Maternitats. Rocío Molina i Sílvia Pérez Cruz al GREC 2018

S’han trobat en més ocasions l’escenari. Són dues veus especials, populars i generadores d’emocions. Sílvia Pérez Cruz i Rocío Molina.

Totes dues perfilen amb el seu cos una connexió intensa amb el públic. La catalana, des de la música i la composició. L’andalusa, des de la radicalitat del llenguatge flamenc ballat. Ambues dibuixen fils de continuïtat amb la tradició, alhora que experimenten en els marges. S’apleguen en una de les nits singulars del Grec 2018 sota el títol Grito pelao.

Compromís, feminitat, llibertat i identitat en una mateixa sessió. Cantada i ballada. El desig de ser mare com a rerefons del crit. Aquesta trobada genera una oportunitat que saben delicada i necessària: apren-
dre a ocupar l’espai de l’altra.

Empatitzar amb l’experiència d’una altra dona, d’arrels semblants però amb perspectives diferents. Ens equivocaríem si penséssim que només hi ha una maternitat possible. Simplificaríem si no ens adonéssim que es justifica concretament des de la mirada d’una dona, des de la seva posició única i individual.

Per això aquest exercici d’aplegar dues personalitats tan destacables és un regal en la programació d’enguany. La transparència de Sílvia Pérez Cruz; alegria i tristesa, tendresa i determinació en cada so. La lluminositat de Rocío Molina; temperament i delicadesa, sensibilitat i accent en cada moviment. L’obra neix d’aquell anhel interior: el de la bailaora. També de la inseguretat per saber fins a quin punt en serà capaç. Ser mare. Ella sola. I l’entramat de circumstàncies: les relacions amb els altres, la maternitat, la identitat lèsbica i el naixement.

A l’escenari, Lola Cruz, la mare de Rocío; la cantant, mare al seu torn; i el crit (des)esperançat dela flamenca. Entre les tres creen un vincle: donar a llum les uneix. El miracle de la vida. Actuen, canten, ballen totes tres. Performativament: que en anunciar-se, realitza l’acció que significa. Doncs l’acte creatiu és un instant d’alè, una flamarada vital, un cant a l’existència.

Amb dues cançons noves, de lletres lorquianes, i la dramatúrgia de Carlos Marquerie, el flamenc de Rocío Molina posa en qüestió l’eterna pregunta sobre la tradició. Per la temàtica particular d’aquesta peça, però molt especialment perquè és l’excusa ideal per explicar un cop més que el seu gest lliure i agosarat és una veu nova que enllaça amb generacions passades i és projecció de futur. De la qual n’és creadora absoluta. Mare. Experiència irrepetible i compartida que relliga la història.

Redacció: Jordi Sora @escenadelamemoria

Foto: Maria Agar