Els millors macarrons i truites de patates del món, també les millors abraçades. Tardes infinites d’estiu a casa els avis, emprovar-me la seva roba, sabates i joies, i els balcons i ampits de les finestres plens de flors. El seu dia a dia entre fogons, llençols i baietes, i un davantal de quadres blaus i blancs que no es treia ni per mirar la telenovel·la d’havent dinat escarxofada, per fi, al sofà. Aquestes són algunes de les coses que recordo més de la meva àvia, segurament molt semblants als records que molts puguin tenir de les seves. Lara Díez Quintanilla (Lleida, 1985), però, va tenir la sort de tenir una àvia que, en certa manera, també li va fer de mare. Díez no només va passar una infància molt feliç al costat de la seva àvia materna, sinó que també va compartir-hi alguns dels moments més divertits de la seva vida. Quan el 2022 l’àvia va ingressar a l’hospital durant onze dies, Díez va deixar-ho tot per estar-se al seu costat fins que morís. Volia (necessitava) estar present en el moment de traspàs i acomiadar-se’n degudament. A diferència del que es podria pensar, però, i malgrat tot, la tristor no va ser l’única emoció present aquells dies. Segons relata Díez en persona, àvia, neta i filla (la mare de Díez també hi era), cantaven i ballaven cançons com “Al compás del chachachá” entre aquelles quatre parets blanques il·luminades amb fluorescents. Sense saber-ho, entre aquell desgavell d’emocions, Díez començava a gestar l’homenatge cap a la seva àvia, una de les dones de la seva vida, creant Mary.
“M’havia preparat molts anys per la mort de la meva àvia”, explica Díez. Mentre passava aquells últims dies amb ella a l’hospital, la revista Entreacte va demanar-li un relat curt per a la contraportada. “A les nits, després de passar tot el dia a l’habitació amb la meva àvia, vaig començar a reunir una sèrie d’experiències importants de la meva vida: d’una banda, tenia molts familiars que m’explicaven anècdotes de la família i, de l’altra, creava molts temes d’autoficció i relats en primera persona.” Entre el silenci i la quietud de les hores d’espera a l’hospital, Díez va començar a escriure la història de la seva àvia, nascuda el 1928. “Allò em va fer pensar molt profundament sobre què es recorda de nosaltres. Què queda. I és absurd i preciós alhora adonar-se que realment són petites anècdotes i petits detalls els que perduren.” El que va començar a ser una peça per a una revista, va esdevenir a poc a poc una obra teatral sobre les dones i els mites fundacionals de la seva família. Aquell ball sobre la cadira durant una sobretaula de la nit de Nadal; aquella anècdota que sempre expliquen sobre la tieta… Aquelles petites càpsules de vida que esdevenen significatives en la biografia d’una persona i de tota una família sencera. “Era preciós com una frase feta, una paraula o una imatge que ningú entendria si no fos de la nostra tribu, podia fer canviar l’humor d’aquella habitació i fer que ens poséssim a riure sense aturador o ens emocionéssim col·lectivament”, explica Díez.
A Mary, Díez desgrana la història de la seva família com una matrioixca que conté les dones de la seva vida. Amb humor, tendresa i amor, aconsegueix desplegar un monòleg d’autoficció sobre les seves arrels emmirallant-se amb autoficcions que hem pogut veure en temporades passades com El gegant del Pi de Pau Vinyals. Preguntar-se què és veritat i què és mentida del que s’explica serà inevitable, però permeteu-me fer un petit espòiler: a l’obra, un dels moments ficcionats és quan la Mary, després de morir, anuncia que en uns mesos, tornarà transformada en la filla de la seva neta. El que podria ser un del moment menys creïbles, acaba esdevenint gairebé miraculós: quan la Sala Flyhard va proposar a Díez programar Mary, l’autora acabava de saber que estava embarassada. Així doncs, la petita Mary, l’última figura de la matrioixca, serà present simbòlicament i físicament en l’obra.
Més informació, imatges i entrades a:
