Miki Esparbé: «Necessitava treballar en un projecte com aquest»

Redactors: Ivan F. Mula i Rubén Garcia / @ivanfmula i @RuGarciaE

La Brutal torna al Teatre Nacional de Catalunya exhaurint entrades abans del dia de l’estrena. David Selvas dirigeix a Laura Conejero i David Verdaguer, en una revisió d’una de les obres més conegudes d’Oscar Wilde: La importància de ser Frank. Parlem d’aquest projecte amb un altre dels grans noms que participa en aquesta producció, Miki Esparbé.

TEATRE BARCELONA: Heu exhaurit entrades abans de l’estrena, com està sent la reacció del públic en aquestes primeres funcions?

MIKI ESPARBÉ: Nosaltres estem presentant aquesta obra com una comèdia de situació, per tant, hi ha moments en el que podem intuir quan es dispararan els riures… però en aquests primers dies, és el públic qui ens porta a nosaltres i no al contrari, com sol ser. El públic ens ensenya i la seva reacció ens ajuda a millorar els gags, les pauses, etc… És una obra molt agraïda. L’obra és una comèdia blanca apta per tot tipus públic (a partir de 14 anys), però amb una gran crítica al darrera. La gent surt molt contenta i és una gran responsabilitat exhaurir abans de l’estrena.

TB: També heu après a veure com funciona aquest clàssic amb la música, no?

ME: Exacte. El text original no és un musical però, de nou, amb el públic hem pogut comprovar que l’adaptació musical del David Selvas funciona molt bé. El públic escolta les primeres notes i ja es posa expectant i això és molt agraït.

TB: És la teva primera experiència en un musical?

ME: Si, jo canto a la dutxa i en aquesta obra jejeje Tinc la sort de disposar d’uns companys meravellosos: la Paula Malia és professora de cant… però tots en general han fet alguna cosa en musicals. El meu cas es diferent, tot i així, m’he sentit molt suportat per l’equip. A més, el meu personatge canta des de l’amor absolut i des de la devoció a la seva parella… i, per tant, hi ha moments que canta com un boig enamorat i això significa que el marge d’error és més ampli.

TB: Fa temps que no et veiem als teatres de la ciutat. Com has arribat a participar en aquest projecte?

ME: De la manera més simple. Em va contactar directament el David Selvas per fer el càsting de l’obra. Em feia molta il·lusió interpretar Oscar Wilde, treballar amb La Brutal i fer-ho, per primer cop, al TNC. El David em va proposar interpretar el paper de John i jo vaig acceptar, per mi és tot un regal. A part, estar al costat de David Verdaguer és un plaer: havíem estat companys de pis però mai havíem treballat junts en un projecte d’aquest tamany.

TB: Impressiona treballar al TNC per primer cop?

ME: Estar al TNC sempre impressiona i més si tens en compte que vinc de fer una gira nacional de 4 mesos per teatres petits. El Nacional sempre imposa però també és veritat que la Sala Petita és molt acollidora. Després d’aquestes primeres funcions hem notat el públic molt de prop i molt connectat i això ens ajuda molt a fer la funció.

TB: A part de tenir aquests passatges musicals, la versió del David té un gran component de fabula…

ME: Sí! El David va comptar de seguida amb Cristina Genebat per fer transformar aquest text en una espècie de conte per atrapar l’espectador. Però per aconseguir-ho també ha comptat amb un gran treball de vestuari i escenogràfic. Hem intentat generar l’univers del Wes Anderson: un univers difícil de datar-lo en una època determinada i que té una mica d’anys 50 i d’anys 20. Amb el tema de les cançons passa el mateix: són atemporals, et mentiria sinó et digues que ens hem fixat en referents cinematogràfics com La La Land, sobretot per les escenes romàntiques.

TB: Com ha estat l’experiència de treballar sota la direcció de David Selvas?

ME: M’he sentit molt còmode. És molt exigent i comprensiu a la vegada, et permet aportar coses i jugar però té molt clar el que li agrada i el que no. El fet que hagi participat en l’adaptació del text amb la Cristina fa que es conegui molt bé tot aquest univers. Cada dia descobrim i incorporem coses noves. Té un ull clínic per saber que funciona i que no.

TB: Has treballat molt en cinema, ara estàs al teatre… no et falten propostes, que busques en un personatge a l’hora de triar els projectes?

ME: Busco que el personatge em captivi, ja sigui un personatge petit o un protagonista. Si puc passar-m’ho molt bé i aprendre d’ell té molts punts a favor per acceptar-lo. També valoro qui dirigeix, la resta del repartiment, el format… és la suma de molts factors. M’agrada que el que em proposen em suposi algun repte en algun nivell.

TB: Per combinar el teatre, amb el cinema i la televisió… hauràs hagut de sacrificar moltes coses…

ME: Sempre s’han de sacrificar coses… la duració de cada projecte determina poder treballar en els altres projectes. Els assajos, les gires, els rodatges… sempre s’ha de tenir en compte la duració de tots els projectes. Hi ha sacrificis, sí… però d’això va la nostra feina. Buscar un equilibri és complicat. Tinc la sort de poder combinar aquestes tres facetes actorals i treballar amb aquests llenguatges tan diferents.

TB: T’agradaria continuar fent teatre a Barcelona?

ME: Clar que si, amb El rei borni, la meva última experiència teatral a Barcelona, vam viure una experiència molt maca. Necessitava treballar en un projecte com aquest, que em generés la mateixa felicitat que vaig viure en aquell moment.