Els Pirates Teatre converteixen el Maldà en Il·líria, aquella terra boirosa de fantasia on Shakespeare va imaginar Nit de Reis. Anem a veure’n un assaig.
Són les 3 del migdia d’un divendres. Vaig cap al Maldà per veure un fragment de Nit de Reis a l’assaig d’Els Pirates Teatre. A les escales em trobo el Ricard Farré amb un cafè. Quines hores d’assajar són aquestes? Quan dineu vosaltres? M’expliquen que com que són molts i els costa trobar-se perquè tenen d’altres projectes en marxa, esgarrapen el temps d’on poden. Encara no hi són tots i aprofito per parlar de l’obra amb el seu director, l’Adrià Aubert. Nit de Reis va ser el seu projecte de final de carrera i ara el porta al Círcol Maldà, la sala que des de fa just un any gestiona la companyia. L’estrena va ser el mes passat al Festival Shakespeare, però com que van fer una única funció, encara volen polir alguns petits detalls.
“El més complicat de portar a l’escenari un Shakespeare és posar-se d’acord amb el significat de l’obra, gran part del temps de treball l’hem dedicat a la comprensió del text”, m’explica Aubert. “He volgut remarcar la comèdia, però també tot el que té d’agredolç i dramàtic perquè és una de les obres en què Shakespeare dóna més profunditat psicològica als personatges”. De fet, m’explica, és una de les poques comèdies dramàtiques de l’autor, aquest gènere “que ara està tant de moda”. “La feina que hem estat fent fins ara és treballar la comicitat des de la veritat. És un text molt poètic i teatral per si mateix, per això penso que és interessant dir les coses des d’un altre lloc; la comicitat va intrínseca a l’obra”.
Poc a poc van acabant d’arribar els actors, que si bé no tots són Pirates, sempre han estat al voltant de la companyia i han col·laborat amb altres espectacles. Com diu Aubert, són “satèl·lits” i, si fa no fa, de la mateixa generació, apropant-se a la trentena. Abans de començar l’assaig volen veure junts el vídeo promocional de l’obra, que tot just acaba de sortir del forn. Com gairebé tot, se l’han fet ells mateixos, i sigui per això, o sigui perquè tots estan molt implicats en el projecte, els fa molta il·lusió. “Ja ho veus, estem més emocionats pel vídeo que per l’obra!”. Ordinador a la cadira i tots asseguts a terra, aplaudiments i just quan acaba, arriba l’últim de la colla, l’Arnau Puig. “Siusplau, siusplau”. El tornem a veure.
Ara sí. Som a una de les últimes escenes de l’obra. Silenci i comença. L’Olívia (Mònica Barrio) està en escena amb el duc, l’Orsino (Xavier Frau). Són a casa d’ella, on es desenvolupa la major part de la trama còmica. També hi apareix el Bufó (Laura Aubert) i, de fons, la Viola (Queralt Casasayas) i el Sebastià (Bernat Cot). Tot i que en aquesta escena pràcticament no hi intervenen, la Viola i en Sebastià són els dos bessons protagonistes de l’obra. Un naufragi davant la costa d’Il·líara els ha separat i, mentre que ella aconsegueix arribar a la platja i -disfressada d’home- acaba treballant a la cort de d’Orsino, ell, en Sebastià, és rescatat per l’Antonio, antic enemic del duc. A partir d’aquí diferents trames que s’entrellacen jugaran amb la confusió de la identitat i generaran un cúmul de malentesos amorosos al voltant dels bessons, a més d’Orsino i Olívia, de qui el duc està profundament enamorat.
“S’entrellacen tres històries, la de la Viola, la de casa d’Olívia, amb els criats, els oncles i els amics, i la d’en Sebastià. Comencen separades, però acaben confluint en un únic final”. Per Aubert, una de les trames més interessants és la dels criats, perquè “no només hi ha comicitat, sinó també crueltat que fa que tot guanyi una altra dimensió, que no només sigui humor blanc”, i està convençut que el més potent de l’obra són les relacions entre els personatges i la història d’amor. “També hi ha un debat de fons sobre la bogeria, com diu el Bufó ‘val més ser un boig savi, que un savi boig’ i això resumeix el comportament dels personatges”.
El Maldà és una sala molt petita, amb una capacitat d’una cinquantena d’espectadors, però a l’escenari hi haurà fins a 10 actors en escena. Sento que durant l’assaig hi ha algun moment en què el director insisteix amb les característiques de l’espai. Aquí el to pot ser més baix, l’espectador és molt aprop i segurament fins i tot el gest pot ser més contingut, més delicat. Quan havíem parlat per telèfon m’havia comentat que, com que ja havien assajat tres mesos l’obra abans de l’estrena al Festival Shakespare, ara només farien tres o quatre assajos per acabar de perfilar detalls. Bé, per això i perquè alguns dels actors ja han començat a assajar altres obres (Laura Aubert i Arnau Puig són al Lliure preparant Somni Americà), o són alguns dies fora. M’imaginava, doncs, un assaig molt fluid, on tan sols s’ultimen detalls, però veig que sota l’aparença tímida i discreta de l’Adrià Aubert hi ha un director exigent, que repeteix tants cops com sigui necessari un petit detall fins trobar el to adequat. Té clar com vol cada mirada, cada moviment, i pot fer repetir una frase deu cops. Veient-lo penso en Ferran Utzet a Traduccions. Recordo que vaig anar a un assaig quan faltava molt poc per l’estrena i que la sensació, veient la quantitat de correccions que feia, era que no podia ser que arribessin a temps. Una sensació que, d’altra banda, va quedar totalment esvaïda en veure-la estrenada.
Una de les característiques de la companyia és la presència musical a les seves obres. Aquí els mateixos actors canten i toquen instruments, Núria Cuyàs la guitarra i Laura Aubert el violoncel. “La música és un element dramatúrgic molt important a l’obra, quan llegeixes bé l’argument veus la importància de la cançó en cada lloc”. Hi ha lletres del mateix autor i també cançons populars que els Pirates han musicat de nou. No és, però, perquè vulguin portar l’obra a l’actualitat, és volgudament atemporal perquè així “l’actor queda més despullat”. I la seva proposta és, precisament “aprofundir el màxim amb el text, sense grans artificis i pocs mitjans, però que arribi directe al públic”.
I de moment sembla que no només ha arribat al públic, sinó també als programadors (o programador). Només van actuar un dia al Festival Shakespeare, i ja només quedava un programador internacional, però Els Pirates són molt pirates i el van convèncer, de manera que aquest mes de juny volaran cap a Neuss per participar al Festival Shakespeare de la ciutat, un dels més emblemàtics.
No me n’havia adonat, però ja som al final. Estan assajant l’última escena i de cop l’energia que hi ha a la sala canvia per complet. Surten els deu actors a escena i tot creix, amb ells i la música. Sempre em passa, però mentre a mi se’m posa la pell de gallina, m’emociono i necessito un parell de minuts per reaccionar i desconnectar de l’obra, ells, que ja estan acostumats, han acabat l’escena i s’hi han posat de nou. M’acosto un moment per acomiadar-me ràpid i marxar sense molestar gaire perquè veig que, a ells, encara els queda una bona estona.
Text i fotografies: Mercè Rubià
