Núria Espert (L’Hospitalet de Llobregat, 1935) és una de les figures més importants que ha donat el teatre català i espanyol al llarg dels segles XX i XXI. La seva projecció internacional no es pot comparar amb cap altra figura teatral del seu temps. Ha interpretat els millors personatges femenins creats al llarg de la història: Fedra, Medea, Bernarda Alba, Electra, Lucrècia, La Celestina… El director teatral Peter Brook en va dir que és “un got d’aigua que, en tan sols un segon, es pot congelar i bullir”. Espert porta a dins la passió que fa vibrar els papers que escull. Ha tornat a pujar a l’escenari del Teatre Romea, on va debutar amb 13 anys, per donar vida a una de les protagonistes de l’obra La isla del aire, adaptació de la novel·la d’Alejandro Palomas dirigida per Mario Gas.
L’actriu torna al Teatre Romea amb ‘La isla del aire’. Imatge: Europa Press
Teatre Barcelona: Als seus 88 anys, encara no ha perdut la passió pel seu ofici?
Núria Espert: Mai he perdut la il·lusió. La mantinc intacte. Sempre he posat el mateix entusiasme i he continuat endavant com fa la gent de teatre. Els reptes ens agraden.
Què li continua proporcionant el teatre?
El teatre és l’eix de la meva vida. Em fa sentir completa.
Ha tornat al Romea, el teatre on va començar amb només 13 anys. Què recorda d’aquells inicis?
S’estava formant la primera companyia de teatre català de la postguerra. Algú em va sentir al ‘Niu d’Art’ del Liceu, un senyor que es deia Pujals, relacionat amb el Romea. Es va acostar als meus pares i els va dir: “¿No els agradaria que la Nuri treballés al teatre?”. Em van que em farien una prova. Jo estava, com de costum, atemorida. Diumenge vam anar tots tres al Romea, repentinats, perfumadíssims. Entrem al despatx de Joan Fernández Castanyer, l’empresari. Hi eren, entre d’altres, Josep Maria de Sagarra, Xavier Regàs, un tal Serrat, que després va dirigir i era actor de caràcter… eren els pares de la “represa”, el rellançament del teatre en català. Els vaig recitar La pubilleta i Sagarra va dir; “Aquesta nena té uns collons com un toro”. Una setmanes després, vaig començava a assajar.
Núria Espert, maquillant-se a case seva l’any 1966. Imatge: EFE
La vocació va venir després?
La vaig començar a sentir quan ja treballava com a actriu. Abans jo no tenia aquest entusiasme que s’havia de tenir per a aquest ofici. La decisió va ser molt sobtada. Em vaig trobar que veia totes les funcions entre bastidors, que em sabia tots els papers de memòria, que m’agradava aquest actor perquè em semblava que era més natural… M’estava convertint en una aspirant a actriu i vaig aprendre el que calia i el que no s’havia de fer.
La Celestina, Medea, Yerma, Maria Callas, Lucrècia… Ha fet seus els personatges més mítics del repertori nacional i internacional.
Quan t’enfrontes a un personatge nou, és tan estimulant que t’has de prendre un calmant perquè t’obre el camí a una persona nova, a una nova personalitat. A això, t’hi ha d’ajudar el director i jo he tingut una sort meravellosa de poder comptar amb grans directors. Sempre he buscat ferventment directors magnífics, cosa que m’ha fet aprendre moltíssim de tots ells.
Assumir un text contemporani sempre és més arriscat?
Quan et presenten un text d’un autor contemporani són moltes les preguntes que em faig. És per la confiança que tinc en Mario Gas que he acceptat aquest projecte. Podria haver-me embarcat en una aventura molt més senzilla. Em va semblar que d’on jo podia treure alguna cosa era d’aquí, del personatge que interpreto.
Mencía, la matriarca de la família, la més experimentada.
Un personatge enorme, un ésser conflictiu, intel·ligent, maligne, adorable, mare i àvia, totalment sola.
Un personatge complex també d’interpretar.
No ha estat fàcil donar diverses versions d’aquesta dona que va repetint “tinc noranta anys, tinc noranta anys”. Té el cap bé, però té uns problemes que apareixen i que espanten moltíssim. Em va agradar la idea d’explorar aquest personatge complex que, com l’obra, té un to tràgic.
Núria Espert i Miranda Gas durant al representació de ‘La isla del aire’, al Teatre Romea. Imatge: David Ruano
Explica que La isla del aire l’ha tocat molt endins.
Passa molt poques vegades que t’impliquis tant en el personatge. I això és gràcies al text de l’autor i a la direcció d’en Mario. Fan que t’hi reconeguis, que entenguis les seves flaqueses, el seu patiment. Però també que, darrere tot aquest dolor, hi ha d’haver una llum d’esperança. I és aquesta llum la que donem al públic perquè se l’emporti a casa. Totes sentim que estem explicant la nostra pròpia història. Aquest text ha estat un gran descobriment per tots nosaltres. És un text magnífic, molt especial. Palomas és un dramaturg extraordinari.
El seu nom va unit a l’excel·lència i a l’amor al teatre. Com resumiria la seva trajectòria?
He treballat molt, he tingut molta sort. M’he pogut envoltar de les persones adequades. Resumint, una vida meravellosa.
De retirar-se, ni en parlem.
No tinc clar quan em retiraré, però el dia es va acostant.
Més informació, imatges i entrades a:
