“La idea de Temps va sorgir perquè tenia ganes de parlar de la llibertat escènica” -diu el Quim Masferrer, i la seva veu ressona a les parets del hall de la Sala Barts, on representarà l’obra; tot i no ser greu o profunda, és una veu amb presència, projectada, d’aquestes que el teatre ha modelat.
“També sorgeix d’un punt d’indignació per les coses que passen al nostre voltant -afegeix, visiblement cansat al final d’un dia de promoció, però absort pel tema- veus que hi ha desnonaments, que hi ha gent que fot mà a la caixa de diners públics, que són de tots, i que a sobre n’hi ha que tampoc els tornen. Et preguntes com pot ser que pugin la llum un 40%, si és perquè ho volen privatitzar… Volia parlar amb llibertat de totes aquestes coses”, i li faltava, explica, l’excusa, per a no “criticar perquè sí”, sinó aprofitant els jocs que permet el teatre i la posada en escena. Després de preguntar-se en quina situació algú podria parlar-ne lliurement, va arribar a la conclusió que algú a qui li queden 90 minuts de vida ha de poder exercir aquesta llibertat, amb compassió total de l’espectador.
Tot i ser un espectacle estrenat el 2012 al festival Temporada Alta, el Quim actualitza el text “depenent dels guionistes, és a dir l’actualitat”, segons què diuen els polítics, les coses que passen i la indignació social. Temps no ha arribat fins ara a Barcelona perquè la gira catalana es va veure interrompuda per un nou projecte de Teatre de Guerrilla, El Foraster, que va obligar-los a fer una pausa perquè era impossible compaginar-lo amb actuacions. “Però tinc la sensació que va ser fa tres mesos! Per mi estem parlant d’una estrena”, diu Masferrer.
Li preguntem si la qualifica d’una obra “personal” i respon amb un “molt”, rotund. “Intento aprofitar l’avinentesa de ser-ne l’autor. Aquí al Barts, a l’estrena, hi hauran 700 persones i he d’aprofitar que han vingut a escoltar allò que jo els vull dir -explica Masferrer-. Vull dir el que penso, i per això intento que el poder del comediant, a través de l’humor, pugui ser crític”. I no és una màscara, a vegades, l’humor?, l’interpel·lem, i s’embranca en la resposta: “L’humor és directe, a la vena. Per mi el poder del comediant és una arma amb la que pots fer i dir moltes coses”. Ens parla de que ho fa en honor als bufons: “els únics que podien riure’s a la cara del rei. A la resta segurament els guillotinaven, els fotien a la foguera o a la forca. El bufó era l’únic que ho podia fer, i a més de manera oberta: ‘me n’estic rient de tu, a la cara’. És la manera que m’agrada de dir les coses i plantar-me als escenaris, com era la manera de grans referents que he tingut jo en el món de l’humor: els Joglars, per exemple, o el gran amic Pepe Rubianes que ens va deixar i que a través del seu humor les deia molt grosses, deia grans veritats. I l’espectacle Temps també ho vol fer”.
I la direcció de Temps l’ha assumit, precisament, un dels seus referents: Ramon Fontserè. Tot i tenir com a pal de paller una manera molt clara de fer teatre, ens explica el Quim que a cada un dels seus espectacles intenta fer “un passet més, investigar i anar una mica més enllà”. En el cas d’aquesta tragicomèdia, aquest pas endavant havia de ser “una direcció externa, que generés sinèrgies i complicitat”. La llista dels possibles directors l’encapçalava el que per a ell era “un autèntic referent”: “jo vaig descobrir el teatre amb ell, amb els Joglars”, confessa, i va resultar que a Fontserè el va apassionar el projecte i la història. “Si a mi fa cinc anys em diuen que faré una obra i me la dirigirà en Ramon Fontserè no m’ho crec! -relata Masferrer– La vida, i aquest espectacle parla de la vida malgrat que al final hi hagi la mort, et dóna sorpreses, i aquesta n’ha estat una de molt agradable”.
Si mirem la trajectòria del Quim com autor, en la majoria dels seus personatges hi trobem en comú una sinceritat característica, senzilla, i ens ho confirma: “intento que els meus espectacles siguin sincers per una qüestió lògica de ser fidel a mi mateix, doncs si no ho fes amb sinceritat segurament m’estaria autoenganyant. Fora dels escenaris tots tenim màscares i a vegades prediquem sinceritat i el que realment apliquem és l’engany i la mentida, però crec que forma part dels adjectius de l’espècie humana: ens sentim ridículs, tots som ambiciosos i tenim orgull, i tots som solidaris però podem ser tremendament egoistes. Aquestes grans contradiccions humanes són una de les fonts d’inspiració dels meus personatges, perquè pretenc que siguin això: humans. I el clown el que fa és destacar adjectius molt humans, exagerant-los dalt d’un escenari per a que arribin a l’espectador. Quan ets sincer l’espectador identifica el que dius com a coses properes seves, perquè no dista tant el que em preocupa a mi i el que et preocupa a tu. Per tant, quan dius coses que t’inquieten normalment acostuma a coincidir amb coses que preocupen també al que està a la platea.”
Sembla alliberador!, li comentem, i ho corrobora: “Sí, molt! El teatre és terapèutic”. “Juguem amb un material molt sensible: no fem ampolles d’aigua, treballem amb sensacions i això a vegades és difícil de gestionar. Però sí, és cert, és terapèutic. Pensem en l’espectador, però pels primers que ho fem és per nosaltres mateixos”, confessa Masferrer. I afegeix que els que es dediquen a aquesta feina, abans que res, són exhibicionistes, els agrada que els mirin i que els prestin atenció: “si no perquè estàs mig any preparant un espectacle i després demanes que et vinguin a veure? Som exhibicionistes, hem de dir-ho”.
Li preguntem com ha estat la feina al voltant de les sensacions, en una obra que tracta un tema tant delicat, i ens explica que el primer que passa és que pateix el xoc. “Si tu jugues a preguntar-t’ho -què faries si et quedéssin 90 minuts de vida-, no tens aquest xoc perquè saps que no és veritat. Però si intentes rebre’l, el resultat és de silencis teatrals, gairebé d’una cosa atònita. Jo m’ho imagino així”. Però de cop i volta, el protagonista de Temps demana als espectadors que l’han vingut a veure “compassió, per si no està fent res teatralment parlant”, perquè no sap què fer. El Quim assegura que actoralment ha estat molt interessant, “amb moments de bogeria, de voler canviar el món, de cosa utòpica… però de cop i volta entrar la por, el plor, i l’angoixa de què passarà quan l’indicador arribi a zero”.
És una situació, la d’una mort anunciada, que en altres històries ha estat representada amb un caire accentuadament fictici, duta a l’extrem, però Masferrer l’ha tractat “de la manera més íntima possible, i sempre sota el poder del comediant, amb humor, doncs l’humor és la bandera d’aquest projecte”. Tracta de donar la volta a la tragèdia amb la ironia de dir “Tal com estan les coses, me’n vaig!, que és l’espectador el que es queda, i si algú em vol denunciar que ho faci, que quan hagi d’anar a judici no hi seré…!”. Aquesta vessant satírica deriva en el que el Quim assegura que són “uns moments de catarsi humorística interessant”, “però de cop i volta entra un cronòmetre que diu que només queden 40 minuts, i passem de la comèdia, d’oblidar-nos gairebé del pas del temps, a la tragèdia”. El teatre permet a Masferrer portar la situació al límit, i per això ha intentat no fer-ho frívolament, ni caure en la “brometa fàcil” de “Només em queden 90 minuts? Fem una festa, una bacanal!”.
“El teatre pot ser molt dolent… però pot ser molt bo”, reflexiona. Amb l’obra, el teatre li ha permès preguntar-se aquestes coses que espera -com tots- no haver de tastar mai a la vida real. Ens explica que s’ha trobat amb persones que han passat per situacions properes a la del protagonista de Temps, en processos de tractament, i que li ha agradat molt que li diguessin: “Tio, ens ha encantat l’optimisme que has posat a aquesta situació tan tràgica!”. “Perquè fins i tot ells m’han parlat de l’humor com una mena de força que apareix dins el cos en situacions tan terminals -afegeix el Quim-, i a vegades acaben sent els malalts els que consolen la resta. Em pregunto com pot ser que ho afrontin amb tanta valentia. I m’ha agradat que m’hagin dit això, i que no hagi estat una barrera per venir a veure l’espectacle”. I sentencia, finalment: “Que em diguin que els agrada l’humor i la poesia amb les que l’he encarat, d’això, n’estic content”.
Text i fotografies: Neus Riba
