La Sala Beckett s’instal·la al Poblenou amb la voluntat de seguir apostant per l’autoria contemporània, però sobretot, de lligar-la amb l’actualitat, amb la societat, i establir un pont amb la filosofia i el pensament.
“La nova Beckett vol garantir la continuïtat del projecte iniciat l’any 89 per Teatro Fronterizo; vol ser un espai per al teatre d’avui, contemporani, amb sentit crític, connectat al seu temps i la societat que l’acompanya”. Aquesta és la declaració d’intencions que deixava anar Toni Casares, director de la Beckett, només començar la presentació del projecte de la nova sala al Poble Nou. Fins ara s’havia parlat de la rehabilitació, de metres quadrats, arquitectura… Però calia redefinir el projecte. La Beckett passa a tenir 3.000 metres quadrats. Amb què s’ompliran? “La indefinició forma part de la definició de la nova Beckett: volem ser escola, espai de creació i també exhibició, un espai de referència de l’autoria catalana, que treballa per a la seva internacionalització i alhora serveix de porta d’entrada d’autors de fora del país”.
La Beckett creix sobretot per la banda de l’Obrador, de la formació i la creació. La producció d’espectacles continuarà en la línia del petit i mitjà format, en unes sales amb un aforament màxim de 250 localitats. “Seguirem prioritzant també el món de la paraula i la interpretació per damunt d’artefactes escenogràfics”, explica Casares. El que volen que canviï són les condicions. “Volem dignificar la creació contemporània i abandonar la precarietat; oferir bones condicions professionals, tècniques i atmosfèriques i propiciar la creació en condicions òptimes, sense pressió”. També s’apostarà per recuperar la producció pròpia, que ha minvat durant la crisi. La primera serà La desaparició de Wendy, un text de Benet i Jornet -“responsable de la bona salut de la dramatúrgia catalana actual”- dirigit per Oriol Broggi.
Una de les grans apostes a llarg termini és l’ambició que la dramatúrgia s’uneixi al pensament i el compromís social i que el públic s’incorpori als processos de creació artístics. “Falten dramaturgs connectats a la societat que ajudin a construir relats fora dels canals oficials. Volem propiciar que els autors, els experts en crear relats, entrin en contacte de manera més participativa amb la societat. No només volem guanyar nous públics, volem que els autors facin un pas més per connectar-se amb el món“.
Aquesta aposta es traduirà en la programació de cursos sobre pensament, l’Obrador de filosofia i debats, però també en la programació. A partir d’ara, explica Casares, la programació anirà lligada als temes de debat. Així, aquesta temporada, s’aposta per la qüestió migratòria de la Mediterrània, a través del cicle Mar de Miralls, i La revolució dels gèneres, en relació a la construcció dels gèneres en la ficció. A més, es crearà un consell de pensament al voltant de la revista (Pausa) per decidir els temes de la temporada següent. “Hem de crear espectacles que interessin realment a la societat i ens ajudin a pensar noves maneres de veure aquest món i de veure’ns a nosaltres mateixos”, afegia Casares.
RESIDÈNCIES A L’ALEMANYA
En la seva aposta per a la creació, la Beckett aposta també per un model de residències de creació “a l’alemanya” implicades en la presa de decisions de la sala. Dues companyies, Obskené i Sixto Paz, i una dramaturga, Marilia Samper, seran els primers a estrenar espai. Samper, que considera que els últims anys les administracions públiques han abandonat l’aposta per la dramatúrgia que s’havia fet, ha ressaltat la importància d’un teatre, com la Beckett, que aposti per l’autoria. A més, s’ha mostrat “orgullosa” de ser la primera autora, amb la declaració d’intencions que suposa apostar per una “dona i immigrant”, en residència.
Text i fotografia: Mercè Rubià
