Des que va llegir Macbeth per primera vegada, calcula que d’adolescent, a Pau Carrió li va quedar gravat a la memòria. Fa més de cinc anys que va tenir la visió de com escenificar-la, entre un hospital de campanya i un bosc amenaçant, i des de llavors que persegueix dirigir-la en un teatre. El «demà» ha arribat. Macbeth, en una nova traducció i adaptació del mateix Carrió, s’estrenarà el 14 de febrer al Teatre Lliure de Montjuïc amb una companyia de catorze intèrprets espectacular i intergeneracional: de Joan Amargós i Júlia Truyol a Pep Cruz i Carles Martínez, passant per Pol López i Mar Ulldemolins. Encapçalat per Lady Laia Marull i Lord Ernest Villegas —que substituirà al tron Julio Manrique perquè ja ‘regnarà’ a la direcció del Lliure. Les bruixes han profetitzat que el general Macbeth serà rei d’Escòcia i, encegat per l’ambició, desencadena la tragèdia.
Pau Carrió, director i traductor de l’espectacle
Teatre Barcelona: Fins ara havies dirigit Victòria d’Enric V, Hamlet i Nit de Reis o el que vulguis. Fas pòquer de Shakespeares amb Macbeth.
Pau Carrió: Jo n’aniria fent, perquè des dels 14 anys que tinc una dèria per aquest senyor. Macbeth em sembla brutalment directa, té una velocitat extraordinària. És la més curta de totes; hi ha la teoria que és perquè n’ha arribat una versió retallada, la que es va representar al rei Jaume, cosa que és plausible. Les paraules més repetides són voluntat, temps i por. Només amb aquestes tres paraules ja podries dirigir l’obra.
Macbeth és un tractat sobre l’ambició. En quin moment s’enfosqueix l’ànima del general?
Hi ha aquest «tu seràs rei» de les bruixes, però sembla un pensament que amb Lady Macbeth haurien formulat d’abans, com si hagués tingut l’opció de ser coronat. Per a mi una cosa molt interessant és la por, no només la que ens fan els altres, sinó la por d’allò que som capaços de fer nosaltres, individualment. Què seré capaç de fer? Això és el que a ells dos no els deixa dormir tranquils. I té a veure amb on som com a espècie. Ens anuncien que el temps se’ns acaba, que hauríem de fer unes coses que no fem, i no deixem de seguir ambicionant, senzillament, el nostre benestar particular. Al final de Macbeth hi ha una mena de venjança de la natura, s’aixeca el bosc i va contra ell. I perd la guerra d’una manera que sembla pura inèrcia, no és una àrdua batalla, és un tsunami que arrasa, passa i ja s’ha acabat. Sense resistència. Tothom l’ha abandonat.
Laia Marull i Ernest Villegas protagonitzen ‘Macbeth’
Com t’imagines Lady Macbeth? Còmplice o instigadora?
No m’interessa gaire aquesta idea que Macbeth sigui un sant innocent i l’altra li mengi l’orella. És una de les reines poderoses de Shakespeare i el que és curiós és que és de les poques parelles que estan bé, que funciona, sexualment, com a equip, s’entenen. I a partir d’aconseguir el que volien, amb un crim, com en moltes obres de Shakespeare, comença una separació que acabarà amb dues bogeries diferents. Fixa’t que, de tota l’obra, els Macbeth són l’única parella que no tenen fills. Hi ha alguna cosa molt primària, carnal, en la idea de descendència, que està lligada al futur i a la natura, a com passarem per aquí i quin món deixarem als fills.
Amb aquell “Feu-me la sang espessa, tanqueu les portes del remordiment” és quan es trenquen els vincles que lliguen els Macbeth a la humanitat, a l’amor?
Avui dia trobaríem molts éssers que sembla que hagin eliminat aquesta connexió entre pensament i acció: que la mà mati abans que ho sàpiga el cap. Ells no són uns sàdics, hi podem empatitzar. I qualsevol que s’hagi relacionat una mica amb el poder acaba veient que hi ha algun moment en què has de negociar: com sacrificaré certes coses, persones, ideals… per mantenir el poder. Una idea que planteja l’obra és la del poder en solitari. No compartir el poder trobo que és una malaltia molt contemporània, no saber entendre que en el fons les coses ningú les fa mai sol. Què comporta, si no la seva destrucció, aquesta soledat?
Pol Lòpez i Joan Amargós formen part del repartiment
Perquè “la sang vol sang”.
Hi ha alguna cosa del poder, que es pren cíclicament a través de la violència. Però això seria bastant frustrant. Potser podem mirar-nos-ho i entendre-ho i dir: i si fem les coses de manera diferent quan som a dalt? La convicció que una persona pot canviar profundament les coses és una de les grans mentides polítiques. Quan estudies història veus que depèn de generacions i generacions. Per tant, entendre aquesta feina com a col·lectiva potser acaba comportant un canvi. El poder té a veure sobretot amb treballar per als altres, amb compartir. Jo ho dic des de la vivència del que passa al teatre: de qui són les idees és igual mentre sentim que sumem, que pots arribar a lloc on tu sol no podries anar, l’important és que arribem a algun lloc col·lectivament.
Si el teu Crim i càstig sortia dels fets d’Urquinaona, aquest Macbeth d’on ve?
Potser va ser un dia al teatre de la Biblioteca de Catalunya veient fotografies de com havia sigut la nau gòtica plena de llits d’hospital. Pensava en la quantitat d’esperits que circulaven per allà. Macbeth és una història que comença amb una guerra, durant un acte sembla que s’hagi d’acabar, i aquella mateixa nit comença una altra guerra, una guerra civil. I se’m va unir la idea dels hospitals de guerra, on portaven la gent a morir, i les bruixes, que en el fons no deixaven de ser dones a les quals no es deixava exercir la medicina. També hi ha la idea de revolta, tant de les classes de baix cap a les de dalt com també de les de dalt entre elles. I parla molt de la corrupció de l’aire, de com està tot ennegrit, com estem de podrits. D’alguna manera, unirem tots aquests universos.
Més informació, imatges i entrades a:
