L’oferta de teatre musical que veurem aquesta temporada als nostres escenaris hagués costat imaginar fins i tot en temporades prepandèmiques. És evident que l’aturada de la Covid ha creat un coll d’ampolla i conseqüent acumulació a l’hora de donar sortida als projectes previstos, tant als que s’havien de produir des de zero com als qui -després de l’estrena a Madrid- tenien Barcelona com a destí ineludible per fer viable la producció. O els que simplement van veure interrompuda la seva temporada sense temps suficient per capitalitzar la inversió.
Ja sabem que les previsions econòmiques dels despatxos d’aquests espectacles compten des de l’inici amb les dues grans ciutats per tirar endavant. I els musicals que, malgrat la pandèmia, la dissolució de companyies i les reduccions d’aforament, han aguantat l’envit es concentren ara a la cartellera amb la força de qui sap que ara més que mai cal jugar-s’ho tot per poder guanyar.
Pluja de grans musicals
Per format, capacitat i previsió d’estada en cartell, sembla evident que a Barcelona els tres grans títols musicals que esdevindran pal de paller de la temporada són Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot i Fama. Curiosament tres propostes prou diferenciades com per a que, a priori, la convivència beneficiï les respectives taquilles.
Cantando bajo la lluvia és hereva la fórmula que tantes alegries va donar a l’equip de Nostromo amb La Jaula de las Locas. I és que Àngel Llàcer i Manu Guix ja es presenten com una solvent marca d’èxit que impregna l’escenari d’una manera de fer pensada sense complexes per al gran públic: melodies populars, comèdia clàssica i una connexió especial amb l’espectador.
Tot això és Cantando bajo la lluvia, un espectacle basat en la pel·lícula de l’era daurada dels musicals de la MGM i que a través de les cançons, de les coreografies i de la posada en escena connecta amb l’imaginari del film. Cinema dins del cinema, sense perdre de vista que som davant d’una proposta teatral, amb Ivan Labanda, Diana Roig, Ricky Mata i Mireia Portas encapçalant el repartiment.
La seguretat que ofereixen al públic el binomi Llàcer i Guix és la de saber que el preu de l’entrada valdrà la pena. I avui dia tenir garantit l’èxit d’una sortida familiar no es pas poca cosa. És per això que espectacles com El Petit Príncep, la primera producció del tàndem amb La Perla 29 tornarà per vuitena temporada a la Barts al desembre, convertit més que mai en un clàssic familiar del Nadal.
Cap al març Cantando bajo la lluvia deixarà espai de nou per als nois i noies d’A Chorus Line, la producció d’Antonio Banderas d’aquest clàssic del musical que va haver de tancar les portes als pocs dies d’estrenar al Teatre Tívoli fa ja un any i mig i que ara tornarà al mateix escenari.
Amb el segell de qualitat que imposa la coreògrafa Bayork Lee, actriu de la producció original de Broadway, podrem gaudir ara sí en temporada completa d’aquesta peça gairebé documental que als anys setanta va revolucionar el gènere posant per primer cop el focus protagonista als ballarins de la línia del cor dels musicals.
Mostrar la vessant més dura de Broadway, la de l’esforç i la frustració que suposa voler triomfar en el món de l’espectacle va obrir els ulls a tota una generació de joves i fins i tot va crear tendència en el teatre musical, que ara ja reconeixia públicament allò de que la fama costa i cal suar-la.
Aquest precisament és el missatge que tenen clar els protagonistes de Fama, que ja podeu veure al Teatre Apolo. La coreògrafa Coco Comín recupera el títol que va codirigir al 2004 (de fet, aleshores era la primera producció professional d’aquest títol a Espanya) i ara ens presenta un nou muntatge d’aquest musical basat en la pel·lícula i posterior sèrie dels anys vuitanta.
Aquella finestra que mostrava el dia a dia de la High School of Performing Arts de Nova York va obrir horitzons i fins i tot perspectives professionals als joves de fa uns quants anys, i malgrat que avui dia tot aquest univers els resulti més accessible i fins i tot més proper, Fama no deixa d’emocionar-nos amb aquests grans somnis d’un grapat de personatges que tenen la vida sencera al seu davant. Entre els personatges principals trobem noms com Raudel Raúl en el rol de Tyrone Jackson, Clara Peteiro com a Carmen Díaz o Betty Akna en el paper de la Senyoreta Sherman.
Després d’intentar-ho la passada temporada (es va anunciar i fins i tot es van vendre les primeres entrades), el musical Billy Elliot arriba per fi al Teatre Victòria amb la credencial de ser un dels èxits més sonats de la cartellera de Madrid dels darrers anys, i que a Barcelona compta amb la col·laboració de l’Escola Coco Comín per formar les desenes de nens i nenes que canten, ballen i actuen en l’espectacle.
Sense perdre el seu estil, és fascinant com les cançons d’Elton John connecten amb l’univers miner de la ciutat de Durham als anys vuitanta, sector que va resultar ser un dels majors “pain in the ass” del tatcherisme i les reivindicacions del qual són el teló de fons de la particular història d’en Billy Elliot, un nen de deu anys que vol ser ballarí de dansa clàssica contra la voluntat del seu pare i amb l’ajuda de la professora de dansa del barri.
Estrenat a Londres al 2005 i posteriorment a Broadway, alguns creiem que el musical de Billy Elliot supera fins i tot la pel·lícula en que es basa, estrenada cinc anys abans. La producció que arriba a Barcelona, a càrrec de SOM Produce (Cabaret, Sonrisas y Lágrimas, West Side Story…) manté intacte l’emoció fins a la llàgrima del musical original, amb Natalia Millán i Óscar de la Fuente liderant un dels repartiments més extensos que tindrem aquesta temporada a Barcelona.
Si sou dels qui patiu una regressió emocional, catàrtica i un punt proustiana cada cop que sentiu a Whitney Houston perpetrar el tema I will always love you (original de Dolly Parton, no ho oblideu) ja podeu córrer cap al Teatre Coliseum perquè aquesta tardor la gira espanyola del musical El guardaespaldas farà estada a la cartellera barcelonina. L’empresa Let’s go (La familia Addams, El jovencito Frankenstein…) ens presenta ara la seva producció d’aquest musical basat en la icònica pel·lícula dels noranta i que inclou bona part dels èxits del catàleg de Houston.
La idea de convertir el film de la Warner en un “jukebox musical” va sorgir fa deu anys al West End, una enlluernadora producció –pantalles, focus i decibels a punta pala- força aplaudida per la crítica, malgrat que el llibret es centra sobretot en oferir els números musicals gairebé en un format concert i simplifica la ja de per si senzilla història d’amor del film entre una estrella de la música i el seu guardaespatlles. El muntatge de Madrid va estar en cartell tota la temporada 2017/18 aconseguint més de 300.000 espectadors.
Els musicals de casa nostra
I si parlem de musicals, parlem també de dues companyies històriques de casa nostra. En primer lloc, Dagoll Dagom, que apareix a la cartellera aquest cop associat a les T de Teatre i La Brutal per presentar-nos un projecte que porten gairebé dos anys cuinant i que fins i tot ja s’ha vist fent gira per diverses poblacions catalanes, però que la temporada al Teatre Poliorama li havia quedat pendent. Fins ara. Es tracta de l’adaptació escènica d’alguns dels contes de l’Empar Moliner, que pren com a títol el d’un recull de l’autora, T’estimo si he begut, i que compta amb direcció de David Selvas i temes musicals d’Andreu Gallén.
Amb el bingo de la vida com a punt de partida, aquesta comèdia amb cançons retrata les petites grans misèries d’allò en que ens hem convertit els éssers humans. L’aparent perspectiva domèstica, urbanita i quotidiana d’aquests personatges pren, de sobte, dimensions surrealistes. I és sobretot en aquest estrat, absurd, irònic i punyent on connectem amb la nostra realitat.
Tan fugaç com exitós va ser el pas de La filla del mar al Teatre Condal a la passada edició del Festival Grec. L’adaptació musical de l’obra de Guimerà a càrrec de La Barni pràcticament va exhaurir localitats en les darreres funcions així que si us vau quedar fora ara tindreu una nova oportunitat –no la desaprofiteu– perquè al febrer hi tornen a fer una segona temporada. Aquesta creació original sorgida d’un llarg i intens procés creatiu, suposava la primera incursió al gran format de la companyia liderada per Marc Vilavella, Gracia Fernández i Marc Sambola. Una magnífica proposta que respira aires mediterranis per totes bandes i que manté intacta tota la passió de l’obra original. És més, queda intensificada gràcies a la partitura sense perdre un bri del missatge social fixat per Guimerà.
El musical que enguany presenta Dagoll Dagom en solitari és de tall familiar. Es tracta de Bye Bye Monstre, amb una banda sonora creada per Damaris Gelabert i dramatúrgia de Marc Artigau, a partir dels textos del Concurs de Relats Curts per a infants i joves que va impulsar TMB després del confinament. Anna Rosa Cisquella, directora de l’espectacle, converteix aquesta nova aventura de Dagoll Dagom en un homenatge als nens i nenes ara que tot just sembla que tornem a una certa normalitat.
En segon lloc, un clàssic que com a tals hem de rebre, fidels a sí mateixos com poques companyies nostrades poden dir, La Cubana presenta –ara sí que sí- el seu nou espectacle, Adéu Arturo, després d’haver rodat per mitja Espanya i haver triomfat durant mesos al Teatro Calderón de Madrid fins que a les darreres setmanes va irrompre la Covid.
El gènere del musical i La Cubana sempre han anat de la mà (gràcies al seu mestratge en l’art del “dissimulo”) i, malgrat que a Adéu Arturo us trobareu de sobte convidats a un funeral, la major part de l’espectacle resulta ser un seguit de números musicals arrevistats de coneguts temes, on no hi trobareu pas El cant dels ocells. Tot el contrari: des de pasdobles fins a fados, des de Celia Cruz fins a Raffaella Carrà, tot tema festiu té cabuda en aquesta cerimònia en memòria d’Arturo Cirera Mompou, el conegudíssim escriptor, pintor, escultor, col·leccionista d’art, poeta, compositor musical, dramaturg, actor i director d’escena. La cita serà al Teatre Coliseum cap a la primavera.
Serà també cap al març que Tricicle recuperà al Teatre Poliorama el musical Forever Young, un espectacle que sota el segell de la companyia van dirigir fa deu anys i que ens mostrava com cinc roquers octogenaris trencaven la tediosa monotonia de la residència on s’allotgen recordant les seves capacitats vocals i coreogràfiques de les seves bones èpoques. Temes tan populars com I Will Survive, Hotel California o I Love Rock & Roll, acompanyats d’un piano i les seves pròpies veus, serveixen un divertiment farcit de gags i situacions veritablement hilarants.
Perles musicals que no has perdre de vista
I seguint amb el gran format, aquesta tardor hi ha també una proposta escènica musical que s’escapa del caire comercial, tant per temàtica com per proposta estètica i sonora. Això que a casa nostra sembla “un fet aïllat”, al panorama escènic de Broadway o el West End és força més habitual. Els laboratoris de creació escènica, els espais públics on els nous talents proven durant mesos i presenten diversos tallers fins a estrenar el resultat final, contemplen sempre el teatre musical com un llenguatge més per explicar històries socials, actuals i fins i tot compromeses.
És el cas de A Man of Good Hope, una producció del Young Vic i la companyia Isango Ensemble de Ciutat del Cap amb la col·laboració de la Royal Opera House de Londres, que adapta el llibre de Jonny Steinberg i que arriba del 18 al 21 de novembre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. La colpidora història d’Asad Abdullahi, un nen somali que després de presenciar l’assassinat de la seva mare inicia un periple per diverses poblacions africanes a la recerca d’una vida millor que al llarg dels anys el durà fins a Johannesburg. Els sons africans impregnen aquesta partitura viva, amb una força que assoleix cotes d’optimisme insospitades.
Mal fet si sou dels qui associeu el teatre musical només amb l’espectacularitat del gran format. Alguns dels millors musicals que hem vist a casa nostra han estat, força sovint, produccions en espais petits, escenaris com el Maldà, el Gaudí, l’Almeria Teatre, ara anomentat Golem’s, o l’Eixample Teatre, que sempre han tingut en compte el musical com un gènere més dins de les seves respectives programacions.
Així encara sou a temps durant la tardor de recuperar títols com Las chicas del Coro, Disset anys, Barcelona 24h, Cantar las 40 o, atenció, perquè Autónomos, el musical, fa un “transfer” aquesta tardor al Teatre Victòria en el que serà ja la seva sisena temporada a la ciutat.
