Després de sis funcions al Poliorama i una modesta gira per Catalunya, l’espectacle Paradise torna, finalment, per fer temporada al mateix teatre que va acollir, ja fa unes mesos, la seva gran presentació en societat. Nico & Sunset és la petita productora d’Oriol Vila i Raquel Salvador, autors i directors de l’espectacle, amb la qual, amb molta il·lusió i esforç, segons ens expliquen, i gràcies al recolzament d’El Terrat i Tricicle, han pogut aixecar el muntatge. Per l’Oriol Vila, són diferents factors els que han permès al grup arribar fins aquí: “Aquesta obra, s’ha anat muntant a trossos, ja que va néixer al Microteatre però, afortunadament, fins ara, sempre ha estat un èxit de públic. Això ha ajudat molt però també el fet d’haver participat, prèviament, al Singlot, festival que organitza el Terrat, que va ser una bona plataforma per donar a conèixer el projecte. El darrer factor, i potser el més important, són els seus actors”.
UNA NOVA GENERACIÓ D’ACTORS
Paradise és una proposta protagonitzada íntegrament per actors joves i mediàtics. Albert Baró, Adrian Grösser i Elisabet Casanovas són part del repartiment de la sèrie Merlí de TV3, que està suposant tot un fenomen entre els adolescents similar al que fa uns anys va ser Polseres vermelles. A ells, se li sumen l’Albert Salazar, conegut per participar com actor a La Riera (TV3), i Artur Busquets, que hem pogut veure a diferents sèries i pel·lícules com Cites o Barcelona nit d’hivern.
“No som més especials que altres generacions”, diu l’Albert Salazar amb modèstia, “la diferència és que nosaltres tenim Instagram”. Des de dins ells viuen amb naturalitat la proliferació d’actors joves en teatre, televisió i escoles d’interpretació en els darrers anys. En canvi, l’Oriol Vila, des d’una perspectiva més ample, decideix matissar: “El cert és que ara hi ha més actors que abans… però, a més, estan millor preparats. Això fa que tinguin més competència però també tenen moltes més ganes. El que tinc clar és que els que estan allà és perquè ho mereixen. Perquè a més de la tècnica i l’emoció, tenen un àngel que els fa diferents”.
Per a molts adolescents, aquests artistes són tot un referent tot i que ells, una altra vegada, prefereixen treure-li importància. “Som només una de les veus d’una generació. Però n’hi ha moltes altres. Tan de bo totes tinguessin la visibilitat que tenim nosaltres”, afegeix l’Elisabeth Casanovas.
SOBRETOT, UNA COMÈDIA
A l’espectacle, s’expliquen tres històries que el que tenen en comú és, bàsicament, l’espai: un puticlub anomenat Paradise. “La primera parla de la família, la segona de la soledat i la tercera de la llibertat”, diu l’Oriol Vila. Per tant, tot i el que pugui semblar, no parla de prostitució: “No ens hem atrevit perquè ens aniríem a un altre terreny que no és el que ens interessa. Paradise és, sobretot, una comèdia. El que ens venia de gust era explicar un història divertida darrera de la qual s’oculta el drama”.
D’aquesta manera és com, cobertes per molt de color i llums de neó, el muntatge ens presenta unes noies transsexuals amb els seus somnis secrets, un jove de poble solitari o un pijo que sembla un idiota però que, en realitat, és encantador… entre altres personatges narrats per la veritable protagonista: la Veroshka. Ella és una prostituta russa que serveix com a fil conductor. “Totes les històries estan al seu cap. I són precioses perquè és ella i no un altre personatge qui les explica”, conclou Vila. Es tracta de tot un repte interpretatiu per l’Elisabet Casanovas però també pels seus companys de repartiment.
TROBAR ELS PERSONATGES
Per arribar a construir aquests personatges, no gaire habituals per actors d’aquesta edat, han treballat amb improvisacions, observant documentals de prostitució o, fins i tot, tutorials de rus a YouTube. Per l’Adrian Grösser, per exemple, la clau ha estat en trobar “la femineïtat en ells mateixos que tots tenim a dins”. Però també s’han inspirat en persones reals, com en el cas de l’Albert Salazar que va agafar com a referent una dona transsexual que va conèixer durant una actuació especial de Sueño de una noche de verano que van fer a la presó.
En tot moment, podem percebre que, tot i ser un gran repte, en realitat, han intentat viure-ho com un joc. Potser per la confiança que tenen dipositada en ells els directors… o perquè és la millor manera de treballar per a un actor. El cas és que, com apunta l’Oriol Vila, hi ha alguna cosa del clown darrera de tot això: “Per trobar la comèdia, hem buscat que poguessin agafar-se a algun artefacte extern divertit com un accent, una manera de parlar, una tonalitat… i que això els servís com a vehicle des del qual poder expressar-se emocionalment”.
I així és com han aconseguit que el públic rigui però també s’emocioni. “Són històries preciosament tristes”, diu Grösser, “que entren d’una manera molt fàcil i, alhora, són veritablement dures. Veig en els ulls del públic i en els seus comentaris que tot plegat arriba a un lloc molt més profund del cor del que, en principi, l’espectacle aparenta”. De les seves paraules es dedueix una força emocional innegable que, per cert, connecta molt bé, sobretot, amb el públic més jove.
UN IMAN PER AL PÚBLIC JOVE
A la pregunta de per què els joves no van al teatre, l’Albert Salazar respon amb contundència: “La gent jove va al teatre. La majoria de gent que ens ha vingut a veure ho és”. De fet, és un dels orgulls d’aquest espectacle. Com indica la Raquel Salvador: “el fet de veure un teatre ple amb un 90% de gent jove, com en el nostre cas, posa la pell de gallina”.
Però la realitat és que els joves no van tan sovint al teatre com la gent gran. Des del punt de vista de l’Albert Salazar, això es deu a que “hi ha poca oferta per a adolescents. Hi ha teatre infantil i teatre adult… però hi ha una franja que no queda coberta”. A aquesta qüestió, l’Adrian Grösser apunta: “Si hi hagués més propostes que engresquessin a aquestes franges d’edat, agafarien l’hàbit i, amb el temps, canviaria la tendència”.
La qüestió és que, ara per ara, ells són dels pocs que compleixen la tasca de fer un teatre amb joves i pels joves… que, per cert, pel que ens diuen, també agrada a públic d’edats més elevades. Potser, aquest és el motiu del seu èxit. O, potser, simplement, com ens va dir l’Artur Busquets a la roda de premsa, perquè “el Paradise és la polla”.
Text: Iván F. Mula
