Per Carme Canet / @carmecanet
“Nominació és premi!”. Aquesta és la frase que repetia un cop i un altre, contenta com unes castanyoles, l’actriu Rosa Boladeras, nominada a millor actriu als Premis MAX. Amb ella i tots els que van venir en representació de Temps salvatge i Els jocs florals de Canprosa ens vam trobar a la catifa vermella una hora abans de començar la gala. Mudats i molt guapos, els companys elogiaven la corbata de l’Albertí, que va poder lluir un parell de cops a l’escenari, per recollir el premi a millor director per Temps salvatge, i pel millor text de Josep Maria Miró, que no va poder venir. Una catifa vermella, enmig del carrer de les Angustias, continuació del carrer de la Libertad (on acaba la llibertat comencen les angoixes). Un ocellet em va explicar que l’organització demanava vestir en tons blaus o daurats als nominats. (Calia quedar a to amb l’escenografia i la imatge per pantalla). Això va fer que es veiessin vestits blaus molt semblants, i daurats pràcticament idèntics. Les comparacions van ser inevitables. No us desvetllaré el secret de qui es va trobar en aquesta situació i que assenyalava discretament: “Mira… anem amb el mateix vestit”. Però com al monòleg d’en Capri: “La nostra era més maca”.
El Teatro Calderon és d’aquells com de joguina antiga. Velluts vermells, daurats, llums tipus aranya. Entranyable i carregadament bonic. L’antigor de les parets també feia joc amb la filosofia de la gala, dirigida per la directora escènica Ana Zamora, especialitzada en teatre clàssic. Va ser una gala teatral, molt teatral, i d’homenatge a la cultura popular. Unes escales amb molta presència, folrades com tot l’escenari, feia pensar que estaves en un lloc obert. Al camp, amb flors. Amb una gran pantalla on s’hi projectava el cel. Canviant. Van crear una atmosfera exterior.
Parlant, poma de Brossa en mà, amb en Jordi Prat i Coll (Premi a millor adaptació per Els jocs florals de Canprosa) comentàvem que l’espectacle havia sigut elegant, àgil (si més no veient-ho en directe. A través de la tele no tothom va pensar el mateix).
Fernando Cayo va recitar, actuar i cantar de forma continguda i impecable. Molt de teatre de text, poesia i pensaments d’autors clàssics i contemporanis, que portaven la gala pels camins de la Llibertat. I és que això volia ser la gala, una Festa de la Llibertat. I ho va ser.
Un cop més, es va reivindicar la igualtat de la dona en les arts escèniques, l’equiparació de categories tècniques amb les artístiques, que volen ser considerades artístiques també, la precarietat del sector, la llibertat d’expressió.
Daniel J. Meyer (Premi a millor autor revelació per A.K.A.) va reescriure i adaptar el text del pastor luterà alemany Martin Niemöller, “Primero vinieron a por los judíos”, que ataca la covardia de tots els que no es queixen si les coses no van amb ells, i no fan res per a canviar-les.
Jordi Prat i Coll feia al·lusió als jutges que posen a la presó artistes i humoristes, i Josep Maria Miró, (premi a millor text teatral per Temps Salvatge) per veu de Xavier Albertí, retreia que al món hi hagués morts als nostres mars, refugiats, víctimes de violència masclista, pobres, criticava la no separació de poders, i l’incomprensible fet que hi hagi presos per defensar les seves idees.
Està clar que l’autoria, la dramatúrgia, la direcció i la composició van omplir el cabàs català de pomes.
Sílvia Pérez Cruz (premi a millor composició musical per Grito Pelao) va explicar que els millors discursos de la gala s’havien fet el dia anterior, en reconeixement als qui van fer de covers a l’assaig.
Albert Salazar (premi a millor actor per A.K.A.) anava acompanyat del seu inconfusible germà petit. Trajats tots dos. Els mateixos nervis el van fer riure més que parlar, i en acabar confessava dues coses: que no havia pogut dir el que hagués volgut dir, i que admirava Nacho Guerrero, de la sèrie La que se avecina, company seu de nominacions.
De tot el viscut en poc menys de quatre hores (entre posar el primer peu al Calderón i marxar) potser el més emocionant va ser precisament l’emoció: l’emoció que transmetien els d’A.K.A., eufòrics i molt feliços; l’emoció dels joves ballarins de la gala i alhora sovint presentadors anònims, una emoció palesa en el seu somriure; l’emoció de l’equip d’Ylliana (the opera locos) que seien al meu costat i els sortia l’alegria en forma de cant operístic, xerrera desaforada i mirades còmplices.
Emoció de Concha Velasco que rebia a la seva ciutat natal el reconeixement de tota una carrera. Emoció que es mostrava en una mirada que, com diu José Sacristán al programa de mà, era “tan múrria com innocent”.
Però l’emoció d’un somni fet realitat l’expressava la Rosa Boladeras, que hipervenitlada em deia en sortir: “Quan venia pel passadís (Concha Velasco) m’ha dit “¿me ayudas?”, i li he donat la mà i l’he ajudat a pujar. És el més emocionant que m’ha passat a la vida”.
I així acabava una nit en la qual en comptes de “nominació és premi”, nominació és haver pogut donar la mà a Concha Velasco.
