L’any 2018 l’escriptora, activista i dramaturga Michela Murgia (1972, Sardenya) va publicar Instruccions per fer-se feixista. Es tracta d’un text irònic i crític que reflexiona sobre el perillós ascens i propagació de les ideologies populistes i els moviments d’ultradreta arreu del món. Cinc anys després arriba als escenaris amb adaptació de Sergi Pompermayer, direcció de Miquel Gorriz i la interpretació d’una actriu de les grans, tot un referent: Mercè Arànega.
Mercè Arànega. Imatge: David Ruano
Sembla que un text així és avui més necessari que mai.
Sí, Instruccions per fer-se feixista és un text que està fet amb ironia. És evident que no us vull convèncer en absolut que us feu feixistes, però està escrit d’una manera tan intel·ligent que, des de la comèdia, et fa reflexionar sobre actituds o pensaments que segurament totes i tots hem tingut alguna vegada.
El teatre és política?
Sí, però no necessàriament. El teatre és una eina social, però també pot ser una eina d’entreteniment blanc. Teatre és qualsevol persona que es posi en un lloc i comenci a explicar una història. No vulguem convertir-lo només en un missatge polític. La política és a molts altres llocs, a part del teatre, i potser hauríem de ser més valents, aixecar-nos de les butaques per sortir al carrer a denunciar les injustícies.
“Segurament no aturarem el feixisme amb l’obra, però si molta gent fem coses com aquestes potser no el deixem créixer més“
Què pot fer el teatre per lluitar contra el feixisme?
La finalitat de l’espectacle és reflexionar sobre els perills que comporta aquesta ideologia i sé que la gent que vingui això ja ho sap, no crec que vinguin a veure’m els feixistes per tirar-me tomàquets. Segurament no aturarem el feixisme amb l’obra, però si molta gent fem coses com aquestes potser no el deixem créixer més. No està només a les meves mans aturar un moviment com aquest. Està a les mans de la població, de tothom.
Et fa por que vinguin feixistes a veure l’espectacle?
No, ara no. Els feixistes s’han tornat molt llestos. Hi ha gent de Vox que es fan passar per demòcrates. És demencial. La Michela Murgia també ho diu: “porten molts anys esperant i, ara, ha arribat l’hora…”. Només cal veure la Meloni o a determinats polítics d’aquí, semblen més demòcrates que jo.
Instruccions per fer-se feixista és un espectacle que posa el focus en la quantitat de feixisme que hi ha al nostre dia a dia.
Sí, n’hi ha molt, i s’amaga en petites actituds mesquines, totalitàries, que poden ser de gènere, de religió, de classe, de poder… i la putada és que sovint passen desapercebudes. Amb l’espectacle posem un mirall en moltes coses que diem o fem sense donar-los importància, però sí que la tenen i aquestes actituds estan obrint el camí als feixistes. Penso la típica veïna que diu: “No m’importa tenir moros a l’escala, però és clar que tot el dia faci olor de curri…”. Primer, no cal que digui “moros” i, segon, el que li molesta no és que faci olor l’escala, sinó que el que li molesta és una olor desconeguda.
Vivim massa relaxats davant del feixisme?
Absolutament. A diferència del que passava als anys 70, ara no fan por. Ara els polítics feixistes porten una pell de be fantàstica, no utilitzen tant la violència i van fent suaument per anar guanyant terreny a poc a poc. Les noves generacions viuen desconnectades d’aquells temps obscurs i són un terreny ben pla per als feixismes. Van a buscar els més joves.
“Els feixistes ens han robat la nostra manera de lluitar i per a ells és una estratègia molt bona“
Està prou compromesa la joventut del país?
Hi ha de tot. De fatxes n’hi ha molts, però també n’hi ha d’antifeixistes. Potser abans es quedaven a casa, a l’upper Diagonal, i no sortien. Ara s’han embravit i fins i tot es veuen pijos anant a una manifestació per defensar la seva classe social… Ens han robat la nostra manera de lluitar i per a ells és una estratègia molt bona.
Creus que hi ha algun antídot contra el feixisme?
La intel·ligència, però sobretot l’educació i la cultura. Mirar la història, explicar, parlar, no oblidar. No oblidar tot el que ha passat amb els feixismes, siguin d’una banda o d’una altra.
La teva mare i el teu pare van marxar cap a l’Argentina fugint dels feixismes. De fet, tu vas néixer allà.
Al primer marit de la mare el van matar durant la Guerra. El meu pare va fer la guerra amb la República, el van agafar i el van enviar a camps nazis. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial va tornar, però no tenia papers, i va conèixer la meva mare, que era vídua. Se’n van anar a França i d’allí a l’Argentina on, al cap de deu anys, vaig néixer jo.
Què et van ensenyar ells sobre el compromís?
Em van ensenyar la llibertat. Que tothom té dret a poder decidir.
Et consideres una persona políticament compromesa?
No, ho havia estat molt de jove. Ara ho soc des del moment en què no amago ni les meves idees, ni deixo d’atacar el que he d’atacar. No faig una feina pràctica i física al carrer, però intento fer-ho a través del teatre i ajudo sempre que puc.
La consciència de classe també té a veure amb el que un pensa i tu vens d’una família molt humil.
Jo en tinc molta. Jo vaig començar a treballar als 13 anys. Ser feixista, en el meu cas, seria una vergonya. És clar, jo ara visc millor que quan vivia al barri, és evident, però, vaja, intento mantenir-me al meu lloc.
Més informació, imatges i entrades a:
