L’actriu i directora Antonia San Juan, amb més de trenta anys de carrera a l’esquena, torna als escenaris catalans amb Mi lucha, el seu quart espectacle unipersonal. Llenguda, seductora, emocional i brutalment autèntica, aquesta artista d’una força escènica descomunal demostra també ser una dona combativa, d’idees clares i amb cap molt ben moblat.
Teatre Barcelona: A quina lluita es refereix el títol de l’espectacle?
Antonia San Juan: La meva lluita és per la supervivència davant de tanta estupidesa. Vivim en un moment en què la cultura està tan injuriada que fins al president del govern s’atreveix a dir, públicament, que el cinema ni el veu, ni li interessa… El seu cinema, el del seu país, que és la seva imatge! La meva lluita és un intent per trobar una taula de salvació a través de la cultura per poder subsistir en aquest mar negre de foscor, en el qual la lectura i el pensament són menyspreats. Hi ha hagut un retrocés total cap a la religió, la superstició, les energies i un pensament animista, màgic… Sembla que, de sobte, ens hàgim saltat el segle XX.
TB: Creus que, després de tantes decepcions, ens hem cansat de lluitar?
ASJ: Jo no veig aquest cansament. Jo el que veig és abandonament. Cansament de lluitar seria si hi hagués hagut lluita. Però, al meu entendre, no s’ha lluitat. No hi ha hagut cap mena de lluita. De totes maneres, per aprendre, formar-se o conrear no crec que ningú hagi d’abandonar. No estem aixecant pedres. Estem aprenent i adquirint coneixement. Els qui diguin que n’estan fart, em semblen ridículs. Es pot estar fart de treballar en una pedrera però no del pensament. La veritable lluita hauria de ser per sortir de l’estupidesa però la meva lectura és que la gent no vol assabentar-se de res. És com el que diu que no vol anar al metge i no vol fer-se analítiques. Allà ell.
TB: Per a algunes persones, la ignorància resulta un lloc més còmode…
ASJ: Però no és més còmode. És més perillós. El que no vol saber corre perill. Aquesta gent són uns inconscients. Tenen les eines però no les volen utilitzar.
TB: Per què creus que no les utilitzen? Tenen por?
ASJ: No, hi ha desídia. Senzillament, no els ve de gust. Hi ha un menyspreu total al que sap més. A qui sap, se’l considera un prepotent, un espavilat, algú que va donant lliçons de vida… Si jo sóc un ignorant i veig que tu, que també ets un ignorant, aconsegueixes que la societat et col·loqui en bon lloc, pensaré el mateix que diu tothom: “Encara que no hagis estudiat ni res, pots ser famós, pots ser-hi i et pagaran”.
TB: Creus que això és culpa de la televisió?
ASJ: La televisió té responsabilitat. Tots els mitjans de comunicació. El coneixement està injuriat. La ignorància, ara, es considera un signe d’autenticitat. Com més ignorant ets, més autèntic et consideren. Ja veus tu, a aquestes alçaces de la pel·lícula, parlar d’autenticitat…
TB: Mi lucha és el teu quart espectacle unipersonal, què t’aporta aquest format? És una qüestió de gust o de necessitat?
ASJ: És una barreja de les dues coses. D’una banda, és una necessitat. Ho faig per poder treballar però… també és una necessitat artística perquè em permet dir tot el que vull sense que hi hagi una censura d’un director o d’un autor. És la màxima llibertat. I és la meva manera de sobreviure. Si no fos per això, estaria entre el 95% d’actors que estan a l’atur morint-se de fam. Gràcies a això, puc menjar, puc pagar la meva hipoteca i puc viure. I sobrevisc, és clar. La resta és esperar que et truquin. I jo, de fora, no tinc res. Tot el gènere jo.
TB: De totes les idees i possibles textos, com decideixes el que es queda en el xou i el que no?
ASJ: El que faig, normalment, és memoritzar. Memoritzo moltes coses, molts textos de molts llocs. I quan arriba el moment de començar a preparar un nou espectacle, ja tinc les millors propostes en ment. Al final, d’aquestes 20 o 25 opcions, entre cançons que he après, textos que he memoritzat o poemes, faig un garbell i selecciono el millor. Algunes les aconsegueixo enfilar, mentre que d’altres es queden fora. Memoritzo sonets de Góngora, una mica de Lorca o Quevedo o de qui sigui però, a més, tinc idees pròpies que desenvolupament i escric. A tothora se m’ocorren coses.
TB: Què és l’últim que se t’ha ocorregut?
ASJ: Per exemple, avui se m’ha acudit una idea menjant: una dona que reflexiona sobre el suïcidi del seu marit. Parla de com el seu marit s’ha suïcidat i es pregunta què és el que podria haver passat pel seu cap per suïcidar-se. I de la sensació que té ella que la seva vida junts hauria estat tan avorrida i desidiosa que, al final, l’hauria abandonat, de manera que, en realitat, ara ni tan sols estaria al seu costat.
TB: I què fas amb les idees que se’t van passant?
ASJ: Me les guardo per a un futur espectacle. Així i tot, La meva lluita estava concebut per a durar una hora i vint i ja estem en dues hores i vint. Ha crescut molt. Van apareixent petites coses perquè vaig llegint, veig alguna cosa a la televisió, temes que em van tocant o el que el mateix text em va demanant. Amb tot això, ha augmentat una hora. La resta, em reservo per al proper xou que es dirà Renacimiento. Tot i que encara passaran uns anys fins que el s’estreni.
TB: A l’espectacle comences anomenant a tots aquells per als que no actues: tota una declaració d’intencions. Per què vas sentir la necessitat de començar d’aquesta manera?
ASJ: La necessitat ve del que dic. Exactament, del que em produeixen aquestes persones que dic. Per exemple, el que presumeix que mai ha llegit un llibre. Es creu que té tot el coneixement i menysprea als autors. Es creu que en el si familiar s’aprèn tot i això és mentida. Els que et diuen: “l’experiència de la vida”. Algú dedica anys de la seva vida a preparar una novel·la o un assaig perquè tu tinguis el privilegi de poder-lo llegir i el menysprees? És aquest narcisisme el que provoca la ignorància. Perquè la ignorància és atrevida. L’ignorant es creu que ho sap tot. O, per exemple, el que llegeix a la premsa només els titulars. O la dona que no treballa i pretén que un home la mantingui. Al segle XXI, que una dona segueixi pretenent això és vergonyós. O el jove que no treballa i parla de llibertat i esclavitza als pares. Si creus en la llibertat, la llibertat te la dóna els diners. No posis als teus pares a treballar perquè tu puguis tenir tots els capricis que vulguis tenir.
TB: Sí, aquest començament inclou a molts tipus de persones…
ASJ: Després dic que no actuo per a l’home que pega a la seva dona però tampoc per a la dona que es deixa enganxar. Actuo per a la dona que se’n va del lloc on li peguen i l’agredeixen. Per tenir el valor de dir: “no, jo me’n vaig d’aquí. Jo no em sotmeto. Tu no ets el meu amo”. En fi, el que vull dir és cadascuna de les parts d’aquesta declaració d’intencions té, en realitat, la seva pròpia explicació per separat.
TB: A l’espectacle, com sol ser el teu estil habitual, passes del drama a la comèdia i viceversa. Com aconsegueixes aquest equilibri tan ben mesurat?
ASJ: És totalment instintiu. La majoria dels textos, després del riure, em porten a la reflexió. I, de vegades, la reflexió em porta a un drama vital. Com la prostituta que comença descrivint quant cobra per cada cosa que fa i després acaba explicant com es va ficar en la prostitució. Aquí surt la tristesa i el dolor…
TB: Hi ha algun personatge al qual li tinguis un afecte especial?
ASJ: A tots els personatges els tinc un afecte especial perquè els he triat. Quan he tingut davant quaranta propostes, he optat per aquests tretze i ho he fet perquè, en aquest moment, m’han semblat bé. Diguem que ja han passat el càsting de textos… i, per això, els vull.
TB: Per què sempre són tretze? És una superstició?
ASJ: En certa manera, encara que jo digui que no sóc supersticiosa, hi ha una mica de supersticiós en això. El nombre tretze va estar molt present durant el gran canvi de la meva carrera. Todo sobre mi madre va ser la pel·lícula número tretze d’Almodóvar. Jo vivia, llavors, al número tretze d’un carrer. El Pedro tenia 49 anys, les xifres sumen també tretze. El telèfon de la meva parella acabava en tretze. Durant l’estrena a Barcelona, la meva habitació de l’hotel era la número tretze. Veia el tretze per tot arreu! A partir d’aquestes casualitats, es va acabar tornant com un gest de complicitat que m’agrada fer a aquesta història que va canviar la meva vida.
TB: A part de Mi lucha, quins altres projectes tens que ens puguis explicar?
ASJ: Tinc projectes fora. Tres propostes de cinema. Una a Itàlia, una altra a Colòmbia i al Brasil. A Espanya, tinc alguna cosa però, sobretot, estic intentant aixecar la meva tercera pel·lícula com a directora. Seguir amb l’espectacle i seguir escrivint i estudiant.
ASJ: Estàs d’acord amb la protesta de moltes actrius, tant de Hollywood com espanyoles, sobre la manca de personatges femenins en el cinema?
ASJ: En aquest aspecte, jo no puc parlar de mi. Jo mai he tingut crisi ni l’he deixat de tenir. Jo dic que he estat una diàspora a la televisió i al cinema. Suport al cinema espanyol perquè és el cinema del meu país, però no perquè el cinema espanyol em doni suport a mi. El defenso perquè és part del lloc en el qual he nascut però no perquè senti que pertanyo al cinema espanyol ni que ells comptin amb mi.
Text: Iván F. Mula
