No existeix la dansa africana com a tal, sinó la que fan els artistes provinents dels països d’un continent conformat per múltiples cultures i realitats. Aquestos són nombrosos, diversos i estan creuats per les influències de cada història personal, inserida al mateix temps en una de col·lectiva. Amb la proposta del Grec 21 podem apropar-nos a alguns dels coreògrafs més interessants nascuts de nord a sud del continent, com és el cas dels tres dels quals ara parlarem.
Qudus Onikeku
La capital de Nigèria és una megaurbs vibrant. Dels seus carrers surten la dansa i els ballarins que el coreògraf de Lagos presenta a Re:incarnation, peça del 2021. Relaciona el groove dels carrers amb la filosofia ioruba tradicional de forma tan natural com impactant. En escena, deu ballarins i un músic que evolucionen des de la memòria corporal de l’afrobeat dels 70 fins a les danses urbanes actuals, com ara el hip-hop, el dancehall i el funky. A l’imaginari ioruba el temps és circular, no existeix ni el principi ni la fi, i és aquest el fil del qual estira el multidisciplinari artista per remarcar la força i la profunditat de la cultura negra, on passat, present i futur mantenen la mateixa energia.
Després de deu anys a França, Onikeku, establert un altre cop al seu país, ens alerta de l’eurocentrisme. Ho fa projectant ull crític en els problemes derivats del colonialisme, en les migracions i les turbulències polítiques. Acció i pensament també conflueixen a Afropolis, la trobada del nigerià amb artistes locals que del 10 al 18 acollirà el Graner. Inclou una presentació pública del resultat de la trobada el darrer dia.
Serge Aimé Coulibaly
La seva dansa beu de les seves arrels a Burkina Faso, però està creuada pels anys a Brussel·les i la influència de creadors com ara Alain Platel i Sidi Larbi Cherkaoui. Wakatt (‘el nostre temps’ en llengua diula) és la seva creació més recent (2020). Planteja amb una dansa descarnada, crua, enèrgica, temes candents com els populismes i el discurs de l’odi cap a l’altre. A través d’una desena de ballarins, el director de Faso Danse Théâtre ens presenta una peça amb dues parts diferenciades: en la primera, la violència i l’agressivitat del món se’ns mostra; en la segona, la possibilitat de salvar-nos d’ella a través d’una espiritualitat oberta i generosa, que ens connecta a nosaltres mateixos amb els altres.
Nacera Belaza
A aquesta coreògrafa i ballarina li agrada enfrontar-se als principis físics i mentals per, contradient tota lògica, anar cap a allò que sembla impossible, com ballar en un gir constant durant tota una peça, el que fa a La nuit, un solo de 20 minuts del 2014 en el qual la francoalgeriana es desprèn de tot el que és superflu per connectar amb un estat mental i alliberar-se. Utilitza el moviment com a forma de transcendir-se i arribar a un lloc inexplorat, on també el que mira entra en una mena de trànsit. A Sur le fil (2016) aprofundeix en aquesta idea a través de les ballarines, tres figures que es mouen en girs i repeticions hipnòtiques. Des del 1994, el seu viatge creatiu l’ha convertit en una de les coreògrafes de referència de la dansa actual, enllaçant projectes a totes dues ribes de la Mediterrània.
Gregory Maqoma
La infància és el lloc on tornem quan arriba el moment d’explicar-nos les nostres pròpies vides. Gregory Maqoma observava els balls espontanis dels treballadors emigrants que s’allotjaven en un hostal a prop de la seva llar, al Soweto dels anys 80; una mena de batalles on cadascú aportava la dansa tradicional del seu lloc d’origen. Per a aquell nen immers en la violència de l’apartheid, la dansa va ser una vàlvula d’escapament. Aquesta història mínima també explica l’empatia cap als immigrants –ell mateix ho va ser a Europa com a estudiant de dansa i ballarí amb diferents artistes.
Reconegut com un dels principals exponents de la dansa contemporània sud-africana, Maqoma està al capdavant de la companyia Vuyani, a Johannesburg, des del 1999, tot i mantenir una trajectòria personal més internacional. A Barcelona el coneixem gràcies a un meravellós duet creat amb Roberto Oliván, Lonely together, que va deixar captivat el públic del Grec el 2014. Ara Maqoma torna amb Broken chord per parlar-nos d’un cor del seu país que a finals del XIX va fer una gira d’actuacions pels Estats Units, el Canadà i la Gran Bretanya per recaptar fons per a la construcció d’una escola a Kimberley.
El Cor Jove de l’Orfeó Català acompanya el creador, que barreja les històries personals d’aquell grup de persones negres amb referències a les polítiques colonials. Posant-se a la pell d’aquell intrèpid grup d’artistes, Maqoma es fa preguntes. Utilitza dansa tradicional i moderna amb el seu elegant estil per tractar temes clau a la seva vida, com la migració, la identitat i les fronteres, qüestions que no deixen d’interpel·lar-nos en una Europa blindada als migrants.
Germaine Acogny
La recent concessió del Lleó d’Or de la Biennal de Venècia reconeix a Germaine Acogny la seva substancial aportació a la dansa amb una carrera fructífera, plena d’irradiacions i connexions entre una part de l’Àfrica i Europa. Ressonen noms com el de Maurice Bèjart, amb qui va treballar; el Senegal, país on va créixer, al qual va tornar definitivament el 1995 i on va obrir el 2004 l’École des Sables, o França, on va treballar molts anys. Paraules com tradició, respecte, modernitat, transmissió i acollida van unides al seu nom.
Amb l’obra del 2016 que ara presenta, torna als seus ancestres. “Un arbre sense arrels no pot créixer”, ens diu, som el lloc del qual venim, les persones amb les quals hem crescut, els contes que hem escoltat. Per això al solo À un endroit du debut mira enrere, cap a la història de la seva família, al seu pare, funcionari del sistema colonial, a l’àvia, sacerdotessa ioruba.
El dramaturg francoalemany Mikäel Serre l’ha acompanyada per descobrir com la identitat és un viatge, més que una finalitat. La fricció entre tradició i emancipació o el paper de la dona a l’Àfrica són alguns dels temes crucials d’aquesta peça que afegeix a la valuosa dansa d’Acogny text i projeccions. Relacionant la vida de l’artista amb els ecos del mite de Medea, Serre atén el sentiment d’Acogny de no poder escapar del seu passat i els seus ancestres, la necessitat de confrontar-se a si mateixa amb el món, les seves arrels amb l’ara; sentiments expressats a través del savi moviment del seu cos de 77 anys, de la seva veu, de l’extensió dels seus gestos precisos.
Més informació, imatges i entrades a:
