Aquesta tardor arriba al Teatre Victòria el musical Billy Elliot, una de les produccions més veteranes de Broadway i el West End i que ha triomfat a la cartellera madrilenya durant 4 temporades consecutives. Un musical per a tots els públics protagonitzat per uns nens que, després de sotmetre’s a una exigent preparació artística en una escola creada expressament per entrenar els artistes infantils de l’espectacle, pugen per primera vegada a un escenari per explicar aquesta història de superació i amor a la dansa.
Billy Elliot, que comença funcions a partir del 9 d’octubre, arriba a Barcelona amb un nou repartiment adult encapçalat, això sí, per Natalia Millan, una veterana actriu del musical que encarna des de la seva estrena un dels personatges clau de la història: la senyoreta Wilkinson.
Teatre Barcelona: Natàlia, com encares aquesta nova temporada de Billy Elliot a Barcelona?
Natalia Millán: Amb moltíssima il·lusió. Primer, perquè crec moltíssim en aquest espectacle; segon, perquè tenim l’aval del públic; tercer, perquè amb aquest espectacle és impossible caure en la rutina. Com tenim cinc o sis actors per a cada un dels personatges infantils, les funcions mai són iguals. Encara que el text sigui el mateix i la història sigui la mateixa, cada dia és un Billy diferent i t’enfrontes amb uns ulls diferents; és sempre un repte.
TB: Com és treballar amb tants nens?
NM: Són grandíssims professionals, tenen un sentit de la responsabilitat i una serietat treballant realment imponents. La majoria dels actors vam trigar anys a tenir una responsabilitat així. No perden la concentració ni un moment. Són unes persones molt especials no solament per la formació, sinó perquè amb l’edat que tenen assumeixen el seu important paper amb intel·ligència i amb una sensibilitat sorprenent. Això t’obliga a tu a esforçar-te! Cada dia és un univers diferent. Comencem tots amb moltes ganes i zero sensació de monotonia. És lliurament absolut, és molt bonic i, el millor de tot, és contagiós.
TB: I com a actriu, com has canviat en aquestes quatre temporades en aquest projecte?
NM: Amb aquests nens estic aprenent molt, per aquesta forma d’afrontar la feina tan pura, tan nova, tan concentrada, amb l’ «aquí i ara», que és una mica el lema dels actors. Ells estan tan a prop del joc, vivint les situacions al 100% i encaren el treball com ho faria qualsevol actor adult. Veure en ells això és molt estimulant. Aquí hi ha molt creixement i no només el dels nens.
Iker Castell Daifuku, Pablo Fito, Marc Gelabert Rueda, Pol Ribet i Max Vilarrasa Rivas, acompanyen a Natalia Millan a Billy Elliot El Musical
TB: Com t’enfrontes a l’exigent dia a dia que suposa fer una producció com Billy Elliot?
NM: Tinc la sensació d’afrontar alguna cosa nova cada dia. Sé que ha de semblar pesat fer el mateix paper durant quatre temporades, però no ho és. Aquest canvi de nens a nosaltres ens ajuda a sentir que és com la primera vegada. Com sempre hi ha rotació de nens, ens passem la vida assajant. Crec que és la funció més assajada de teatre universal! (Rialles). Les jornades aquí són molt llargues. Normalment en una altra obra de teatre, un cop passats els assajos, la jornada laboral és molt curta, molt intensa perquè és un esprint, però és molt curta: arribes una hora abans per preparar-te i després fas la funció o funcions, però no són jornades llargues… Però en aquest musical els dies són força llargs! Perquè com hi ha noves incorporacions, uns venen, altres marxen, sempre hi ha assaig, però no només amb els «Billys», també amb els «Michaels», l’amic de Billy, les nenes, la meva filla… En total són com uns 80 nens.
TB: Són combinacions infinites!
NM: Infinites! És un no parar! Hi ha moltes vegades que els divendres i dissabtes de doblet acabem prop de la una de la matinada i, l’endemà, cal estar de nou a les tres de la tarda ben preparats. Algún cop he pensat a quedar-me a dormir al camerino. (Rialles)
Natalia Millan és la senyoreta Wilkinson a Billy Elliot El Musical
TB: Fa un temps va saltar a les notícies el cas d’una periodista que es mofava del príncep George perquè pren classes de ballet, què en penses d’aquestes actituds?
NM: Primer, veig que avui en dia encara és molt necessari i oportú fer obres amb missatges tan potents com el que explica Billy Elliot; i segon, que una dona jove, periodista, culta, formada, faci una broma sobre el fet que un nen, tant és qui sigui, estudiï dansa, em deixa molt sorpresa. Estem avançant molt en temes com el feminisme, però alhora hi ha, com a reacció, una involució que em preocupa. Molta gent no s’adona que el respecte, ens beneficia a tots.
TB: L’estrena de Billy Elliot a Madrid es va produir en un moment en què els musicals de gran format es van consolidar a la cartellera madrilenya i, poc després, van començar a fer-ho a Barcelona. Tot i això el camí fins a arribar aquí ha estat molt llarg, com ho has viscut tu?
NM: Jo vaig començar a dedicar-me a aquesta professió fent musicals als anys 80, al cor o com a cos de ball, vaig fer quatre o cinc musicals seguits (My fair lady i Jesucrist Superstar van ser dos dels seus primers treballs) i de sobte tot es va parar, va haver-hi molts anys de desert absolut en el món dels musicals i ens vam haver de reciclar, fins que anys després va renéixer una altra vegada. Jo he vist aquest creixement, aquest progrés gradual del teatre musical a Espanya i, d’alguna manera, en formo part d’això. I ara, l’únic que desitjo és que això continui o que almenys es mantingui perquè, ho crec molt fermament, aquí som tan capaços de fer-ho tan bé com en qualsevol altre lloc del món.
TB: Has defensat el teatre musical de manera molt activa, has lluitat perquè se li doni la importància i el valor que mereix el gènere. Per què creus que encara hi ha gent que ho infravalora?
NM: Però fixa’t que això passa només aquí, en altres països no, a l’inrevés; en altres països tothom vol fer musicals i tothom vol anar a veure’ls. Malgrat això, crec que aquí aquesta concepció ja està començant a canviar. El públic que estima els musicals està creixent, és més nombrós, i el que em sembla més important: els amants del teatre de text, que en la seva gran majoria abans miraven al teatre musical com un gènere menor, comencen a respectar-lo.
De fet, fa uns anys, això passava entre els mateixos companys de professió: jo he tingut discussions amb alguns que deien que “fer un musical és fer una cosa menor” i no, cada vegada hi ha més actors de prestigi. Un musical no el pot fer qualsevol…!
TB: Ara comença una nova etapa de Billy Elliot a Barcelona. Què li diries a aquest espectador que encara no ha vist aquest musical?
NM: Podria parlar-li de les virtuts que té, de com un espectacle com aquest t’entra pels ulls, amb aquestes coreografies meravelloses o la impressionant escenografia que té. Li parlaria de com t’omple la seva música, com t’emociona també amb una història que és potent, divertida però sobretot és molt necessària.
Per José Antonio Alba / @joseaalba
Més informació, imatges i entrades a:
