La cantautora i actriu Nawja Nimri, ha guanyat diversos premis, al llarg de la seva carrera, com ara dos Ondas o la Biznaga de Plata del Festival de Màlaga de Cinema Espanyol a la millor música, per la banda sonora de la pel·lícula ’20 centímetros’. També ha estat candidata a diversos premis Goya per les seves interpretacions. En la seva extensa carrera artística, ha participat en més de 30 pel·lícules i compta amb gairebé 10 discos. Potser, per al gran públic, el seu moment de fama més àlgid li ha vingut amb la interpretació de Zulema, l’antagonista més benvolguda de les últimes sèries espanyoles, de la reeixida Vis a vis. La faceta artística que menys ha desenvolupat ha estat la teatral, i és que Drac Pack és la seva segona incursió als escenaris. Un viatge musical que parteix d’una idea pròpia on es barreja un toc vampíric i fosc amb un aire mític, per parlar-nos del costat menys amable del glamour i del que costa aconseguir certs somnis.
Nawja Nimbri al Teatre Tívoli.
TEATRE BARCELONA: Drac Pack és una idea que porta gestant-se des de fa un temps. Més de quatre anys?
Sí, és una idea que tenia al cap, però des que la vaig pensar, el procés ha estat llarg, ha passat per molts moments… Estava sola amb la idea fins que el Carlos Dorrego es va sumar al mateix, i així és més fàcil treballar, quan tens a algú que recolza la teva idea i amb el que formar un equip. Després va arribar l’Emilio Aunando, i entre els tres vam crear el text. Els tres hem conegut el món del teatre junts en aquest projecte. Hem passat per fases no desitjables, però com que no tenia pressa, hem continuat fins que ha arribat l’equip definitiu i Drac Pack ha vist la llum.
Llavors l’equip que veiem ara no era el que estava pensat inicialment per a l’espectacle?
L’equip ha passat per moltes fases. Efectivament, aquest no és el primer equip que havia pensat per al muntatge. Però no puc saber si és millor o pitjor, és l’equip que ha fet realitat el projecte. Jo al principi no tenia pensat actuar-hi, però l’Alba no actuava si jo no hi era també. Així que vaig haver de deixar la direcció per estar damunt de l’escenari. He vist muntatges en els que s’intenten fer diversos rols alhora i és un desastre. A més, tenir Fernando Soto en la direcció ha estat un encert, ha fet que la música es fili amb una dramatúrgia.
Definiu Drac Pack com un viatge teatral, no és una obra ni un espectacle, quin és el matís?
Bé, jo de fet diria més aviat que és un viatge musical, fins i tot més aviat un concert. I des d’un punt de vista en el que la música no es banalitza, no és una història lleugera, no és un musical. Sembla que si un espectacle té música aquesta hagi d’acompanyar per donar un sentit d’alegria, totalment trivial. No és el cas; Drac Pack és una història fosca. Els nostres personatges són ‘vampírico’ i la rossa, -Kimberley Tell, que debuta en teatre-, és la vampiressa més mítica: Marilyn Monroe, que ha de triar amb quina llum quedar-se: amb la dels focus o amb la llum del sol, i tria la dels focus. És veritat que és un show teatral, però la columna vertebral del mateix és la música. Tinc gairebé 10 discos, allò meu és la música.
“Sembla que si un espectacle té música aquesta hagi d’acompanyar per donar un sentit d’alegria, totalment trivial”
Pel que fa a la música, podem escoltar temes com Fly me to the moon, Sway, Diamonds are a girl’s best Friends, Personal Jesus o Wonderfull World, cançons molt mítiques i conegudes. Per què aquesta elecció musical?
Volem que aquest espectacle arribi a tothom. Com a directora musical, m’agradaria que aquestes cançons també les conegui un públic que hi està més allunyat per una qüestió d’edat. Això sí, les cançons estan versionades. Tenim les quatre veus en directe i ens acompanyen en Gonzalo Maestre (bateria) i en Marcos Sánchez (piano), que marquen, amb els seus ritmes, l’esdevenir de l’espectacle. També comptem amb el so d’una big band gravada en alguns moments, perquè la producció es disparava incloent a tots els músics necessaris.
Què es trobarà el públic que vagi a veure Drac Pack?
És una història universal que explica el moment en el que els Rat Pack, entre els que es trobava Frank Sinatra, Dean Martin i Sammy Davis Jr., volen convertir en estrella Marilyn Monroe, convertir-la en un mite. Això, portat a la nostra pròpia manera de veure la història, és una font d’inspiració per crear una cosa diferent, una miqueta vampírica. Tenim el nostre Drácula particular, que sap que li ha arribat l’hora d’acomiadar-se de l’escenari, però per a això necessita un successor. Al costat dels seus dos amics, mundialment coneguts com el Drac Pack, coneixen a una jove cantant que trien com a successora. Parlem de somnis, de complir-los i del que costa arribar a això, el preu que cal pagar de vegades per aconseguir-los, parlem, a través de la música, del costat fosc del glamour.
Najwa Nimbri amb Alba Flores i Anna Castillo, intèrprets de l’espectacle.
Els Rat Pack eren personatges influents, més enllà de la música, també en la política, hi ha referències d’aquest tipus en l’espectacle?
Bé, no hi ha referències concretes, no és una crítica política a l’ús, ni parlem de manera específica de personatges polítics, encara que sí hi ha moments que ens poden recordar a certs polítics. Les coses no han canviat tant des de l’època dels Rat Pack, per desgràcia.
Després de gairebé 4 anys de gestació heu estrenat i heu passat per ciutats com València, Madrid, i ara Barcelona… S’ha complert el somni de Drac Pack?
Suposo que en part sí, almenys és una producció que sembla que està agradant, a nivell de contractació segur. A nivell del públic encara no ho he llegit gens, però volíem estar en la Gran Via de Madrid i allí vam ser. Ara toca gira, i la idea és tornar a Madrid i ser-hi un temps.
Drac Pack estarà a Barcelona només 3 dies, els propers 5, 6 i 7 de maig al Teatre Tívoli, però sembla que el projecte comptarà amb un llarg recorregut en els propers mesos.
Text: Eirene Ramos / Fotos: Virgili Jubero
Fly me to the moon, Sway, Diamonds are a girl’s best Friends, Personal Jesus o Wonderfull World