Jordi Oriol i Josep Pedrals tanquen la temporada del TNC amb una sàtira política esbojarrada que viatja per l’univers pitarresc amb l’objectiu de treure-li la pols i donar-li una mirada contemporània, el Safari Pitarra. I és que, si es pot revisar Shakespeare o Ibsen, per què no fer-ho amb el pare del teatre català?
Als catalans el pet, el pipi i caca ens fa gràcia. Som escatològics de mena. De fet, podríem dir que és un tret distintiu tant arrelat com la carn d’olla o el pà amb tomàquet. Tant distintiu com l’oblit de molts dels nostres autors, relegats a les vitrines plenes de pols que ningú pot tocar ni canviar de lloc. Amb el propòsit de canviar-ho, el director del TNC, Xavier Albertí, va encarregar al dramaturg Jordi Oriol i el poeta Josep Pedrals que revisitessin l’obra de Sarafí Pitarra, l’estudiessin, l’investiguessin i que, fins que no en fossin uns entesos, no fessin res. “No som uns entesos, però l’hem estudiat molt, sobretot les seves primeres obres, que sovint s’han tractat com a art menor i que volem reivindicar”, diuen ells. Els autors no només han rescatat l’obra de Pitarra (1939-1895), sinó també la seva manera de fer, un teatre sense censura, paròdic, políticament incorrecte i sí, escatològic. “Si Pitarra feia singlots poètics, nosaltres hem fet un rot poètic”, diu Pedrals.
I si parlem de teatre gamberro i irreverent no hi poden faltar Nao Albet i Marcel Borràs, que la temporada passada ja van tancar temporada al TNC amb el seu Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach. Interpreten en Pau i en Manel, dos actors en hores baixes que acaben de perdre la mare i no saben qui és el seu pare. En aquest safari coneixeran en Soler (el nom real de Pitarra era Frederic Soler) -interpretat per un altre Soler, Lluís Soler- un actor que ha de fer d’estàtua a la rambla per guanyar-se les garrofes i qui es reivindicarà com a pare dels nois. Un actor-estàtua condemnat, segons una llegenda xinesa, per haver signat i venut la seva obra a una multinacional. Tot, ambientat en mena de gala de premis, “perquè quan algú està a les acaballes de la seva vida, se li posa una medalla (o se’n fa una estàtua al final de la Rambla, com a Pitarra) i se l’oblida”, diu Oriol. Aina Sànchez, Carles Pedragosa i Paula Malia completen el repartiment d’una obra on “l’important no és la trama, sinó el viatge, l’odissea”.
Pràcticament tota l’obra és en vers, però amb un llenguatge actual, de carrer, barbarismes i anglicismes inclosos. Albertí, però, assegura que “els heptasíl·labs que han escrit aquest parell són de nivell shakesperià”. No només això, sinó que “és una de les millor sàtires poltíques que he vist els últims anys”. “Ja tinc els serveis jurídics del TNC preparats”, bromeja. I és que “la realitat cada cop ens ho posa més fàcil per fer sàtira”, assegura Oriol. L’espectacle inclou fets que han passat fa només quatre dies, però no només això, sinó que, com els espectacles de Pitarra, l’obra és ben viva, de manera que el dramaturg està convençut que els actors hi aniran afegint teca cada dia. “Ah, sí?” Nao Albet es frega, literalment, les mans.
L’Epicentre Pitarra no fa vacances
En posar-se al capdavant de la direcció del Teatre Nacional, Xavier Albertí es va proposar recuperar els dramatrugs catalans i centrar cada temporada en un d’ells. S’han fet espectacles, lectures dramatitzades i conferències. Els dies 28 i 29 de juny se celebrarà la Mostra de Teatre Amateur entorn de Pitarra amb la representació de quatre obres a la Sala Tallers i l’entrada gratuïta. Els Juliols de la UB també tindran present Pitarra amb el monogràfic “La creació de la modernitat teatral catalana”. I l’èxit de L’Esquella de la Torratxa d’Egost Teatre i d’El Cantador, de la Jove Companyia del TNC portarà Pitarra de gira per Catalunya.
(Text: Mercè Rubià)
