Ja han passat tres anys des de l’última estrena teatral de Pablo Messiez. Va ser Las canciones, al Teatre Lliure l’any 2019. La voluntad de creer, el seu darrer espectacle s’hauria d’haver estrenat abans, però necessitava veure al públic sense mascaretes per “saber si estan creient o no” i és que la nova proposta escènica d’aquest creador argentí, arrelat a Espanya, navega entre la voluntat i la necessitat de creure. La podreu veure al Teatre Lliure de Montjuïc fins al 15 de gener.
La voluntad de creer arriba després d’un llarg procés d’assajos oberts que va començar al 2021. A nivell dramatúrgic, es tracta d’una “tragicomèdia en dos actes”, segons la definició del seu creador, i d’un text inèdit, inspirat directament en la pel·lícula Ordet, que va filmar Carl Theodor Dreyer el 1955, a partir del text teatral de Kaj Munk escrit 30 anys abans.
Marina Fantini, Carlota Gaviño, Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Claro i Mikele Urroz són les actrius i actors que representen aquesta història en què una família va establint vincles entre la voluntat, la fe i la suggestió, a partir de l’afirmació contundent del germà petit, Joan, sostenint ser Jesucrist, que ha tornat a la terra. La conseqüència més immediata dels presents al seu voltant és prendre’l per boig, fins que una de les germanes comença a creure en les seves paraules i Joan perpetra un miracle que posa en dubte totes les conviccions anteriors.
‘La voluntad de creer’ al Teatre Lliure. Imatge: Laia Nogueras
El fet que l’obra de teatre hagi estat testada amb el públic des de l’inici dels assajos ha creat en aquest equip una manera de treballar “que intenta trencar fronteres entre estar i actuar”, segons Rebeca Hernando: “Passar de la improvisació al text après, d’estar escalfant a crear alguna cosa amb els companys i de no saber on són els límits; no s’hauria fet sense la presència d’aquest públic”.
La fe com a fil conductor entre extrems
Quina relació hi ha entre voluntat i fe? Què fa que alguna cosa sigui versemblant? Quin paper ocupa la voluntat en la suggestió? Són algunes de les preguntes que la companyia plantejarà des de l’escenari, però l’obra també tractarà de tensar els límits entre realitat i ficció, entre la necessitat i la voluntat o entre allò que acceptem com a racional i irracional. Tot això té a veure amb “com deixem transformar-nos, de forma voluntària o involuntària, amb com som capaços de modificar-nos fins al punt d’entendre la realitat com l’entén un altre i, sobretot, amb com entenem la realitat segons qui ens ho explica”, comenta l’actriu Carlota Gaviño. L’obra proposa també reflexionar sobre la manera com ens han ensenyat a relacionar-nos amb el món, amb les paraules i el seu significat: “El llenguatge és la primera fe, el primer en què creiem”, diu Pablo Messiez: “Massa vegades s’ha dit que el teatre és mentida i aquí intentarem dir una altra cosa”. “La bellesa del teatre és que és un acte de fe que neix i es posa a prova durant el temps de la funció”, afirma.
“La bellesa del teatre és que és un acte de fe que neix i es posa a prova durant el temps de la funció”
La vida i la mort també és una altra de les dicotomies reflectides en els personatges, dos conceptes que transformaran les relacions dins el nucli familiar. Tampoc passarà desapercebuda la relació directa entre la fe i el seu lligam indiscutiblement a la religió i amb la forma d’entendre o sentir la mort, aquella que hem après com a herència.
La cirereta del pastís d’aquesta família escènica, a nivell literal i artístic, la música present amb dues cançons de música popular argentina: d’una banda, Viene aclarando d’Atahualpa Yupanqui en versió de Leda Valladares i María Elena Walsh i, d’altra banda, Vidala del último día, en una versió a capella de Sílvia Pérez Cruz.
Més info i entrades a continuació:
