Hem entrevistat el Gaston Core, el director artístic de la sala Hiroshima: un nou espai d’exhibició independent que aposta per l’experimentació, els nous públics, l’aire “canalla” del Paral·lel i el risc com a motor.
Combinarà arts escèniques amb música en viu i activitats sobre pensament contemporani, ens explica l’equip “petit i jove” que l’ha creat. Encara no s’ha presentat en societat, però ja compta amb dues setmanes emparaulades amb programació del Festival Grec.
El local es divideix en tres sales independents però interrelacionades entre si, a les quals s’accedeix pel carrer Vilà i Vilà. La primera és un espai escènic polivalent, amb un aforament que varia entre les 130 i les 65 localitats gràcies a unes grades modulars, i que compta amb llum natural. La segona, la sala de concerts, amb un aforament de fins a 230 persones, acollirà música en directe a partir de 2016 i, fins aleshores, servirà per a esdeveniments culturals, com una festa de llibres i música per Sant Jordi. La tercera és un bar que, a més d’oferir informació cultural, vincularà l’espai amb el barri.
Una misteriosa fundadora a l’ombra, una ex-ballarina del Ballet Experimental de l’Eixample, aporta continguts i “el seu saber fer”, “a més del seu aire a nivell decoratiu”. Hiroshima vol ser un espai que assumeix riscos i programa artistes –emergents o consolidats, autòctons o internacionals– que experimentin amb nous llenguatges escènics i la innovació tecnològica sobre l’escenari. De finançament privat, amb excepció d’una subvenció de l’Icub, la sala comptarà amb una política de preus fixos però assequibles, sense promocions però premiant la compra anticipada, que serà de prop de 12 euros davant dels 15 a taquilla.
Al front artístic del projecte es troba Gaston Core: llicenciat en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre, es va formar com a ballarí a la seva Argentina natal. Fa més de dos anys i mig que treballa amb Hiroshima que, després d’un festival de Terrassa va crear fa uns anys, és el seu segon projecte com a gestor cultural.
Teatre Barcelona: D’on va sortir la idea de crear la sala Hiroshima? Hi ha alguna anècdota darrere?
Gaston Core (director artístic): El projecte sorgeix fa dos anys i mig, quan m’ho proposa la fundadora i impulsora del local. Accepto i iniciem aquesta aventura en el pitjor moment de la crisi cultural quan, al juliol de 2012, es va decidir apujar l’IVA cultural al 21%. Pensem que just en aquest moment de crisi és bo plantejar una nova manera d’entendre la programació, la comunicació amb el públic, un nou sistema de gestió. I això nou que intentem plantejar és Hiroshima.
TB: Per què aquest nom?
G.C: Entenem Hiroshima com un símbol de reconstrucció, que té implícit en si mateix la idea de la destrucció però també la de la reconstrucció. És una projecció del que és capaç la humanitat, de la necessitat de tornar a començar quan tot està destruït, un símbol de pau i renaixement, per a nosaltres, com a projecte.
TB: I qui és la fundadora que comentes? La coneixem?
G.C: És una ex-ballarina del Ballet Experimental de l’Eixample que prefereix mantenir-se en l’anonimat i em designa a mi com cara pública del projecte. Ha confiat en mi per arrencar això i ha volgut fer una aposta molt forta per artistes emergents i aquest tipus de programació, per una proposta de qualitat, que promocioni artistes locals i apropi petites companyies d’Europa i del món. Això ho mostra la programació d’aquests tres primers mesos, en què comptarem amb petites companyies que tenen un recorregut més local i que es comencen a projectar, però que no ens arriben.
TB: Què oferirà d’especial Hiroshima, com a sala, al públic?
G.C: Que el fet de venir al teatre sigui més experiencial. L’aposta d’un espai interconnectat és perquè la gent es creui, per trencar una mica la endogàmia del sector teatral i que gent que vingui, potser, del bar o la sala de concerts, pugui tenir la curiositat de conèixer alguna proposta més escènica . L’aposta proposa que la proximitat i la vinculació dels espais doni com a fruit la creació de nous públics.
TB: Explica’ns més sobre l’endogàmia que esmentes.
G.C: A mi, almenys, em passa que sempre que anem al teatre som els mateixos, hi ha com un cercle de persones que freqüentem els circuits teatrals. I, per exemple, hi ha tot un altre món d’artistes i coneguts que resideixen a la ciutat però mai els veus a les representacions. A les perfomances o en propostes més escèniques costa veure gent diferent. Moltes vegades el teatre té aquesta cosa com de “per entesos”, com un sector molt concret de la població i del públic. La nostra proposta és la d’obrir aquesta franja de públic.
TB: I per què creus que passa? Per què es creen aquests circuits tancats?
G.C: D’una banda, crec que té a veure amb el tipus de teatre pel qual aposta la majoria de les sales. Està molt bé i a mi m’encanta, però és una línia de programació que, en ser un teatre més de text i amb uns codis més tancats, és més difícil que gent que no tingui prèviament uns coneixements teatrals pugui accedir-hi o el pugui gaudir o el pugui descodificar. D’altra banda, una aposta de la casa és treballar amb públic estranger resident a Barcelona, però també amb públic turista que vingui a consumir cultura, que no és fàcil perquè la majoria de les propostes solen ser dramatúrgies de text.
TB: Com veieu el vostre espectador mitjà?
G.C: A mi m’agradaria captar el públic freqüent de les sales de cinema amb versió subtitulada, per exemple. Aquest tipus de públic em sembla molt interessant, és un públic curiós, però de vegades li costa apropar-se a una proposta teatral. Un altre target que m’agradaria tocar és el de la gent que es mou pel circuit del Raval, Sant Antoni i Poble Sec: hi ha un cercle de dissenyadors, fotògrafs, artistes visuals, gent que treballa amb l’art, amb material sensible, però que no veig acudint als teatres. A nivell d’edat no crec que hi hagi la franja, i també seria interessant captar el públic general.
