De ben petites no sabien res l’una de l’altra. Una vivia a Sabadell i l’altra a Albatera (Alacant). Una mena de Tu a Londres i jo a Califòrnia, però versió catalano-valenciana. Totes dues descobririen anys després el seu do per la paraula i la capacitat de fer-les entrar amb embranzida per les portes de milers de persones. Quan van aprendre a parlar, ja els agradava l’escalfor del focus i es recargolaven de plaer quan la família les aplaudia després de cada actuació. Es disfressaven i, amb les càmeres dels pares apuntant-les, totes dues es transformaven. Eren artistes. Actrius. Casa seva va ser el primer espai que van omplir d’ovacions. Més tard, es farien amb teatres sencers. Sold out rere sold out. Les actrius, escriptores i unes de les majors referents i divulgadores en xarxes socials del moviment body positive a Espanya, Mara Jiménez i Teresa López, arriben al Teatre Condal de Barcelona amb Gordas, una obra irreverent i reivindicativa escrita i dirigida pel dramaturg Carlos Mesa. A través d’un humor àcid i escruixidor, Jiménez i López construeixen fins a set històries diferents sobre la fama, la religió, l’amistat, l’amor, totes elles travessades per un crit incisiu en defensa de la diversitat corporal i la lluita contra la gordofòbia.
La llavor de Gordas va començar a arbrar en el pis de Teresa López, Carlos Mesa i la
productora Isabel Verdú. Tots tres fundadors de Bendita Inocencia, companyia teatral que va concebre l’obra. “Després de viure amb mi i conèixer com és el dia a dia d’una activista en defensa del body positive i que combat la gordofòbia, en Carlos va pensar que seria molt interessant portar tots aquests elements a l’escenari d’un teatre, ja que fins ara no havien ocupat un espai en la cultura”, explica Terea López: “Quan em va presentar la seva proposta, simplement em vaig enamorar”, explica Teresa López. En
veure que la peça requeria dues actrius, López va tenir clar des del primer moment qui havia de fer equip amb ella: “No podia fer-ho amb una altra persona que no fos la Mara, ens seguim a xarxes socials, ens admirem mútuament i tenim una devoció absoluta l’una per l’altra”.
Teresa López:”Això que diuen que l’humor no ha de tenir límits, no és cert. Segurament qui va dir això va ser un home blanc, hetero i cis.”
“Gordas és el crit que sempre hem volgut alçar, la bandera que sempre hem volgut ondejar per nosaltres i per totes”, comenta Mara Jiménez: “És el nostre lema i un projecte molt especial per a les dues”. L’obra ha suposat la seva gran oportunitat teatral. Però abans d’aquest fenomen, tant Jiménez com López, a més de dedicar-se a l’activisme per xarxes socials, eren dues actrius parades, sense possibilitat d’exercir la seva professió perquè mai encaixaven en els perfils que demanava la indústria. Així doncs, mentre esperaven el dia de poder pujar a un escenari, anaven de currito en currito, acceptant treballs precaris per poder arribar a final de mes. “No arriba a ser per Gordas i probablement haguéssim acabat interpretant a la noia grassa que vol ser com la prima de la classe, afegeix Jiménez: “Crec que aquesta obra obrirà portes a altres projectes que visibilitzen la diversitat corporal”.
Mara i Teresa han convertit el teatre en un espai combatiu. La protesta és un dels elements centrals de la seva proposta. “És a través de la cultura des d’on s’arriba vertaderament a la gent i s’aconsegueix despertar les ments, el teatre ha de ser sempre reivindicatiu i ha de deixar marca”, defensa Teresa López: “El que més m’agrada de Gordas és que generi debat i que quan la gent surti, ho faci amb ganes de parlar i divagar”. “Crec que la nostra obra és el clar exemple que pots entretenir i alhora llençar un discurs molt potent”, assenyala Mara Jiménez. A més de la crítica, l’humor és l’altre protagonista de l’obra. Tant la Teresa com la Mara el consideren una arma amb gran potencial per fer calar el missatge i regirar consciències. Però, destaquen, que s’ha de saber utilitzar: “Això que diuen que l’humor no ha de tenir límits, no és cert. Segurament qui va dir això va ser un home blanc, hetero i cis.”, explica López. “L’humor acaba quan atempta contra un col·lectiu o un individu”, apunta Jiménez: “El problema sorgeix quan ens riem de determinats col·lectius, els quals solen ser els més vulnerables, i es fa burla des d’una superioritat moral”. “A Gordas no som dues persones grasses que es riuen de la seva grassor, sinó que som dues dones grasses que ens riem de les situacions que es donen al voltant de la corporalitat grassa”, conclou l’actriu.
La representació dels cossos grassos en el camp cultural és un tema que últimament ha estat barquejant pel cap de la Teresa. Quan es pregunta com li agradaria veure un cos gras a la pantalla o al teatre, voldria una mirada panoràmica, mostrar el complex, la violència que s’exerceix contra aquest tipus de corporalitat, però també retratar l’estima i l’empoderament. No deixar-se res a fora. “El dia a dia d’algú gras s’ha de representar des de tots els prismes i categories”, expressa l’actriu: “Fins ara, el tractament que s’ha fet de la culpa i el complex ha sigut terrible o s’ha dut a terme des de la visió d’algú prim que fingeix que sap com se sent una persona grassa”. “Des del col·lectiu gras volem que la representació tingui tots els seus matisos, com la de la resta de cossos, i no només volem versionar a les persones gordes com a triomfadores perquè la realitat és que vivim en un sistema opressor”, diu Mara Jiménez, i afegeix: “Que ara mateix totes les pel·lícules fossin protagonitzades per dones grasses amb èxit a la vida, no seria creïble”.
Mara Jiménez: “No demanem que la gent accepti els nostres cossos o els validi, sinó que simplement respecti la nostra existència”
Endinsades en un sistema que repudia i anul·la la diversitat corporal i la diferència en el seu sentit més ampli, estimar-se a una mateixa s’ha convertit en un autèntic acte revolucionari. “Ens hem adonat que per ser grasses o haver estat grasses hem hagut de treballar molt l’autoestima i l’amor propi”, comenta López: “Hi ha moltes persones amb cossos normatius que, com la societat no rebutja, no han hagut de fer aquest treball d’autoconeixement que nosaltres ens hem vist forçades a fer. L’ideal seria que ningú hagués de treballar-se tant com per adonar-se que és vàlida pel simple fet d’existir”, comenta López. “Des de l’activisme contra la gordofòbia no demanem que la gent accepti els nostres cossos o els validi, sinó que simplement respecti la nostra existència i la nostra integritat que, cada dia i a totes hores, es veu vulnerada en xarxes socials, en la consulta mèdica, en la feina, quan vas a comprar roba…”, afegeix Jiménez.
Més informació, imatges i entrades a:
