Us heu fixat com n’és de difícil trobar algú que et digui “Ui, és que a mi les històries de misteri no m’agraden”? Encara avui hi ha qui intenta fer-ho encaixar tot en etiquetes i perd l’oportunitat de sorprendre’s, i per això sovint pots coincidir amb persones que afirmen categòriques que no els interessen ni les històries de terror, ni les comèdies romàntiques ni els vodevils. En canvi, les trames en què cal descobrir el culpable d’un delicte acostumen a atraure’ns de manera generalitzada. Aquesta temporada teatral se n’han concentrat unes quantes, algunes de filtrades per l’humor: Assassinat a l’Orient Express, La teranyina, Qui és l’assassina?, La función que sale mal… La nostra afició pel gènere té a veure amb alguns dels instints més primaris que ens defineixen com a espectadors de la vida.
Eduard Farelo, Clàudia Benito i David Bagès en una escena de ‘Assassinat a l’Orient Express’, al Teatre Condal
D’entrada, assistir en directe a la resolució d’un crim, el que normalment va acompanyat de ser testimoni del fet en qüestió, apel·la al famós efecte badoc. Admetem d’una vegada que som tafaners vocacionals. Ens encanta furgar en l’esfera íntima d’altres persones, conèixer els seus secrets més inconfessables, sobretot si van acompanyats de sang i fetge. En una trama de misteri, se’ns ofereix en safata la possibilitat de traspassar la cinta policial que sol barrar el pas als curiosos, de plantar-se davant d’aquell agent uniformat que, al més pur estil d’un porter de discoteca, ens deixa anar allò de “Dissolguin-se, que aquí no hi ha res a veure”, i poder etzibar-li una resposta taxativa: “Doncs miri, s’equivoca: avui passaré, perquè m’han convidat a entrar”. I quedar-nos tan amples.
Escena de ‘La teranyina’ (The Spider’s Web) d’Agatha Christie, al Teatre del Raval
Un cop dins del cercle restringit als professionals, els relats detectivescos canònics contribueixen a reforçar la sensació que el caos desencadenat per un assassinat o un robatori acaba ensopegant amb una resposta justa. De gent com Sir Arthur Conan Doyle, Agatha Christie i companyia, n’esperem que ens pertorbin amb els crims que imaginen, però també que acabin fent-nos sentir la protecció i l’ordre d’una realitat utòpica en què tal faràs, tal trobaràs. Aquesta seguretat no la trobem tant en el gènere negre, més tèrbol i realista a l’hora d’analitzar les misèries de la societat, o en les històries contemporànies amb finals infeliços (aquí hi encabiríem l’allau de sèries basades en fets reals, els true crime). Però si ens mantenim en el motlle de la ficció clàssica, confiem que al final tots els sospitosos es reuniran al saló de te, o al vagó restaurant, i escoltaran pacientment mentre l’Hercules Poirot de torn va descabdellant els fets metòdicament fins a assenyalar el culpable amb dit acusador. Això quan no és el mateix culpable, que s’esperava tot picant unes galetetes salades, qui acaba exposant el seu pla en una mena de xerrada TED malèvola, preludi de l’entrada al calabós. La tafaneria i la necessitat d’ordre són dos instints que algunes obres que tenim en cartellera aquesta temporada satisfan amb escreix. Heus aquí per què ens agraden tant. Aquí sí que no hi ha cap misteri.
Més informació sobre espectacles de mistèri i suspèns aquí:
