Txékhov comença Les tres germanes amb la mort del patriarca, el pare de la Maixa, la Irina i l’Olga. Tot i que Julio Manrique, a la seva versió, es va inventar un pròleg en el qual assistíem al funeral, l’autor rus posa en marxa l’obra amb els moments posteriors al sepeli. Pau Miró també engega Expulsió amb els dies posteriors a la mort del pare de tres germans, dues dones i un home, en una casa periurbana on la família passava els estius. Hi ha la germana gran, la petita, el germà i la filla d’ell, la noia.
Com en totes les obres sobre germans, hi ha un tema que la travessa: l’herència. Hi és a Les tres germanes i a moltes de les obres de Txékhov, com a Oncle Vània i L’hort dels cirerers. També el trobem a obres clàssiques del segle XX nord-americà, com El preu, d’Arthur Miller. A Expulsió hi apareix, sí, però de manera txekhoviana, és a dir, lateral, perquè el que importa aquí és el conflicte entre germans, entre una germana gran que va ser adoptada, que és una idealista, com els pares, que està sense feina i que ha anat a raure a la casa dels estius, i uns germans petits que també passen per una mala època. Com a agent extern, la noia, la filla del germà, s’ho mira tot des de fora i va descobrint qui és realment la seva família.
El títol de la peça de Miró, tanmateix, ja ens ofereix una pista que la cosa no va només sobre herències. L’obra comença amb una expulsió futbolística: la noia s’ha guanyat una targeta vermella al partit de futbol que ha jugat aquell matí (l’espai temporal del text és de 24 hores) després de trencar-li el genoll a una rival. És el primer crit d’auxili d’una subtrama que acabarà emergint al final, al més pur estil Borges. I la qüestió serà saber si els tres germans estan disposats a assumir-la. Perquè l’expulsió no serà només una targeta vermella arran d’una dura entrada, sinó que es tractarà de persones foragitades de casa seva que troben, a casa del seu pare, un refugi.
Expulsió suposa el retorn de Miró als escenaris després d’una bona temporada sense estrenar. La seva última obra pròpia és Una història real (2019). També és la tornada a l’univers familiar del dramaturg. I, per què no, al Raval, perquè a l’obra que dirigeix Toni Casares a la Sala Beckett, amb Montse Germán, Anna Alarcón, Xavi Sáez i Mia Sala-Patau, el barri on Miró va néixer acaba tenint una importància cabdal.
Miró és un geni a l’hora d’endinsar-se en llars complexes: la prova és la seva trilogia animal, sobretot a Búfals (2008). Diuen que és el més txekhovià dels nostres autors. Expulsió, probablement, demostra que és així.
Més informació, imatges i entrades a:
