Set anys després de Pulmons, el primer èxit de la companyia, el seu muntatge més aplaudit, la productora Sixto Paz torna a apostar per Les coses excepcionals, un text de Duncan Macmillan que aborda un tema com és la depressió i el suïcidi. El text és un monòleg que explica com un nen de sis anys decideix ajudar la seva mare inestable, per transmetre-li ganes de viure, a través d’una llista on escriu les coses per les quals val la pena fer-ho. Mai deixarà d’anar afegint coses en aquesta llista. Pau Roca i Leticia Dolera es combinen per encarnar, ara a l’Escenari Brossa, a l’únic personatge protagonista d’aquesta curiosa obra amb molts personatges i on el públic hi té un paper destacat. Aquesta interacció dota de frescor un text que desborda humanitat, tendresa i humor.
TEATRE BARCELONA: Duncan Macmillan i Sixto Paz formen un binomi indissoluble?
PAU ROCA: [riu] Només n’hem fet dues, aquesta és la segona experiència, i no sabem com resultarà. El que estem rebent és molt similar a Pulmons. És una barreja de catarsi col·lectiva els dies de funció.
Què us va captivar d’aquest text?
Fa sis anys vam crear Sixto Paz. Quan vam estrenar Pulmons el 2014 vam continuar llegint textos de Duncan Macmillan. Vam llegir Every Brilliant Thing i ens va agradar a tots. Vam córrer a demanar els drets d’autor, pensa que és un text que vol mitja Barcelona i Madrid. Com que l’experiència de Pulmons va ser molt satisfactòria, Macmillan ha confiat en nosaltres. És un text meravellós que apel·la tothom i que té molta qualitat i accessibilitat. És una obra mestra pel que fa a l’escriptura i per l’ús de les eines teatrals.
És un text lluminós i divertit sobre un tema tabú com la depressió i el suïcidi. No ha de ser fàcil abordar-ho des de l’entreteniment.
“Si arribes al final de la teva vida i no t’has deprimit mai és probablement perquè no has estat atent”, es diu a l’obra. Macmillan parla de la depressió i el suïcidi amb normalitat. Si aconseguim que la gent rigui és meravellós, si el públic plora també. Tot està permès. És molt agraït arribar al cor de la gent a través de la comèdia.
Tot comença amb una llista naïf de coses que fan que la vida pagui la pena. Coses com un gelat, les pel·lícules de Kung-Fu, les grues de les obres, els espaguetis… Però la llista es va ampliant a l’adolescència, l’edat adulta… La llista l’acompanyarà la resta de la seva vida.
Una llista pot recordar-nos aquelles coses bones que té la vida a les quals tot sovint no prestem gaire atenció perquè formen part de la quotidianitat més absoluta. A través d’una llista podem observar el procés de creixement d’una persona, el seu viatge de vida. De fet, molta gent surt del teatre amb ganes de fer llistes. Estem pensant de trobar-nos a la sortida al Bar del Capitol i anar creant una llista fantàstica que anirà omplint la gent.
Aquest és un monòleg teatral atípic pel format i pel contingut. En realitat és una experiència teatral que comparteixes amb el públic. El fas participar d’una manera senzilla, elegant…
Sí, fa partícip el públic d’una manera molt elegant sense ser gaire invasiva. L’obra és un bàlsam que guareix. És tendre i fràgil. El públic empatitza molt amb el personatge perquè mostra la seva vulnerabilitat. És una experiència que compartim tots plegats. Més que una narració d’una ficció, que també en té, és una obra vivencial. La manera en què el públic entra a partir del minut u canvia molt les regles de joc. És impossible que m’avorreixi. I això és sinònim que el públic s’ho passa també molt bé.
Com ho feu a Sixto Paz per mantenir l’equilibri entre allò que sentiu que voleu fer i el que vol el públic?
A vegades és ben senzill. Per exemple, aquesta obra ens agrada molt i apel·la a tothom i tothom la pot entendre. Molt sovint ens topem amb obres que ens agraden molt i no són tan accessibles. Com que som una companyia petita, amb una trajectòria de 6 anys i 11 espectacles, no tenim la capacitat econòmica per fer projectes sense ajudes externes. Tampoc la confiança d’un teatre públic que ens permeti fer coses arriscades. No podríem fer gira. Per exemple, Dibbuk o Tender Napalm van ser dues obres que van agradar molt i van rebre molt bones crítiques. Ara bé, no van viatjar, no es van moure gaire. En canvi, aquesta funció, tenim la sensació que arriba molt fàcilment al cor de la gent com va passar amb Pulmons.
Sixto Paz i el teatre públic estan renyits?
És molt difícil. Ens passa a totes les companyies. És una batalla que encara no hem guanyat.
Quines són les coses excepcionals que fan que la vida de Pau Roca valgui la pena?
Poder fer una entrevista mentre dono de menjar una truita francesa al meu fill de dos anys [riu].
