Et vindré a tapar va ser una d’aquelles petites grans sorpreses de les sales petites. Va entusiasmar crítica i públic i va tenir un llarg recorregut. Era la primera obra de la companyia Espai En Construcció, dirigida per Roger Ribó. Ara presenten Si jo no hi fos (la festa seria més divertida) a La Vilella. Una segona peça que manté el tarannà de la companyia, però que alhora assumeix el repte de fer un gir de 180º pel que fa la temàtica. En parlem amb el seu director.
Et vindré a tapar relatava el viatge d’una dona que, l’any 1940, després d’un any de no saber res del seu marit, decidia marxar i fer el que fos per trobar-lo. El que va atraure al públic, però, no va ser el tema -ja conegut i explotat-, sinó el seu llenguatge, delicat i senzill, que arribava directament a l’espectador a través d’unes escenes curtes, dinàmiques, que ensenyaven més que deien i que tan et feien riure com es convertien en un cop de puny directe a l’estómac. La temptació de tornar a la gallina dels ous d’or i fer un espectacle similar -conscient o inconscientment- era alta. I van estar a punt de fer-ho, però després de mesos de creació i assaig “vam veure que no n’estàvem absolutament convençuts i vam decidir tornar a començar i arriscar-nos amb una altra creació des de zero”.
De què tracta, doncs, Si jo no hi fos? “Teníem ganes de parlar de les inseguretats i la por que tenim davant l’amor -explica Ribó-. Ens interessa com la gent es planteja avui dia les relacions de parella”. Després de parlar-ne entre l’equip -la creació sempre és col·lectiva- i amistats, es van adonar que hi ha diferents posicions: “Hi ha qui té por de començar una relació per por d’enamorar-se i acabar patint; qui no vol lligar-se perquè es pregunta si pot trobar algú millor i qui senzillament passa de relacions i implicar-se”.
“Molta gent amb qui vam parlar ens parlava de l’amor líquid al que fa referència Zygmunt Bauman, de com ens avorrim ràpidament i ens impliquem poc“, diu el director. La companyia, formada per actors i actrius al voltant de la trentena, però, creu majoritàriament en l’amor romàntic. “Com que nosaltres creiem amb les relacions duradores, teníem ganes d’explorar-ho”.
D’aquí n’ha sortit la història de la Cristina (Blana Solé), el Marc (Xavier Pàmies) i la Júlia (Maite Bassa). Tres personatges amb una visió diferent de les relacions. La Cristina, a qui mai li han sortit bé, no se les pren seriosament. De fet, s’ho pren tot amb molt sentit de l’humor. Al Marc, un escriptor de tarannà força romàntic, té l’amor totalment idealitzat i busca una relació segurament irreal i impossible. I la Júlia, l’amiga de la Cristina, directament no creu que les relacions existeixin i no perd el temps en esforçar-se per crear lligams, sinó que busca trobades esporàdiques. “Tots ens hem trobat, en un moment o altre, en una d’aquestes posicions. Això fa que ens puguem identificar amb els tres personatges“, defensa Ribó.
“És un canvi molt bèstia respecte la nostra primera obra, però el segell és el mateix i això ens agrada“. El procés de creació també ha estat col·lectiu. “Anem molt lents, canviem de parer i fins i tot comencem de nou una obra, si cal, però com que no en viurem, podem donar-nos temps i posar el llistó alt”. De fet, Ribó reconeix que tenien la pressió de no decebre i que estigués, almenys, igual de bé que Et vindré a tapar. Els qui ja van veure l’anterior peça hi trobaran alguna picada d’ull, a més de presència musical -ara de la guitarra a mans d’Albert Martí– i el seu “teatre pobre” i minimalista que aconsegueix transformar l’espai amb un objecte, acompanyats ara també de la veu interior dels personatges, interpretada per Montse Bernad.
Text: Mercè Rubià
