Què és el pecat? Quants pecats hi ha? A l’Àtic 22 us ofereixen vuit monòlegs amb vuit maneres diferents de transgredir la moral. Fins el 28 de setembre.
A la darrera edició de l’Obrador Internacional de la Sala Beckett, el juliol passat, el dramaturg nord-americà Neil LaBute i el britànic Mike Attenborugh van impartir un curs de dramatúrgia actoral a vuit actors i dramaturgs. D’aquest curs en va sortir (Sin)Pecat, un espectacle amb vuit monòlegs entorn el mateix tema, el pecat. Ara, després de l’estrena a la Nau Ivanow, el porten a l’Àtic 22, on s’hi estaran fins el 28 de setembre.
Hi arribo una estona abans. És el primer dia, la reestrena, fa gairebé dos mesos que no es troben i alguns actors, per motius laborals, han hagut de substituir-se. Estan assajant i ultimant tots els detalls. Tot i els nervis i el compte enrere, aprofito per parlar amb ells. La gran majoria es van apuntar al curs per poder treballar amb en Neil LaBute, que després, a més a més, aparegués en Mike Attenborough per fer la direcció actoral, ja va ser pràcticament el màxim que podrien demanar. M’expliquen que el curs va durar una setmana i que, després d’alguns exercicis d’escriptura per treballar el monòleg i aprendre a fer-lo clar i concís, els dramaturgs ja es van posar a treballar entorn del tema triat. En aquell moment encara no sabien quin actor o actriu els tocaria, però sí si seria home o dona. Un cop escrit, els actors se’l van haver de preparar en dos dies. Dos dies, però, que a diferència de molts altres casos, tenien el dramaturg al costat i van poder treballar, preguntar, i fins i tot suggerir o canviar algunes coses. Un treball molt intens i extremadament limitat en el temps que, per alguns, té la part positiva de no permetre de donar-li voltes i més voltes, “que sovint és contraproduent”.
S’obren portes i la gent comença a entrar, poc a poc. No sé si són espectadors habituals de l’Àtic 22, però sospito que, almenys per alguns, és el primer cop. L’Àtic 22 és l’espai que el Teatre Tantarantana va obrir per exhibir noves propostes de creació. Està al mateix edifici, però s’entra per una altra porta que et condueix, després d’unes quantes escales, a una mena de pis amb una sala rectangular fosca, sense escenari, ni cortines ni cadires fixes. Un espai completament nu on els actors s’enfronten als espectadors a una distància ben curta.
El primer monòleg l’interpreta la Ruth Llopis. És Aniversari, de Bibiana Goday. Un text àcid d’una filla que, davant la constant activitat sexual de la mare a l’habitació del costat, emprèn una particular venjança que arrenca els primers riures del públic. Roger Ribó, amb un registre diferent, aconsegueix captar completament l’atenció amb un personatge obessiu i fanàtic que assegura: “no sóc cap assassí, us estimo”. És un text de Patty Santos, El número diví, que dóna pas a una dona altiva i superba (La certesa implícita del dubte, de Joan Gómez, amb Adriana Feito), que assegura que li encanta que l’enganyin i que amb els seus pits de 6.000 euros, “trinco-trinco”, es posa el públic a la butxaca. Provocant algun sobresalt al públic, apareix Borja Espinosa (Praying Mantis, de Sandra Bravo), un xulo piscines que mira fixament el públic i assegura que folla, folla molt. Tant, que fins i tot ha tingut un equip de futbol follant al seu llit. I de l’acció, al pensament.
De la foscor apareix una dona que vol començar a pecar (Montse Rodríguez), i és que “això d’estar bonota i no poder pecar” es fa molt difícil. El públic segueix rient amb aquest Com Déu mana, de Víctor Borràs, que dóna pas al monòleg del professor LaBute. L’interpreta Marta Bayarri, que havia fet un curs anteriorment amb el dramaturg i que encarna una dona amb enveja permanent cap a la germana perfecta que es passeja i fins i tot toca el públic. Els dos últims textos ja no faran riure, sinó més aviat estremir-se. A Eres tan bonito, escrit per Daniel J. Meyer, Maite Ballesteros apareix amb un nadó en braços, un nadó que no volia… I finalment, Mi niña tonta, de la guionista Ana Maroto, interpretat per Oriol Ruiz, on veiem un pederasta que intenta apropar-se a una nena amb disminució psíquica. Davant meu una dona es tapa la cara. He vist que durant aquest últim monòleg patia. De fet, em feia patir a mi i tot de veure-la. Però quan acaba, aplaudeix amb entusiasme i li diu al seu acompanyant: “És brutal, millor que al teatre. Que actuïn al teatre i en gaudim encara més!”.
Segurament, per la idiosincràcia de la sala, alguns tenen la sensació que no han estat al teatre. S’ha fet curt, molt curt. Segurament aquest ha estat l’únic pecat d’un espectacle amb uns actors que, en els només cinc minuts de cada text, han dibuixat uns personatges punyents que arriben directament, un rere l’altre, sense temps d’assumir-los ni jutjar-los. Com tampoc ho fan els actors. És més, l’Oriol Ruiz m’assegura que “és interessant interpretar aquests personatges més tètrics i atrevits, que rasquen les coses més escabroses”. “Hi ha moments que no és còmode, però un cop ets allà dintre no hi ha judici”.
Text i fotografies: Mercè Rubià
