L’intèrpret i coreògraf desplega un nou capítol del seu particular univers queer amb un homenatge a les grans figures que van fer de Barcelona la capital de la transgressió. Jo, travesti de Josep Maria Miró torna, després del seu pas pel Festival Grec, a la cartellera del Centre de les Arts Lliures del 27 de setembre al 15 d’octubre del 2023 amb la seva exquisida combinació de música i humor, ploma i subversió.
Roberto G. Alonso, a La Model. Imatge: May Zircus
Teatre Barcelona: Què és una “alterficció”?
Roberto G. Alonso: Vol dir que Josep Maria Miró ha escrit una ficció a partir de la meva realitat, però amb un prisma idealitzat. L’exercici ens serveix per fer un repàs dels principals transformistes i travestis que hi ha hagut des de començaments de segle XX fins ara, des de Fregoli a Edmond de Bries, passant per Carmen de Mairena, Violeta la Burra i moltes altres. Imaginem un fil que uneix totes aquestes figures, com si fossin una saga, i ho fem d’una manera molt divertida, carregada de sentit de l’humor.
Quin format agafa tot això?
Hi ha una mica de tot. Música, perquè m’acompanya Jordi Cornudella, que té molt de talent com intèrpret musical i també com a actor. Els travestis sempre han estat molt lligats a la música, imitaven artistes i cantants de diferents èpoques, s’emmirallaven en dones empoderades i avançades al seu temps: Raquel Meller, Sara Montiel, Lola Flores… També el moviment tindrà un pes específic en l’espectacle, entès en un sentit ampli, la gestualitat és molt important.
Jordi Cornudella, dirigeix musicalment l’espectacle
Com ha estat la recerca històrica?
Apassionant. Hem investigat bastant els anys 20 i 30, l’època daurada del Paral·lel i tota la transformació social que l’acompanya. Hi havia molts espectacles d’imitació d’estrelles, una cultura que ha perdurat al llarg dels anys, malgrat la dictadura.
El transvestisme, al capdavall, és un acte polític.
Totalment. Aleshores anava lligat a un tema identitari, artistes rebels d’una societat heteropatriarcal, la reivindicació d’una altra manera d’entendre la personalitat i la diferència, també el rebuig al tipus de masculinitat que se t’imposa. Al capdavall, una manera d’intentar trencar amb les normes.
“És important que les noves generacions coneguin les figures pioneres que van crear un precedent de lluita contra el que estava establert”
Bastants artistes van acabar a la presó.
Carmen de Mairena, per exemple, va estar anys sense treballar a causa de les pallisses que li van donar a la Model. Ocaña també hi va entrar el 1978 per ensenyar la cigala a la Rambla. Més enllà del fet artístic, hi ha un acte de dissidència social. És important que les noves generacions coneguin aquestes figures pioneres que van crear un precedent de lluita contra el que estava establert.
Quin paper juga l’espai?
Jordi Petit, famós activista gai que va estar empresonat a la Model, ens va felicitar: “Mai hauria pogut imaginar una cosa així”, va dir. Es referia al fet que el transvestisme entri a la Model i es reivindiqui allà. Això ja és una conquesta de l’espectacle, la resignificació d’un espai que històricament ha estat un símbol de la repressió.
Carmen de Mairena
Què perdura d’aquell esperit transgressor?
Enlloc com a Barcelona s’ha vist una tradició tan rica i ininterrompuda de transformisme. És una ciutat revolucionària, un lloc d’acollida pioner per a molts corrents artístics. Malauradament, ja no és tan fàcil trobar-hi espais contraculturals que siguin contestataris a tots els nivells. Abans hi havia cabarets de tota mena, però ara penso que hi ha una crisi, una societat que amb la globalització s’ha diluït molt.
Quin és el primer record que tens de la contracultura queer?
El bullying que vaig patir de jove em va portar a buscar alternatives personals. Una d’elles va ser freqüentar locals d’ambient gai de Tarragona i Salou on hi havia actuacions de travestis de tota la vida. La poca informació que tenia sobre el món de l’espectacle se’m va formar aleshores i vaig començar a fer petites actuacions ballades en què jugava amb l’androgínia.
Com evoluciona després la teva carrera?
Amb el temps vaig entrar a l’Institut del Teatre i em vaig centrar en la meva faceta de ballarí. Paral·lelament, vaig treballar a grups com Clonic Bionic i a les gires d’El Molino i, per casualitat després d’una substitució, vaig formar part de la companyia The Chanclettes durant deu anys. Més tard vaig entrar en contacte amb Xavier Albertí i amb un coneixement del Paral·lel més intel·lectual, llavor que fa eclosió ara a Jo, travesti.
“Jo soc un home que es reivindica com a actriu, imito el model de la meva mare”
Què penses de certes veus que intenten associar el món drag actual (hereus dels travestis) a idees misògines?
Jo soc un home que es reivindica com a actriu, imito el model de la meva mare: feminitat amb talons i faldilla, una dona forta, valenta, avançada. Si uns talons empoderen, benvinguts siguin. Jo penso que el problema és la lectura dels ulls que et llegeixen, perquè no hi ha un sol model de dona o d’home. Dotar-te d’uns atributs que històricament s’han associat a les dones no ha de ser un retrocés sempre que hi hagi una lectura més enllà de l’estètica i la frivolitat.
L’ascens de l’extrema dreta posa en perill les conquestes de la lluita LGTBIQ+?
No podem permetre que manipulin els discursos, que la seva ideologia s’imposi als nostres drets. Hi ha coses que són innegociables, com la llibertat individual. S’han de compartir els espais polítics, però alguns no volen perdre els privilegis, l’hegemonia d’un tipus de masculinitat concreta que se sent amenaçada. Cal que protegim els progressos, poder reivindicar-nos tal com som.
Més informació, imatges i entrades a:
