Set anys ininterromputs de monòlegs a Barcelona, sis espectacles en cartell, molts acudits i bon humor. És Ramón LSD. El voleu conèixer?
Portes des del 2010 al Teatre Llantiol, podríem dir que ja hi estàs establert. Què ha aportat el teatre del Raval a la teva carrera?
Jo venia del Teatreneu, on vaig estar 3 anys i vaig notar que no es decidien a donar-me un horari nocturn. Era una cosa que per a mi era important perquè en algun dels meus monòlegs hi ha moments bastant forts i parlar de certs temes en horari happy meal no quedava encertat. Vaig anar al Llantiol a demanar-lo, em van fer una prova i me’l van donar. Des de llavors aquí segueixo, ja que el Llantiol m’ha ofert sempre un exquisit tracte personal i artístic. A més, tenen cura que tingui prou dates perquè pugui mantenir meus 6 espectacles, la qual cosa els agraeixo molt.
Per al públic que encara no et coneix, com definiries els teus espectacles i el tipus d’humor que podem trobar?
Puc convidar-vos a comprovar que són espectacles únics. En els 6 monòlegs que tinc en cartellera no hi ha ni un sol acudit repetit. Sempre he pensat que els espectacles d’humor han de ser com els discos, i que si tu pagues per comprar el nou disc de Bruce Springsteen, el que no pot ser és que trobis cançons de l’anterior. M’agrada que els meus espectacles siguin exclusius i que si algú ve a veure “¡Abajo las Pasteladas!” es trobi 90 minuts completament diferents que en “100 maneras de parecer imbècil“.
Sobre el meu tipus d’humor? Intento basar-lo en coses bastant quotidianes, en detalls que no poden passar desapercebuts. En la forma d’exposar-los, sóc molt teatral, m‘agrada molt fer servir el llenguatge corporal per dotar el monòleg d’un valor afegit i que l’espectador rebi el meu missatge de manera més intensa. També procuro no fer servir gaires renecs llevat que l’acudit ho necessiti, perquè crec que fent treballar la imaginació de l’espectador pots arribar a dir qualsevol cosa sense ser groller.
No és gaire habitual trobar espectacles d’arts escèniques adaptats al públic amb incapacitat auditiva. Com sorgeix la idea de fer espectacles per a públic sord? Quina adaptació en fas, més enllà de la presència d’un intèrpret de llengua de signes?
Tot va venir perquè em vaig adonar que les persones sordes no podien gaudir d’un monòleg en directe. Em vaig posar a buscar un intèrpret i em van presentar a Enric Lluch, qui va resultar ser un tot terreny. Vam començar a assajar amb l’espectacle “Y a ti ¿Quién te aguanta?” i ell m’anava orientant sobre quines parts havia d’eliminar i què retocar. Vaig treballar també per afegir acudits sobre sords, pensant que es podrien sentir ofesos si els obviava, però la sorpresa va ser veure que gaudien molt més rient-se de nosaltres, els oients. Sí, per a ells els oients som una mena de món paral·lel que no coneixen gaire, i el fet que l’Enric i jo els expliquéssim com ens comportàvem a la nostra vida quotidiana els semblava fascinant i molt divertit.
Només cal donar un cop d’ull a la cartellera per comprovar que cada vegada hi ha més monologuistes en cartell. És perquè en temps de crisi necessitem riure, o perquè els teatres ja els va bé que a dalt de l’escenari hi hagi una sola persona que pràcticament no necessita escenografia?
Crec que pel primer. Aquest país acumula uns anys molt durs on les mesures de l’actual Govern no han fet sinó empitjorar les coses i la gent necessita desconnectar. Riure ha resultat sempre una gran teràpia per aixecar estats d’ànim i els còmics ens sentim orgullosos de poder treballar fent oblidar al públic els seus problemes durant una bona estona.
El fet que requerim poca escenografia no fa que els teatres acullin més aquest format, ja que la despesa en escenografia recau en la companyia que ofereix l’obra al teatre. Per això avui dia hi ha tan poques propostes escèniques de mitjà i petit format, perquè requereix invertir en un muntatge que la companyia no podrà recuperar. Per què? Fixa’t el preu al qual estan les entrades avui dia als teatres, amb espectacles de qualitat al preu d’una pizza. Com invertiràs en escenografia amb aquest panorama? No pots recuperar els diners i molt menys amb un IVA al 21%. Nosaltres al Llantiol vam fer l’esforç de no apujar els preus i mantenir-los, de manera que absorbim aquest 13% de pujada perquè l’espectador no li costi més venir al teatre. No obstant això, passa el temps i veus que realment no és una qüestió de diners sinó del tipus de cultura que tenim en aquest país. En plena crisi els teatres segueixen perdent espectadors, però el Camp Nou segueix omplint.
Penses que Barcelona és una bona ciutat per fer humor? Té un bon públic? Què és el que més fa riure al públic barceloní?
Al meu entendre, crec que el públic de Barcelona no és tan explosiu al riure com pot ser (per exemple) el de Madrid però, en canvi, té un gust més refinat. Podria dir, generalitzant, que si un acudit fa molta gràcia fora de Catalunya potser aquí no et funcioni però, en canvi, si la gent a Barcelona es descollona amb un dels teus gags, tens pràcticament assegurat que funcionarà fora.
