Les relacions entre mares i filles són complexes. El lligam és fort. Hi ha molt d’amor, però també molts moments d’odi, recels i la necessitat de tallar el cordó umbilical per aconseguir ser una mateixa i decidir el rumb de la pròpia vida. Això és al que s’enfronta Verónica Pallini a Te voy a matar mamá. Un monòleg de l’argentí Eduardo Rovner i dirigit per Francesc Amaro que es podrà veure a partir del 21 de gener a la sala Porta 4 de Gràcia.
Un pis, una dona i una pistola. Espera la mare per matar-la. Te voy a matar, mamá, li diu al quadre amb la seva fotografia que té penjat al mig de la sala. I comença a parlar-li, retreure-li tot allò que li ha dolgut durant molts anys, la manca d’afecte i les seves decisions. La Flor ha estat una filla sobreprotegida. “No sé cuinar, no sé estar sola” li retreu, mentre s’enfada pel fet que la mare li comprés el pis. Les obsessions i neguits de la filla es van desgranant en un monòleg amb moments irònics que culmina amb un gir final que obliga l’espectador a rellegir tota l’obra. “Aquest és el motiu principal pel que vaig acceptar de dirigir aquest text -explica Amaro-. El final canvia tot el sentit de l’obra”. Tot i que reconeix, també, que per un director avesat al drama, enfrontar-se a una comèdia té un punt de repte i superació interessant.
“Tots necessitem matar els pares per créixer”, assegura l’autor, que reconeix que totes les seves obres es caracteritzen per aquest gir final que fa que l’espectador es pregunti per què ha estat rient durant tota l’obra. “He après molt de la soledat, de les relacions entre mare i filla, d’estar desemparat. Quan un autor és bo fa que el text flueixi i t’ajudi a créixer. Amb cada personatge aprens una cosa nova. Amb la Flor he après molt des d’un punt de vista humà”, explica Pallini.
Eduardo Rovner és un autor reconegut a l’Amèrica Llatina, però amb menys presència a Europa. Aquest és el primer cop que arriba a Barcelona. Impulsor del Teatro Abierto, el moviment teatral que durant la dictadura argentina va ajudar a enfortir la lluita per la democràcia al país i va ajudar a propiciar altres moviments com Danza Abierta o Tango Abierto, va ser també director del Teatro General San Martín de Buenos Aires i ha estat mereixedor del Premio Nacional de Dramaturgia.
EL LLIGAM DEL TEATRE ARGENTÍ A CATALUNYA (I VICEVERSA)
El Casal Català de Buenos Aires és el segon més antic del món, després de Cuba. La comunitat catalana i els vincles entre ambos països són molt forts. Fins al punt, recorda Pallini, que la música de l’himne nacional argentí la va composar un català. Com no podia ser d’altra manera, aquesta unió també es fa evident en l’àmbit teatral. Barcelona ha acollit durant anys amb entusiasme autors com Daniel Veronese i Buenos Aires obre de bat a bat les portes a l’autoria catalana. Actualment s’hi està representant You say tomato, de Joan Yago i Toc-Toc i El mètode Grönholm hi han fet temporades llarguíssimes. Per no esmentar el cas excepcional de Josep Maria Miró, a qui l’editorial Losada li ha publicat ja cinc textos.
Raúl Santiago, coordinador de la xarxa cultural de difusió Arts Runner, és un dels impulsors d’aquest intercanvi. Actualment ha portat a Porta 4 Cuarteto, del mateix Eduardo Rovner però en aquest cas representada per una companyia argentina, i també Tras la puerta al Llantiol, de la companyia Charko Teatro. A més, està en diàleg amb autors com Marc Artigau per portar properament els seus textos a la capital argentina. “La nostra missió és unir la cultura mediterrània amb la del Rió Plata. Quan veig com s’emocionen els catalans amb el teatre argentí, m’adono com ens arribem a assemblar”, rebla Santiago.
