L’enxampem entre assajos, a punt de partir cap a Albània per rodar un film que coprotagonitza amb William Baldwin. Actriu infatigable, nascuda a Madrid el 1990, des dels 12 anys ha estat un rostre habitual de sèries d’èxit de televisió. La vida fa moltes voltes i ara entra al teatre català per la porta gran, protagonitzant FitzRoy, la nova comèdia de Jordi Galceran en què posarà en pràctica per primer cop el seu flamant català après en temps rècord.
Teatre Barcelona: FitzRoy serà la primera obra en català, una llengua que has après a la perfecció en només quatre anys, cert?
Natalia Sánchez: Sí. Vaig fer un curt, però aquesta és la primera feina oficial i serà al teatre. Em fa molta, molta il·lusió, i també respecte. És una llengua que em sento ja meva, però a més estaré molt ben envoltada de professionals i de lingüistes.
Com ha estat l’aprenentatge?
Va anar molt de pressa perquè és una llengua molt intuïtiva. Em va ajudar el Marc Clotet, la meva parella, tot i que encara hi ha mil coses que haig de preguntar. Acabaré d’aprendre’l quan els meus fills comencin a escriure a l’escola.
Què és FitzRoy ?
Una comèdia intel·ligent sobre quatre dones que estan a punt de pujar el Fitz Roy, el pic més alt entre l’Argentina i Xile, i llavors passen coses que no et puc desvelar. És un text meravellós que ha escrit el Jordi Galceran [El mètode Grönholm, El crèdit]. Estrenem el 7 de febrer al Borràs.
Estaràs ben envoltada en el repartiment: Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul…
Quan al principi explicava el projecte tothom em deia que no podia estar més ben acompanyada, i és cert, em fan venir moltes ganes de treballar amb elles. A Madrid he fet bastant teatre amb gent molt potent i directors fantàstics, però estrenar-me així a Barcelona, amb aquestes actrius i Sergi Belbel a la direcció, això és entrar per la porta gran al teatre català.
Comèdia sobre dones interpretada per dones, per què no és un format més habitual?
Ens queda encara moltíssim per fer i, de fet, l’obra també parla d’això, dels estereotips de gènere, de les relacions entre dones, per trencar amb les idees preconcebudes, per donar veu i ales al poder femení.
“Són dones reals i experimenten les contradiccions que vivim com a dones cada dia”
El teu personatge, la Laura, encarna unes quantes contradiccions, oi?
Tot i que d’entrada és una comèdia, també té algunes parts de tragèdia. Són dones reals i experimenten les contradiccions que vivim com a dones cada dia. Com el meu personatge, que creu que no li importa el que pensin d’ella, però després vol operar-se els pits. A través de la comèdia és un text que convida a reflexionar.
Tants anys després, quina relació tens amb la Teté, el teu emblemàtic personatge de la sèrie ‘Los Serrano’?
Una relació d’afecte absolut cap al personatge i de molta tendresa cap a aquella època, cap a l’experiència que va suposar, que encara ara em porta moltes alegries. La sèrie està envellint molt bé, crec que hi havia valors que encara són vigents per a les noves generacions que estan descobrint-la.
Ara que estan tan de moda, ens sorprendreu amb un ‘remake’ de ‘Los Serrano’?
És un tema que plana en l’aire, però qui se n’hauria d’encarregar no ho farà. Ja ho hem parlat i no és possible. És una pena, tot i que afortunadament ens queda el bon record.
Has seguit molt lligada a la televisió, a sèries d’èxit. Com has vist l’evolució de l’audiovisual en aquests últims 20 anys?
Abans teníem cinc cadenes amb pressupostos gegants i ningú no es preocupava pels diners. Les condiciones eren espectaculars: teníem doble unitat, gravàvem amb quatre càmeres. Ara només n’hi ha una i la precarietat és arreu des de la crisi del 2008. També els formats han canviat, hem après molt i s’ha obert un univers de possibilitats. Ara hi ha projectes filmats amb el mòbil que poden arribar a tot el món. S’ha modificat la manera de treballar en general, però és bo i ens hem d’adaptar per no quedar enrere.
Et va costar fer el salt de la pantalla a l’escena?
És una tècnica completament diferent. Al cinema tens una pantalla de 12 metres per posar la teva mirada, i amb un petit gest arribes a tothom. Però al teatre s’ha d’entendre el teu llenguatge a escala del cos, i amb un gest has d’arribar a l’última fila. Trobar la naturalitat en un estat no natural és molt complicat i et cal despertar un altre tipus d’intel·ligència més corporal.
Tens vora 500.000 seguidors a Instagram. Et consideres una ‘influencer’?
No em sento una influencer, però és cert que tinc una activitat continuada a xarxes socials. Jo les faig servir com una eina perquè em va molt bé en l’àmbit personal, perquè sento molt el suport de la gent. També per compartir coses que són útils, per exemple la maternitat, que és una època de la vida molt solitària i penso que fent xarxa ajudes i t’ajuden. Tinc la sort de tenir uns seguidors i seguidores respectuoses, amoroses. Fem una comunitat molt bonica.
No tenen també les xarxes un costat negatiu?
Per descomptat, són perilloses també, perquè són un bombardeig constant d’informació no contrastada, perquè hi ha una exigència amb el físic brutal, una idealització de la vida i del benestar emocional que no fa cap bé. Però, en general, pots trobar consells i eines, gent maca, com a tot arreu.
Més informció, imatges i entrades a:
