Alícia Gorina dirigeix la companyia Pàrking Shakespeare a Déu és bellesa, un retrat sensorial de l’artista finlandès Vilho Lampi a través de vuit quadres pictòrics. Basada en l’obra del dramaturg Kristian Smeds, l’obra cerca la bellesa des l’estètica, però també l’ètica i la quotidianitat.
Set actors per a un protagonista, Vilho Lampi. Els actors de la companyia Pàrking Shakespare es posen a la pell del pintor finlandès en vuit escenes que recreen vuit quadres pictòrics del propi protagonista. “Lampi és un personatge molt complex i complet, que que al llarg de l’obra passa per un intens recorregut amb ell mateix i amb el món imprescindible per dur a terme les seves inquietuds artístiques. La seva actitud és a vegades èpica, a vegades ridícula, és poruc, obsessiu; pot esdevenir a estones molt còmic, a estones molt patètic, desagradable, irreverent i fins i tot mesquí. Però també és un geni, autèntic i ple d’humanitat”, explica Gorina. És per això que cada actor interpreta Lampi en una de les escenes, per tal de mostrar-ne les diferents cares i facetes en una mena de retrat cubista, mentre van apareixent altres personatges secundaris “en forma de cor”.
L’obra, que segons la seva directora busca provocar sensacions intenses a l’espectador, és una reflexió sobre la necessitat de la bellesa en la societat contemporània, “sovint menystinguda”, i la seva relació amb l’ètica. Al llarg de les vuit escenes es relaciona la bellesa amb conceptes com la llibertat, la fantasia, la violència o la infància. A més, també fa una reflexió sobre el feixisme “completament actual”. Segons Gorina, tot i que Lampi es va mostrar atret per les idees feixistes i “la bellesa de la puresa de la raça ària”, la dramatúrgia converteix l’esperança del pintor per unes idees aleshores encara incipients en “una crítica molt evident”.
Déu és Bellesa és la teatralització que el dramaturg Kristian Smeds va fer l’any 2000 de la novel·la homònima escrita per Paavo Rintala l’any 1959. Una dramatúrgia que té com a motor escènic la creació visual i on hi ha una cerca constant d’acció o través de l’art. Gorina, en complicitat amb la traductora i ballarina finlandesa Riikka Laakso i l’escenògrafa Sílvia Delagneau, ha posat accent en la bellesa quotidiana, tant a nivell visual com en el moviment. Així, cada escena és una recerca de bellesa, una exploració que ha portat els actors a treballar amb diferents materials com el guix, el pa o la farina. “Hem posat les mans a la massa, literalment. Hem esculpit, ens hem empastifat fins als calçotets i hem gaudit com pocs cops en el procés d’assajos”, explica Òscar Bosch. I és que tot i que l’obra conté una important reflexió al voltant de l’art contemporani, el que busca no és la racionalitat ni la contemplació de la bellesa, “sinó provocar i impactar”.
