Llicenciada en interpretació per l’Institut del Teatre, fa un temps que Montse Rodríguez va començar a sonar com una de les directores més interessants del nou panorama teatral. Després de dirigir Ricard de 3r de Gerard Guix i Caixes de Marc Artigau, ha estrenat A.K.A. (Also Known As) de Daniel J. Meyer, una de les revelacions de crítica i públic de la temporada. Guanyadora de tres Premis Teatre Barcelona i quatre Premis Butaca, incloent-hi el de millor direcció en els dos casos, aquesta producció de la Sala Flyhard repetirà una nova temporada a La Villarroel.
MONTSE RODRÍGUEZ: Quan vaig acabar de llegir el text del Dani, em vaig quedar amb un nus a l’estómac. Em vaig adonar de seguida que no només m’havia tocat emocionalment sinó que, a més, sentia ganes d’aportar-li alguna cosa com a directora. Ell havia posat en paraules quelcom del que jo també volia parlar.
TEATRE BARCELONA: Com heu rebut la bona acollida del públic, la crítica i els premis que us han donat?
No esperàvem res de tot el que ha passat. Per començar, perquè no sabíem ni a on l’estrenaríem, quan vam iniciar el projecte. Recordo que un grup de programadors del Festival Zero van venir a veure un assaig. Jo estava histèrica perquè no sabia si els agradaria. I els va encantar! A partir de llavors, van desaparèixer els nervis i les inseguretats, vam estrenar a la Flyhard i tot va anar rodant de forma molt natural. Igualment, en cap moment havíem imaginat que podíem arribar a estar nominats a cap premi.
Montse Rodríguez, Albert Salazar i Daniel J. Meyer, l’equip de A.K.A torna a La Villarroel
No obstant això, fins i tot heu guanyat uns quants…
Per mi, com a directora, només el fet d’estar nominada amb altres professionals tan importants que són referents i als quals admiro ja era un premi en si mateix. Guanyar-los, però, va ser arribar a una dimensió totalment inesperada. L’endemà, estàs a tot arreu. En aquest sentit, estem molt agraïts tant a Teatre Barcelona com als Premis Butaca per situar-nos en el mapa. Gràcies a això, companys ens han començat a tenir en compte i també el públic s’ha interessat en venir a veure l’espectacle. Si penso en com vam començar i on som ara, encara no m’ho acabo de creure.
Ser actriu et dóna eines per ser una millor directora?
Trobo que m’ajuda a l’hora de treballar amb els actors. Per exemple, per trobar la millor manera d’explicar-los allò que estic pensant i poder fer junts el camí de construcció del personatge, dient les coses des de les emocions.
Com vas fer el pas d’actriu a directora?
Va ser casual. No era una aspiració que tingués però es va donar la possibilitat i em vaig atrevir a provar amb Punxes a la sorra. Em va agradar molt l’experiència i vaig continuar fent-ho. De sobte, em vaig adonar que la meva creativitat no es limitava només a posar cos i veu a un personatge sinó que també podia construir des de fora. Donar color. Jo pinto fatal i dibuixo pitjor. M’encantaria saber fer-ho. Per mi, d’alguna manera, posar en escena un text és com pintar una obra.
Com d’important ha estat dirigir Ricard de 3r en la teva trajectòria?
Molt important. En part, em va obrir les portes de la Flyhard que ens van programar després que veiessin l’obra a la Villarroel. No només això sinó que, després, em van oferir dirigir Caixes i, finalment, han produït A.K.A. Ha sigut a partir de Ricard de 3r que la meva faceta de directora ha tingut més constància i reconeixement.
Amb A.K.A. (Also known As) tornes a dirigir un monòleg teatral. Quins avantatges i dificultats et trobes en aquest format?
El més positiu és que em puc dedicar exclusivament a un dels personatges, trobar-li totes les cares i treballar cent per cent amb l’actor. La part més difícil és que, si t’encalles en algun lloc del seu recorregut, entres en crisi. Si tens tres o quatre personatges, pots aparcar el problema i continuar amb altres escenes. Amb un sol actor, això no ho pots fer. Però, el balanç, és sempre molt satisfactori. A vegades, penso que, quan torni a dirigir algun muntatge amb diversos personatges, he de trobar la manera de dedicar-me tant a tots els actors com quan dirigeixo un monòleg. Però, evidentment, això és molt difícil.
Com ha estat l’experiència de treballar amb l’Albert Salazar, el protagonista d’A.K.A.?
Pot sonar una mica ingenu però, per mi, el més important per treballar amb un actor és que sigui bona persona per poder-me relacionar amb ell. I l’Albert ho és. M’agrada crear equip. Fins ara, penso que això ho he sabut fer bé. De fet, el compliment més bonic que m’han fet fins ara tant amb A.K.A. com amb Ricard de 3r és que es veia que la feina estava feta en grup. En concret, l’Albert m’ho ha posat molt fàcil perquè s’ha entregat completament. És un actor que no jutja el que li proposes, encara que sigui una bajanada (a la sala d’assaig es proven coses molt estranyes, a vegades). Ell prova tot el que li diguis i, en alguns casos, ho porta encara més enllà. Hem construït moltes coses plegats.
A.K.A. està aconseguint atreure a un públic jove poc habitual en les platees de la ciutat. Per què creus que els adolescents van tan poc al teatre?
L’adolescent és un adult amb menys experiència i, per tant, no se’l pot tractar com a un nen però, a la vegada, hi ha potser moltes temàtiques del teatre que es fa, en general, que, segurament, no l’interessen. D’un costat, hauríem de replantejar-nos el tipus d’obres a les quals portem els joves quan van amb l’institut. Està molt bé que coneguin el Segle d’Or però potser haurien d’anar a veure propostes amb les quals se sentin identificats i interpel·lats. Segur que també hi ha aspectes econòmics però, d’altra banda, van a concerts i discoteques. Per tant, crec que, majoritàriament, la responsabilitat és del sector i de les temàtiques que es programen.
El racisme i la xenofòbia són alguns dels temes, entre d’altres, presents a l’obra. Sents que l’augment de la ultradreta i dels discursos d’odi està fent que un espectacle com A.K.A. sigui ara encara més necessari?
Després de l’atemptat terrorista a Barcelona, molta gent es va treure la màscara. Em vaig quedar molt sorpresa. Semblava que tots haguéssim adoptat una posició de no racisme per quedar bé però que no era real. Allò em va fer por. I, justament, penso que la por és el que els està fent guanyar una altra vegada. Els atemptats de Barcelona ens van fer revisar l’obra perquè, de sobte, les circumstàncies li donaven una nova dimensió. Però la veritat és que, finalment, no vam canviar res. Al contrari, ens va fer pensar que potser ara era el millor moment per fer-la.
Us agrada fer col·loquis postfunció. Quines inquietuds us heu trobat en els vostres espectadors després de veure l’obra?
Majoritàriament, ens parlen sobre l’adolescència i sobre la problemàtica que el protagonista, en concret, pateix i la consecució de tot això al final de l’obra. En canvi, no ens parlen massa de racisme. També pares i mares adoptants ens han donat les gràcies per ajudar-los a tenir una excusa per poder parlar amb els seus fills a través de l’obra del fet de ser adoptats i de com ho viuen.
Pel fet de ser una dona directora, sents que has tingut més dificultats o has patit algun tipus de discriminació?
Com que sóc una directora molt recent i vinc de treballar en grups molt petits, jo ja, directament, no podia accedir a certs llocs o era ignorada, no només per ser dona, sinó també perquè no era coneguda. Si ho mirem globalment, el fet que hi hagi tan poques dones en direcció i altres tasques de responsabilitat de l’entramat teatral em resulta preocupant. En el meu cas, però, m’he trobat més dificultats pel fet de formar part de produccions independents que per ser dona. En qualsevol cas, ara, afortunadament, sembla que està canviant la mentalitat i potser se’ns escoltarà més a les dones pel fet de ser-ho, cosa que està molt bé que sigui així.
Existeix el tap generacional?
Jo crec que sí. Hi ha hagut una generació que ha tingut èxit i l’ha mantingut, continuant sempre a dalt de tot, fossin millors o pitjors les seves produccions. Això ha fet que a les generacions de sota ens costi més accedir a certs espais perquè, justament, ja estava tot repartit. D’altra banda, la generació que puja ho fa ara amb molta força. Nosaltres ens hem quedat com una generació del mig que ha anat fent coses però sense reivindicar gaire. En canvi, els joves ara són molt més lluitadors i gràcies a la seva empenta, es van obrint forats per tots.
Més informació i entrades:
