El Gran Teatre del Liceu acull el debut mundial de Javier Camarena i Antonino Siragusa en el rol del duc de Màntua, acompanyats de Carlos Álvarez, Àngel Òdena -que també debuta el rol de Rigoletto- i Leo Nucci. Un Rigoletto de luxe. Ens ho explica Jordi Vilaró.
Oh, “Le Roi s’amuse” è il piú gran sogetto e forse il piú gran dramma dei tempi moderni. Tribolet è creazione degna di Shakespeare!!
[Carta de Giuseppe Verdi a Francesco Maria Piave]
Rigoletto és una òpera basada en l’obra de teatre Le roi s’amuse, de Victor Hugo, i forma part de l’anomenada Trilogia popolare de Giuseppe Verdi –Rigoletto, La traviata i Il trovatore–, és a dir, les tres òperes verdianes que van gaudir de gran popularitat entre el públic operístic de l’època (i podríem dir que de tots els temps) i que alhora es caracteritzen per tenir protagonistes d’un substrat social popular: un bufó geperut a Rigoletto, una cortesana en el cas de La traviata i una gitana i el seu fill trobador en el cas de Il trovatore. Aquestes tres òperes marquen el període de consolidació i maduresa musical d’un Verdi que deixa enrere el primer romanticisme de caire patriòtic (el dels llibrets simples però efectius de Temistocle Solera) per abraçar un romanticisme més profund i elaborat de la mà del llibretista i dramaturg Francesco Maria Piave.
Com era habitual en els drames de Victor Hugo, el desposseït, el desarrelat, l’oprimit, esdevé el protagonista que ha de lluitar contra la corrupció moral dels qui ostenten el poder. Treboulet –nom original de Rigoletto a l’obra d’Hugo– és cínic i cruel, però la seva maldat prové de les burles a què el sotmeten els poderosos que l’envolten (els cortesans). Rigoletto, tanmateix, oculta uns sentiments purs que només projecta en l’amor que sent per la seva filla Gilda, que ell amaga a ulls de tothom per por que caigui en mans del libidinós duc de Màntua (cosa que al final, òbviament, acaba succeint). Un amor pare-filla, d’altra banda, ben habitual en les òperes verdianes, com trobem, per exemple, a Nabucco, Luisa Miller, Simon Boccanegra o Giovanna d’Arco, entre d’altres. Verdi i Piave aprofundeixen el psicologisme del personatge principal del drama, el qual resulta atractiu per al públic justament perquè és capaç de mostrar el millor i el pitjor de l’ésser humà, perquè mostra sense embuts el contrast entre el grotesc i el sublim, tret ben propi, d’altra banda, de la teoria dramàtica de Victor Hugo.
Des del punt de vista musical, Rigoletto és una de les òperes més espectaculars quant a varietat i bellesa. Soprano, tenor, baríton i baix tenen moments inoblidables. Un breu però intens preludi que projecta la tempesta emocional que s’esdevindrà –i que recorda el futur inici tempestuós d’Otello– obre l’òpera i dóna pas a tot un reguitzell d’àries i cançons, bona part de les quals formen part del cànon operístic clàssic: Questa o quella, Ella mi fu rapita, Caro nome, Cortigiani, vil razza dannata, La donna è mobile… L’òpera, a més, conté diversos duos sublims i probablement el quartet més emocionant de la història del gènere: Bella figlia dell’amore. En definitiva, enamoraments furtius, filles ocultes, segrestos, i una música fabulosa formen un combinat romàntic que sens dubte converteix Rigoletto en una de les òperes més atractives del repertori.
Al Gran Teatre del Liceu, Rigoletto s’ha representat fins a 362 vegades i ara arriba una nova versió coproduïda pel mateix Liceu i el Teatro Real de Madrid. Amb un muntatge minimalista, l’holandesa Monique Wagemakers deslocalitza i intemporalitza l’acció dramàtica; la direcció musical anirà a càrrec de Ricardo Frizza, gran rossinià i hàbil belcantista, que ben recentment hem vist en acció al Liceu, concretament la temporada passada en què va dirigir I Capuletti e Montecchi, de Vincenzo Bellini.
Pel que fa a l’apartat vocal, debuta en el rol del duc de Màntua Javier Camarena, el millor tenor lleuger del moment –compartint podi amb Juan Diego Flórez–, una corda lírica suau, la del duc de Màntua, que posa a prova el gruix de veu dels bons tenors lleugers; un repte per a Camarena i sens dubte un dels grans al·licients d’aquest muntatge. Al seu costat, l’immens Carlos Álvarez en un paper que li escau com anell al dit, no només vocalment, sinó dramàticament, ja que el baríton andalús, a més d’un enorme cantant, és un gran actor que de ben segur oferirà un Rigoletto formidable. La italiana Désirée Cantatore –extraordinària en els aguts– farà de Gilda i el bon baix croat Ante Jerkunica, de Sparafucile. En el segon repertori destaquen el debut en el rol de Rigoletto del sòlid i sempre eficient Àngel Òdena i la fantàstica veu de María José Moreno com a Gilda, una magnífica soprano lleugera que podia haver format part del primer repertori sense cap problema. Com a guinda del pastís, dissabte 25, i en una única funció, el gran Leo Nucci interpretarà el seu històric Rigoletto, potser ja per darrer cop, ja que el llegendari baríton bolonyès és a punt de fer 75 anys! S’albira, doncs, algun més que probable bis en aquesta funció.
En definitiva, una de les millors òperes de Verdi en un muntatge que a priori presenta atractius ben diversos.
Text: Jordi Vilaró
