespeare, ens en riem d’ell i li perdem una mica el respecte. Respecte, que per altra banda, ell tampoc va tenir amb els dos comediants.
Les teves propostes solen ser atemporals, populars i còmiques però enguany et vas decidir a parlar amb els teus alumnes d’Eòlia dels nens desapareguts del franquisme, com et sents en altres registres?
No em vull encasellar com un director que només fa comèdies, darrerament he dirigit Ciara, i altres obres dramàtiques. Aposto per la comèdia perquè crec que hem de riure més, però tinc altres projectes amb altres registres.
Per mi el més important és que la persona que va sovint al teatre i la que no hi vagi mai, senti que l’espectacle l’atrapa, li roba l’animeta. El teatre popular és el que arriba a tothom. Amb La Taverna dels bufons pretenc acostar Shakespeare al a gent que pensi que era un plom. Si ho aconseguim amb els seus bufons serà genial.
Ara per ara tinc altres coses al cap que no són còmiques, em ve de gust posar-me en risc, treballar diferents registres…
Parlem de les altres facetes teatrals? La de docent, la de tècnic de llums, il·luminador, la d’escenògraf… on et sents més còmode i per què?
Estic còmode fent de director, és on em sento millor. Quan faig creació intento treballar amb un dramaturg per canalitzar les meves idees, perquè a mi m’agrada volar quan creo i no autoacotar-me.
Fer de tècnic, de maquinista, d’escenògraf són oficis que faig per necessitats i per economia, però m’agrada perquè aprenc i quan estic en un muntatge gran, com aquests dos d’aquest Nadal, me’n adono que puc parlar el mateix llenguatge dels tècnics.
He fet de tot en el món del teatre, i tots i cadascun dels oficis en el teatre són vitals. Em mereix el mateix respecte un actor que un tècnic. Tots treballem amb un fi comú. Quan més unit està l’equip millor va tot.
Per mi el teatre és un fet col·lectiu, es diu que “sense un actor no hi hauria teatre” però tampoc n’hi hauria sense llums, sense so, sense vestuari… Tothom participa i tothom és necessari. Quan es perd de vista això, es fa molt mal al teatre.
Sempre has estat vinculat a la direcció de teatre amateur, quins avantatges hi trobes quan treballes amb no-professionals?
A Montmeló treballo amb gent amateur en projectes puntuals. També en d’altres pobles d’arreu de Catalunya.
El motor, el més important per a ells, pel aficionats, és sempre la il·lusió i la il·lusió mou muntanyes, tenen ganes de fer-ho bé i passar-ho bé. Així de fàcil.
A més a més, treballar amb no-professionals et baixa a la terra, aquest món, el del teatre professional, devora molt i jo penso sovint que “només fem teatre”. No hi ha cap necessitat de passar-ho malament fent un espectacle. Patir no té sentit.
…i seguim amb més facetes… També dirigeixes concerts musicals… En què consisteix aquesta feina? Què et demanen els músics?
Als músics els hi fas de mirall, acabes fent que algunes decisions es prenguin més ràpidament. Treballo amb la disposició d’escena, el joc entre els músics, la interacció amb el públic… També en l’ordre de les cançons i la construcció d’un recorregut dramàtic perquè l’espectador no perdi l’atenció.
Amb qui has treballat?
Amb La Pegatina, Els Catarres, Les Mamzells, BlauMut, Strombers, la Clara Luna o Els Berros de la Cort. M’agrada perquè puc investigar amb diferents gèneres musicals, des del jazz fins a la música medieval!
Ja hem parlat molt de Rhüm però ara torneu amb Rhümia, la segona i guardonada part de la història dels pallassos Pepino, Arquetti, Giuliani i Martines. Com viviu aquesta segona estada al Teatre Lliure?
Amb ganes i canvis: ja no tenim a en Guillem Albà i com que a mi m’agrada treballar sempre amb un punt de veritat doncs aquest espectacle, aquesta segona part, és la història de com la família de Rhüm & cia adopta un nou membre: en Mauro Paganini També veurem la casa dels Rhüm per dins. Totes les cases són un circ i la seva no podia ser menys!
Tindrem Rhum 3?
Ja veurem! Ganes de seguir fent coses plegats n’hi han i tenim molts bolos, per tant Rhum & cia estarà corrent i fent riure pels escenaris!
Per què hem d’anar a veure els teus espectacles aquest Nadal?
Doncs perquè riureu, escoltareu música en directe i potser us podem tocar l’animeta…
