“Tot trauma té una literatura”. Amb aquestes paraules Virginie Despentes explica, en el seu proclamat assaig La teoria de King Kong, com la literatura va ser un gran suport per superar una malaltia mental, després d’haver estat ingressada en un hospital psiquiàtric. Afegeix: “Els llibres eren allà, m’acompanyaven, feien que allò fos possible, enunciable i que jo pogués compartir-lo.”
La mateixa autora, temps més tard, va patir una violació en grup i va tornar a buscar el mateix consol dins de la literatura. La seva sorpresa va ser, que aquesta vegada, no era tan fàcil trobar algun referent que la pogués acompanyar. Ens explica el següent: “Cap dona després d’haver passat per una violació havia pogut utilitzar el llenguatge per fer d’aquella experiència el tema d’una novel·la. Això no passava al domini del fet simbòlic.”
“Tot trauma té una literatura, sí, però només si has tingut la sort de néixer home, blanc, hetero, cis i en molts casos, dins d’una classe social alta”
No ens enganyem, dins del món dels “traumes” i les històries, sempre ha existit una piràmide ben definida i una jerarquia social. I per descomptat, tots els esglaons no disposen ni de bon tros una literatura diversa en molts dels casos. Ni el mateix tractament. Així, doncs, podríem estar d’acord en el concepte que ens insinua Despentes, que tot trauma té una literatura, sí, però només si has tingut la sort de néixer home, blanc, hetero, cis i en molts casos, dins d’una classe social alta.
No fa tant que en la nostra societat ens hem adonat de la dictadura dins les històries de ficció. Massa temps vam viure el somni americà on ens van fer creure que totes les ficcions ens representaven! Jo mateixa, fa 5 anys no m’adonava de tot això. Però quan hi ha hagut consciència conjunta de la injustícia, les creadores hem sigut ràpides. Hem fet d’aquesta mancança una qüestió imperativa i d’urgència per crear tot aquest imaginari de ficció i ocupar l’esglaó de la paraula magna, la de la literatura. Sense estereotips, ni “líos montepíos” d’aquells que tenen molts més privilegis que tu. Això ha portat al fet que les creadores comencéssim a produir, fins i tot per sobre de les nostres deconstruccions. Perquè la literatura ha de poder acompanyar a totis en els seus traumes, no només a un tant per cent minoritari de la humanitat! I creieu-me, no és una tasca fàcil.
Marta Aran és autora de textos teatrals com ‘La noia de la làmpada’, ‘La segona Eva’ o ‘Els dies mentits’, guanyador del Premi Max 2020 a millor autoria revelació. Imatge: Roser Blanch
Com a autora, sentir que tens a les teves mans aquesta responsabilitat i que construeixes els fonaments d’allò que mai s’ha construït en una comunitat sorora i plena de companyes, és una sensació emocionant, excitant i alegre. Però en altres situacions, fora d’aquest ambient, pot arribar a ser… repressiva.
“El mercat cultural moltes vegades només ens vol si podem ser utilitzades pel fi capitalista i publicista de l’activisme”
En primer terme, les creadores encara no som una font de garantia per nosaltres mateixes i el mercat cultural moltes vegades només ens vol si podem ser utilitzades pel fi capitalista i publicista de l’activisme. Aquí, entrarien grans empreses teatrals que volen fer un purple washing a tot preu i peti qui peti. I com comprendreu, això afecta l’autoestima. I molt. També passa en el món del periodisme: Sempre ens veureu acompanyades d’algun adjectiu que tutela la nostra descripció curricular. Sempre som les autores feministes, activistes, joves, trans, antiracistes… Com si aquestes paraules ens validessin com a artistes, com si amb el nostre nom a seques, no n’hi hagués mai prou ni fos del tot suficient.
I en segon terme, a les autores se’ns exigeix ser perfectes en tots els sentits: Se’ns demana un virtuosisme dramatúrgic, (comprensible en la nostra feina com a dramaturgues), experiència demostrable (a pesar de l’evident sostre de vidre) i al mateix temps, hem de ser unes erudites en gènere, teoria queer, sexualitat, transversalitat, ecofeminisme, racisme, colonialisme, bodyneutral, capitalisme… Pobre de tu que diguis un concepte malament o tinguis contradiccions! Perquè no ets home blanc hetero cis, i això et converteix automàticament en activista radical!!!
“A les autores se’ns exigeix ser perfectes en tots els sentits”
Així, doncs, mentre les creadores intentem callar totes les boques, formant-nos per ser unes catedràtiques intel·lectuals, perfectes per agradar i enlluernar, tapar buits literaris i demostrar a tothom que realment tenim una valia com a artistes i no som una quota… Els nostres col·legues masculins, escriuen. Hem passat de la necessitat d’una cambra pròpia física de Virginia Woolf a la necessitat d’una cambra pròpia mental per poder fer la nostra feina: escriure.
No estem tan lluny tampoc, d’aquelles superwomens dels anys 80, les quals tenien una vida pública laboral activa i al mateix temps, continuaven encarregant-se en solitari de les cures de la llar. Ens diuen el mateix: Sí, treballeu! Ocupeu els llocs públics! Però a canvi parireu amb dolor, us farem creure que mai no sereu suficients i ens portareu tot el pes de les cures del canvi social!
“¿Com s’explica que en els últims trenta anys cap home (hetero cis) hagi escrit un text innovador sobre la masculinitat?”
De vegades em fa l’efecte que les creadores d’avui en dia, portem encara enganxada la mística de la feminitat a l’esquena. No sé qui ens l’ha enganxat realment, si nosaltres mateixes o la societat. Però això sí, la portem metamorfosejada i maquillada en l’eina de transformació social. Som els col·lectius dissidents de la masculinitat hegemònica blanca qui portem la batuta en la lluita i la revolució social: nosaltres parem taula, escombrem, mentre els altres llegeixen el diari tot esperant el sopar del canvi social feminista, queer i antiracista. I no és que no hi hagi feina per fer i repartir. Sempre n’hi ha de tasques. Hi ha molts aspectes que els homes heteros cis blancs podrien parlar, aportar i reflexionar. Però sembla que prefereixen mirar cap a una altra banda, i en els casos més agosarats, criticar com hem posat els coberts damunt sobre la taula. I aquí, em ve al cap una altra cita de Despentes on diu: ¿Com s’explica que en els últims trenta anys cap home (hetero cis) hagi escrit un text innovador sobre la masculinitat?
Jo també m’ho pregunto.
Si entre tots agaféssim una miqueta de corresponsabilitat (com a la llar i a la criança), les creadores dels “subgèneres” (entenguis la ironia, si us plau!) també podríem anar de vacances de tant en tant de l’activisme i prendre un mojito amb ulleres de sol. I no és que no ens agradi el canvi social, que no se’m malinterpreti, però així podríem tenir la llibertat d’escollir si volem escriure sobre altres coses. I ser una perra, com diu Rigoberta Bandini i estirar-nos en el sofà, sense cap més preocupació que per la nostra metàfora. Ai, aquells temps que només escrivíem pensant en la metàfora!
“Em programaran els teatres si no parlo de temes feministes?”
I de cop, quan estic estirada fent versos, em ve la culpa i l’ansietat… Estic fent prou com a feminista blanca hetero cis? Tinc prou empatia amb aquells que no tenen els meus privilegis? Em programaran els teatres si no parlo de temes feministes? S’oblidaran de mi si no m’autoexploto el mes de març i novembre? Se’ls hi demana els mateixos conceptes, formació, tesis als meus companys homes o soc jo que em comporto com una senzilla i adorable paranoica? Se’ls hi demana la mateixa? Ells tenen aquest sentiment de culpa? Em creo jo la síndrome de la impostora o me’l crea la societat? No és prou feminista qualsevol història explicada des d’una visió de dona cis? No soc prou interessant per mi mateixa?
I aleshores, em poso a escombrar.