TB: Creareu algun tipus de diàleg amb el públic?
G.C: En aquest sentit hi ha dues línies de treball que ens interessen molt: una és la de pensament, amb xerrades, conferències i propostes relacionades amb la programació teatral, però amb un format expositiu. Això farem amb el primer espectacle, Notion: dance fiction, per al qual portem a l’artista de Singapur Choy Ka Fai, que treballa sempre amb una ballarina local i aquí comptarà amb Sonia Gómez. Utilitza un programari que tradueix freqüències de moviment digital a electrodescàrregues. És un espectacle molt bo, molt divertit, a més, i té un punt discursiu molt interessant perquè, a través d’aquestes microdescàrregues, ensenya a la ballarina les coreografies més mítiques de la dansa. Aquest primer espectacle ve vinculat a un workshop, una xerrada-demostració en la qual explicarà el programari que utilitza, però també el sentit de la peça, i per què fa aquest discurs de revisió històric de la dansa i el moviment. Al llarg del recorregut intentarem anar travessant la programació teatral d’aquest tipus d’activitats, per vinculant la temàtica i el contingut de l’espectacle amb una proposta més discursiva.
TB: Quina és l’altra línia de treball?
G.C: També tinc la idea de treballar una línia de tallers relacionats amb la proposta de llenguatge que es faci. Per exemple, Catalina Carrasco, que ve de Mallorca i treballa amb uns sensors connectats al mòbil, farà un workshop on explicarà a la gent com tractar aquesta tecnologia, que és molt simple perquè és al mòbil i ho pot fer qualsevol. Amb aquestes dues línies volem crear un diàleg amb el públic. No es tracta de fer col·loquis postfunción, perquè no és el tipus d’ambient o experiència que m’agradaria, sinó més d’aquest estil, que vinculin i apropin el treball teatral al públic.
TB: I incloureu algun tipus de pedagogia?
G.C: Pedagogia en el sentit d’apropar el treball de l’artista al públic i també des de la comunicació. La idea és que el programa de mà de cada artista tingui una petita entrevista a càrrec d’una altra persona vinculada al món del teatre. I, si estàs al bar i tens el programa a mà, pots entendre més coses sobre l’univers de l’artista que està presentat l’espectacle.
TB: Hem llegit en el vostre manifest que voleu arriscar a nivell artístic, amb la programació.
G.C: És un risc ja de per si la línia de programació, perquè són productes que no diria “no fàcils”, perquè crec que són per a tot el públic, però sí que hi ha un alt risc de les propostes a nivell d’innovació i de experimentació. Tot i així, totes poden ser consumides per tot el públic sense problema. A nivell econòmic sempre hi ha risc perquè no són formats grans, ni produccions amb personatges públics, sinó que són artistes contemporanis que es mouen en circuits menys massius.
TB: Acollireu residències artístiques?
G.C: No som un equipament destinat a residències artístiques, ni tenim la infraestructura per fer el que fan centres de creació. El nostre lloc és més una plataforma d’exhibició en una línia molt concreta de programació, que és el que podem aportar a la ciutat. És diferent que hi hagi un artista que ens interessi molt, com és el cas de Núria Guiu, que és la nostra artista seleccionada i estem molt contents de treballar amb ella. Guiu és una ballarina catalana que ha residit molt de temps a Noruega, a la qual hem acollit una mica com una artista que volem acompanyar i potenciar. Si aquesta artista no ha aconseguit entrar en les convocatòries de centres de creació, posem a la seva disposició l’espai perquè pugui perfilar i acabar de quadrar el projecte, com una residència tècnica, amb períodes llargs d’assajos, que no es fan en els teatres . Més que residències en diríem col·laboració amb un artista en concret.
TB: Quin feedback us ha arribat, fins ara? El sector agraeix un nou espai?
G.C: Amb la gent que treballo sí que sento la necessitat d’un espai alternatiu de mitjà format per a aquest tipus de programació. La gent que tinc al voltant manifesta aquesta necessitat i urgència d’un lloc que oxigeni una línia i un sector molt específic. Evidentment aquí hi ha moltes sales que ho estan fent fantàsticament, però treballen altres vies, i aquesta franja més contemporània, de teatre físic, de noves tendències i de dansa sí que faltava un lloc de mitjà format més estable. I de circ! Tenim el solo Indomador de Quim Girón, fundador d’Animal Religion. La sala està preparada a nivell tècnic per treballar circ: les graelles fixes suporten pes en moviment, pel que ens interessa potenciar també artistes de circ.
TB: Heu iniciat contactes amb altres sales o festivals de Barcelona? Teniu prop al Mercat de les Flors.
G.C: Sí, ha passat per aquí el director del Mercat de les Flors, a conèixer l’espai, ens hem presentat i hi ha molt bona sintonia. També hem connectat amb altres espais, més que sales, com El Graner o La central del circ, amb els que tenim ganes de col·laborar. Ens ha visitat el Festival Grec, que ens acull en la seva programació dues setmanes de juliol. Bé, nosaltres l’acollim!
TB: Una bona carta de presentació per a la ciutat!
G.C: És una boníssima carta de presentació! També estem en contacte amb el Festival Tàrrega, el TNT … Amb altres sales, en canvi, hi ha una vinculació personal meva, conec als directors i la gent que els porta, però les col·laboracions serien una segona fase, primer vam començar a funcionar.
Us deixem un parell d’excuses per anar a conèixer la sala:
Text i fotografies del director: Neus Riba
Fotografies de la sala: Hiroshima
