Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc per a la indiferència. Director d’escena, escenògraf i il·luminador, concep les arts escèniques —de les quals també és un prolífic assagista— com un art total que submergeix el públic en un ric univers d’estímuls sensorials, estètics i metafòrics. La paraula, i per extensió la literatura dramàtica, participa com un element més d’un gran retaule escènic. Aquesta immersió no és mai còmoda; com ser davant d’un quadre del Bosco i el seu estret tall entre la bellesa i l’horror.
Amb aquelles credencials artístiques —i un prestigi europeu ja consolidat— es va presentar el 2009 al Festival Grec amb una trilogia inspirada en La divina comèdia de Dant. Purgatori, la segona part, encara es recorda com una commoció, d’aquells muntatges que deixen empremta, que podien fer mal. Mai la imaginació del públic no s’havia portat fins al mal absolut d’una manera tan exquisida. Torna el 2011 amb Sobre el concepte de rostre en el fill de Déu, una declaració d’amor escatològica sobre la senectut. Després es va convertir en convidat habitual de Temporada Alta. Des del 2014 ha presentat quatre projectes a Girona. L’últim, Bros, es va poder veure en l’edició del 2021 i ara es recupera al Grec.
Creat com un projecte específic per ser representat davant la comissaria central de la policia federal belga i la catedral de Brussel·les, ha continuat des d’aleshores el seu periple d’èxit per diversos festivals i teatres europeus. A cada plaça recluta un grup d’intèrprets, preferentment no professionals i només homes, que vestits de policies d’una pel·lícula muda de slapstick i equipats amb auriculars sense fils estan obligats per contracte a obeir —sense assaig previ— totes les ordres que reben. Ordres individuals i específiques que creen accions i quadres col·lectius. Un cos de policia anònim i silent que comparteix l’escenari amb un pandemònium sonor, un tòtem totalitari i un profeta ancià. Un espectacle que ofereix diverses lectures: la primera és una reflexió sobre el comportament gregari, sobretot de l’obediència deguda, concepte qüestionat des dels judicis de Nuremberg, però que continua emparant la violència que s’exerceix des del poder i els seus instruments. Accions executades sense reflexió prèvia, evidentment tampoc moral. Però també es pot llegir com una metàfora de les paradoxes de la nostra civilització i de la mateixa idea del teatre i el rol de l’actor.
L’espectador és convidat a presenciar una sèrie de quadres vivents (alguns de reproduïts de les millors pinacoteques) que van creixent en intensitat violenta fins que la tortura, la submissió i la brutalitat envaeixen l’escenari, fins i tot el desborden i l’espectacle de la violència es transforma en una ficció que imita l’amenaça directa fins a convertir-se en una farsa. I, de nou, el perill es fa teatre.
Més informació, imatges i entrades a:
