En aquesta edició del Festival Grec, aquella idea que cal recordar el passat per entendre el present i construir el futur, hi ha calat amb escreix. Diverses propostes -catalanes i internacionals- opten per a la reconstrucció de la memòria històrica o parteixen de fets històrics per tal d’abordar temàtiques que encara avui estan en qüestió. Des dels camps d’extermini i la lluita per la memòria de Neus Català a les protestes contra Mao Zedong (Penso en Yu), passant pel Xile d’Allende (La imaginación del futuro) i l’Alemanya nazi (La nit d’Helver).
NEUS CATALÀ, UNA VIDA CONTRA L’OBLIT
“No és fàcil parlar de Neus Català, perquè n’hi ha moltes: la víctima, la comunista, la republicana, l’exiliada…” diu Rafel Duran. És el director de l’obra sobre aquesta lluitadora dels Guiamets -única supervivent catalana del camp de Ravensbrük- i impulsor del projecte que ha portat a adaptar la biografia novel·lada Un cel de plom de Carme Martí a mans de Josep Maria Miró. “Als 14 anys ja va fer la seva primera vaga com a jornalera. O les dones cobraven igual que els homes, o no treballava ningú. I a dia d’avui encara estem així”, segueix Duran. “Als 24, després de viure la República i la Guerra Civil, ha de marxar a l’exili i ajuda a creuar la frontera als 182 nens orfes que -ara com a infermera a Premià- tenia al seu càrrec”. Però la vida de Català dóna per molt. I encara es passaria a la Resistència francesa abans de ser deportada als camps nazis. “Durant el 15-M encara volia ser a la plaça”, diu el director per exemplificar el compromís que encara avui manté.
Malgrat tot, Neus Català ha defensat sempre que ella és un testimoni, no una excepció. I és per això que, diu Miró, han tret el jo “per parlar de nosaltres” i recollir la veu de la memòria històrica que va iniciar Montserrat Roig als anys 70 amb Els catalans als camps nazis. El dramaturg també ha destacat que més enllà de Ravensbrük, han volgut recollir “què representa viure després de l’horror i com en pot ser d’insuportable la memòria”. I és que, a diferència de molts altres casos, el que caracteritza Català és que d’aquesta memòria n’ha fet una lluita. Com diu ella mateixa: “a mi l’única mort que em fa por, és la de la memòria”.
Carme Martí, que va passar hores i hores amb Català per escriure el llibre, i hi ha establert un lligam molt fort, està completament satisfeta de l’adaptació de Miró. “Em costa posar paraules a l’emoció que vaig sentir ahir en veure l’adaptació teatral d’Un cel de plom. Partíem del fet que era difícil adaptar una novel·la de més de 300 pàgines amb el relat de la vida de la Neus Català, però el Josep Maria Miró se n’havia sortit amb escreix. Veure després el treball de la direcció de Rafel Duran, la posada en escena i l’extraordinària Mercè Arànega, immensa!, em deixa amb les emocions a flor de pell i poques paraules”.
PENSO EN YU, UNA REFLEXIÓ SOBRE EL COMPROMÍS QUE ESCLATA DAVANT EL PÚBLIC
Carole Fréchette va llegir una notícia que la va deixar colpida. Un jove periodista xinès sortia de la presó 17 anys després d’haver llançat pintura sobre el retrat de Mao Tse-tung. Una figura que anys enrere havia estat inspiració per als joves occidentals que -com ella- buscaven un món millor. 17 anys per una acció simbòlica, sense violència física, sense cap lesió. Després d’estremir-se, va googlejar: Yu Dongyue. Allò no era només una història individual, no era una acció aïllada. Darrere d’aquella pintura hi havia milers de persones acampades a la plaça de Tiananmen, vagues de fam i grans manifestacions. I dos represaliats més, Lu Decheng i Yu Zhijian, que havien estat 10 i 11 anys a la presó.
Estrenada a Berlín, París, Munic, Oslo i Mont-real, Penso en Yu va captivar el director de la Sala Beckett, Toni Casares, per la capacitat de portar a escena una reflexió sobre el compromís com la que fa la filòsofa Marina Garcés a Un mundo común: l’excessiva distància entre el que es compromet i allò amb què es compromet. També a Imma Colomer, directora de l’obra, convençuda que Fréchette ha volgut allargar el gest de Dongyue i homenatjar totes aquelles persones menyspreades, i alhora tirar els seus propis ous de pintura a la moral del públic. De què serveix revoltar-se? Quin sentit té el sacrifici? Per fer-ho, però, no ha relatat la vida de Yu, sinó de tres estranys que s’han conegut de forma inesperada i es veuen confrontats a la història de Dongyue, Decheng i Zhijian. Madelene, una ex-militant de 50 anys decebuda que s’obsessiona amb la història de Yu; Lin, una jove immigrant xinesa a qui fa classes i Jéremie, un veí resignat que descarta la revolta.
QUÈ PASSARIA SI NO HAGUÉS MORT ALLENDE?
De maneres de tractar la història, n’hi ha moltes. I la companyia xilena La Re-Sentida ha optat per una ficció políticament incorrecta amb la voluntat de reflexionar no només sobre el passat, sinó també sobre el present. Aquí, doncs, un grup de moderns ministres arribats del present intenta assessorar Allende per salvar el seu govern i aconseguir que el país s’estalviï disset anys d’una dictadura sagnant. Ecologistes, estudiants, minories sexuals, maputxes… Tots aquests col·lectius han tornat a sortir al carrer demanant canvis polítics després d’anys en què el debat social havia quedat esmorteït pels acords i les transaccions entre les forces polítiques. I a partir d’aquí, un munt de preguntes. Què és Xile ara mateix i què voldria ser?
