Setmana intensa per als amants de la dansa amb tres propostes de gran nivell internacional. El teatre-dansa de Peeping Tom aborda la maternitat al Mercat de les Flors; la dansa sense límits de Claire Cunningham explora l’univers d’El Bosch al Teatre Lliure; i el Ballet Preljocaj presenta dues peces de gran elegància al Liceu.
L’ESPERADA MOEDER DE PEEPING TOM
El primer cop que la companyia belga Peeping Tom va aterrar a Catalunya ho va fer a Terrassa, al Festival Tensdansa, dirigit per Àngels Margarit. I l’atzar -o les dates- han volgut que el seu nou espectacle, Moeder, sigui el primer que presenta com a directora del Mercat de les Flors, acompanyada del també flamant director del Festival Grec -que coprodueix l’espectacle-, Francesc Casadesús, fins ara al capdavant del Mercat. Dos festivals i dos professionals que han treballat, cadascú des del seu àmbit, perquè el públic barceloní conegui companyies internacionals com la belga, que aterra amb les expectatives més altes que mai. Moeder és la segona part de la inquietant trilogia sobre la família començada amb Vader, que es va poder veure al Festival Grec de 2014, i que acabarà amb Kinderen (fills) el 2018. Després de l’èxit de públic i crítica, ara estrenen amb les entrades exhaurides.
Peeping Tom és una companyia referent de la generació del teatre-dansa. Les seves peces acostumen a tenir no només una dramatúrgia, sinó també una gran importància de l’espai escènic, la música i el so. A Moeder, dirigida per Gabriella Carrizo, parteixen de l’absència de la mare per parlar de diferents mare, de la memòria i la por. La maternitat, doncs, hi apareix des de diferents perspectives, des de la protecció, als temors, la pressió o la necessitat de rebel·lar-se.
Carrizo, que va perdre la mare ara fa set anys, assegura que cal prendre distància per entendre com observar la vida i la mort. A més, explica que en la seva proposta suggereix diferents imatges que remeten a sentiments i dolors, però que és de caràcter abstracte i serà el públic qui n’haurà de fer la seva pròpia lectura. L’espai serà, com és habitual en les creacions de la companyia, un personatge més de l’obra. Aquí, el temps i l’espai conduirà l’espectador a espais familiars com una incubadora, un tanatori o un petit museu familiar.
CUNNINGHAM HOMENATJA LES VÍCTIMES DISCAPACITADES DE L’EUTENÀSIA NAZI
També amb entrades exhaurides arriba la coreògrafa i ballarina escocesa Claire Cunningham al Teatre Lliure. Cunningham explora l’univers simbòlic del pintor holandès El Bosch en el que és, a més, un homenatge en directe a les víctimes discapacitades del programa d’eutanàsia nazi Aktion T4 i a les actuals víctimes discapacitades de la recent “reforma del benestar social” del Regne Unit.
Give me a reason to live és una peça cruament bella sobre la transcendència i la lluita, “una indagació a través de la religió, l’art religiós i el judici de les ànimes i cossos”. Cunningham ressegueix la imatgeria de les persones amb discapacitat en les pintures apocalíptiques d’El Bosch, per tal de qüestionar les perspectives actuals sobre l’alteritat i la diferència.
ELEGÀNCIA AL LICEU AMB EL BALLET PRELJOCAJ
El coreògraf francès Angelin Preljocaj debuta al Liceu per celebrar el 30è aniversari de la companyia. I ho fa amb dues peces creades per al New York City Ballet, La Stravanganza i Spectral evidence.
Spectral evidence representa un judici a quatre dones. Les línies geomètriques de la posada en escena, juntament amb la música de percussió de John Cage, creen un univers fred i aterridor fins que l’emoció sorgeix entre un home i una dona. Una trobada que no podrà prohibir ni el foc de la foguera ni el somni d’una resurrecció. La stravaganza alterna música de Vivaldi amb peces musicals contemporànies, tot llançant els cossos cap a l’edat moderna. Les parelles, recreades a partir de tots els períodes de la immigració americana, uneixen i desfan les lògiques de grup i les porten a un altre pla.
